el jovent avui dia ha d'ésser nihililsta?

Actualment gaudeixo de la lectura del clàssic rus de Ivan S. Turguénev Pares i fills (Отцы и дети) i vaig ensopegar amb la següent afirmació:

(...) escolta com s'han d'expressar els joves d'avui dia! I si hi penses, com podrien deixar de seguir-vos? Abans als xicots se'ls obligava a instruir-se; si no volien passar per ases els calia treballar volguessin o no. Però ara només cal dir-los que totes les coses del món són absurdes i tot està resolt. Els nois estan encantats. I en efecte, abans només eren rucs, senzillament, però ara, de cop, s'han tornat nihilistes.

 

Creieu que aquesta afirmació que Pàvel Petróvitx realitza després de sentir l'argumentari de l'ínclit Basàrov seria escaient avui en dia? Creieu que des de la seva publicació, l'any 1862, en algun moment aquesta afirmació ha tingut validesa? Tal vegada estem abocant el nostre jovent a aquesta situació?

Les imatges procedeixen dels següents enllaços la pintura i l'escrit.

 

"No acabeu mai com Anna Karènina!" o un poema acabant el curs abans de les vacances

No acabeu mai com Anna Karènina!

Vosaltres encara sou joves,
i tot i que boniques,
heu d'aconseguir aprendre
a utilitzar la intel·ligència
per no haver d'acabar
sota un tren.

És la dolçor de l'amor,
ara en la jovenesa,
occidora fiblada
que d'un instant
sembla construir la infinitud;
però, al igual que l'eternitat
resta enamorada de les obres del temps,
l'odi per allò perible
pot ésser un foc
més abrusador que l'infern.

Entregueu-vos a les passions;
emperò, feu-les vostres,
que realment neixin de la vostra ànima,
o esdevindreu una nova esgarriadissa
de l'efimiritat de l'existència...

N.B.S.

BCN 25/VI/2012

 Les fotografies són imatges promocionals del Eifman Ballet Theatre-"Anna Karenina" trobades aquí.

Prou atemptats contra la Lingüística

Tot i que pugui semblar mentida, el fet que ara vulguin anomenar el “català de la Franja” com “aragonès meridional” no és el que més em fot. Com tampoc ho fou en el seu moment l'intent de fer creure que una de les variants dialectals de la llengua que anomenem català és el valencià. El que realment més em fot és aquesta creença que es poden prendre decisions “porqué lo digo yo y tengo unos huevos más grandes que una mesa camilla”. Aquesta política d'operar quasi per dret de conquesta que anihila tota voluntat científica. Si hi ha quelcom que ens pot fer avançar com a societat és la recerca científica i la seva validació social; emperò, si qui es suposa que es triat per dirigir la polis vers una societat millor treballa per la via dels seus interessos propis i fanatismes mai podrem avançar de forma holística. Recordem que la Ciència investiga i descobreix com són les coses, així que cal evitar dogmatismes ni imposicions alienes; consegüentment, sigui el camp que sigui no s'ha de permetre cap mena d'imposició doctrinària que atempti contra les veritats científiques.

Fingeix

Fingeix.

Fingeix

que una vegada em vares conèixer,

que alguna nit

compartírem vells temps;

i, fins i tot,

fingeix

que com a mínim,

t'ho dec tot.

 N.B.S

 BCN 18/VI/2012 

Imatge: de "le petit soldat" de Jean-Luc Godard .

Avui s'inicia una nova etapa a #diablesBCN

Per fi ha arribat el dia de marcar un nou rumb per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona, l'entitat del món del foc a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.



Després de la tempesta arriba la calma. I sembla que així serà. Aquesta nit serà triada en eleccions una nova junta per a l'entitat. Així, l'esdevenidor de la nostra Coordinadora sembla que s'allunya una mica de la foscor en la que havia quedat atrapada després de les últimes circumstàncies adverses. Ja ha passat la tempesta, no s'ha d'oblidar, ans al contrari, cal aprendre a llegir les cartes per evitar que mai més ens tornem a trobar immergits en l'ull de l'huracà per una pèssima direcció. Ara, després que una comissió gestora es fes càrrec després del democràtic cessament de junta (i l'ulterior desbandada") i convoqués les eleccions triarem l'equip que exercirà la capitania d'aquesta poderosa i imprescindible nau que és la Coordinadora.

Crec que tothom és coneixedor que les aigües encara estan remogudes, quelcom normal després d'una gran tempesta, i que més enllà de la petita cala on ens hem refugiat per reparar la nau abans de salpar de nou les condicions no són perfectes; però l'important és que tothom vol bogar en la mateixa direcció i assolir les importants fites que se'ns mostren a l'horitzó.

Cròniques de la veritat oculta

Al sortir del concert homenatge a Pere Calders que es realitzà a L'Auditori en commemoració del centenari del seu naixement vaig fer-ho amb el convenciment que havia de llegir, d'una vegada per totes, el mític Cròniques de la veritat oculta.

El cert és que hom pot entendre que l'obra sigui un referent dins de la literatura catalana, però no sé si era per la gran anomenada que té l'obra, o per una idealització basada en no sé ben bé què, trobo que m'esperava més del llibre.

Les narracions, plenes d'humor i fantasia sota un embolcall de normalitat, acaben moltes vegades deixant-nos amb una sensació d'ambigüitat, una barreja entre “que bo! i Ah, ja està?” que no sempre acaba de confortar.

Val a dir que hi ha contes que m'han agradat força en conjunt, d'altres que m'ha captivat la idea original, tot i que de vegades el final no sempre m'ha deixat satisfet, i d'altres que ni fu ni fa. No puc obviar que molts dels contes presenten un punt d'originalitat, especialment en el seu "macguffin", tot i que la pàtina de realitat que vol mostrar embolcallant-nos no sempre em sembla la més reeixida (quin ànim, criticar públicament en Calders!).

He intentat re-escriure el comentari i no me'n surto: sembla que no m'hagi agradat el llibre, i el que voldria manifestar és que no m'ha agradat tant com esperava, però que això significa que sí he gaudit amb la seva lectura i que la recomanaria.

Podeu submergir-vos en aquests contes amb missatge, cadascun amb la seva personalitat pròpia i marcada, però que vol que atureu durant una estona de la vostra habitud perquè us la replantegeu, des d'una òptica on la ironia, l'absurd i la fantasia tracten de tergiversar-vos la realitat per mostrar-vos allò que s'amaga a les ombres de les nostres existències. En molts casos us trobareu amb una narració en primera persona on es replantegen la racionalitat de la nostra realitat arran d'un fet trasbalsador que ens mostrarà l'ambigüitat de les fronteres entre allò possible i impossible. Els personatges, gairebé caricatures sense rerefons psicològic, en un món quasi totalment ucrònic, intemporal i de referències difuses o confuses.

Per destacar alguns dels contes que millor gust de boca m'han deixat citaria: El desert; La consciència, visitadora social; L'any de la meva gràcia; La ciència i la mesura; La revolta del terrat; Coses de la Providència; El teatre Caramar; La clau de ferro; L'”Hedera helix”; Una curiositat americana; Quieta nit; El crim.

Corriente sanguínea

Avui he llegit, amb moltes ganes, la novel·la Corriente sanguínea de la Patricia Muñiz il·lustrada per en Bouman. Val a dir que vàrem tenir la sort de tenir un dels primers exemplars de l'obra, i signada pels autors gràcies a la màgica diada de Lo Cavaller Sant Jordi. La novel·la és una salvatge fantasia perversa salpebrada d'àcid humor. Ens narra en unes breus hores les vides de quatre personatges solitaris abandonats en aquest món de falses companyonies. Aquests quatre personatges es troben, o aspiren trobar-se, per compartir solituds i, tal vegada, i si els fluids vitals ho permeten, tal vegada compartir una companyia incipient que pot permetre abandonar, definitivament, la resta del món.

Amb un estil directe, sense gaires concessions, com l'ambient asèptic d'una sala de cinema, la narració és plena de referències cinematogràfiques, l'autora ens narra les vicissituds d'aquests quatre particulars éssers a tomba oberta, com si en qualsevol moment aquests personatges poguessin tornar pel seu forat negre al seu propi cau i no poguéssim conèixer tota la història. Tot i aquest estil quasi de guitarra elèctrica en un fosc concert de rock una nit d'assedegats vampirs, trobem algunes frases, quasi versos de la veritat fluïda, ben destil·lades com si fossin roselles naixent en un camp de blat.

En aquesta accelerada fugida cap endavant dels personatges descobrirem com els fluids corporals esdevenen el motor dels desigs que peixen les ànimes. I, tot i poder semblar, i ser-ho, una història d'extrems, quasi parafílicament duta davant l'abisme per obligar-nos a mirar-lo i que per tant ens faci d'espill, trobem les més elevades i baixes passions, les accions més simples i ximples i les complicades i estúpides de la maquinària existencial humana. En definitiva, aquesta història, bellament adornada pels dibuixos quasi naïfs, curiós contrast necessari per la descarnada vivència, ens mostra, amb un sarcasme punyent i esquitxant com les passions són l'única motivació per sobreviure. M'agradaria veure aquesta història adaptada a la gran pantalla, podria ésser una experiència de fruïció fluïda. Us recomano que us deixeu portar durant una estona, que us serà agradosa, tot i que només sigui per la estranya sensació de riure que us provoca la morbosa delectació, per les passions desfermades en aquesta corrent sanguinosa...

[Nota: text escrit el 24/IV/2012]