Como tú (León Felipe)

Un dels poemes més bells de León Felipe podria ésser aquest Como tú on compara la seva vida i l'interlocutora amb una pedra, però amb una pedra petita que tot i sembla no ésser res en ella rau l'esperança per poder canviar-ho tot. Un cant al significat i valor de la humilitat, una mica un resum vital de l'experiència del propi autor.

Aquest poema es troba al seu llibre Versos y oraciones del caminante

Así es mi vida,
piedra,
como tú. Como tú,
piedra pequeña;
como tú,
piedra ligera;
como tú,
canto que ruedas
por las calzadas
y por las veredas;
como tú,
guijarro humilde de las carreteras;
como tú,
que en días de tormenta
te hundes
en el cieno de la tierra
y luego
centelleas
bajo los cascos
y bajo las ruedas;
como tú, que no has servido
para ser ni piedra
de una lonja,
ni piedra de una audiencia,
ni piedra de un palacio,
ni piedra de una iglesia;
como tú,
piedra aventurera;
como tú,
que tal vez estás hecha
sólo para una honda,
piedra pequeña
y
ligera...

 Us deixo la famosa i meravellosa versió de Paco Ibáñez:

 imatge: Stone turtle William Whitaker.

Paco Ibáñez en concert. Gràcies!

El passat divendres el gran i absolutament necessari en estos días inciertos Paco Ibáñez oferí un concert al Casino de l'Aliança del PobleNou. Gràcies a la Raquel per fi he aconseguit poder veure'l en directe.

És curiós, però per parlar d'un concert basat en la poesia manquen paraules per poder explicar la sensació allà viscuda.

La seva veu característica, com la seva negra vestimenta i la seva particular forma de tocar, ens transportaren per la història de la poesia i ens mostraren com no podem abandonar cap lluita.

El concert començà amb Coplas a la muerte de su padre de Manrique, una peça que des del 2003 té una significació especial per a mi. Fou com immergir-se de cop. I llavors després vindrien tota una sèrie de clàssics imprescindibles i necessaris com Andaluces de Jaén, Como tú, Érase una vez, La mala reputación, Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito o A galopar durant les dues hores i vinte que durà el concert.

No podem obviar les mil i unes anècdotes i comentaris que les seves intervencions generaren, com la batalleta de defensar l'ús de les llengües pròpies i de sentir-se català que féu a Burgos presentant una vegada la cançó A galopar. A més a més, cal agrair les col·laboracions que hi hagué durant el concert, especialment la de la Marina Rossell.

I és molt interessant ressenyar que Paco Ibáñez cantà en sis idiomes: castellà, gallec, èuscar, francès, català i llombard. Quantes persones poden oferir aquesta riquesa? I per cert, podria fer-ho més sovint en català: especialment si ho aconsegueix amb tant savoir faire com la seva musicació espriuana.

Per a mi fou una experiència, amb la pell de gallina moltes vegades, poder cantar, per fi!, aquestes cançons en un concert seu. Gràcies Raquel!

Si algun però es pot posar al concert fou el fet que no interpretés la molt necessària La poesía es un arma cargada de futuro. Però el públic la cantàrem sortint del concert.

P.S.: la primera entrada d'aquest blog fou La poesía es un arma cargada de futuro.

[un eixam d'estels]

Un eixam d'estels

per fer-te companyia

a les vores de la nit

quan els somnis

vagaregen entre folls bolets

en els boscos

de les línies de les mans

que teixírem en els mots

dels espills

dels nostres ulls recíprocs.

Natxo Barrau i Salguero

BCN març 2012

imatge: NASA image of the day gallery

En el record. 9 anys

Foscor.

Urpes arrapades

al cor,

salvatgia de la

por,

infectiu sadollament

del dolor.

Llum.

Albirar l'horitzó

amb el glatir

de l'esperançada

travessia

per arribar

al bombeig de la sang.

Espelmes,

els estels,

no només en els cels

nocturns,

esdevindran

un camí

per trobar la senda.

25+1/III/2012

de dracs i princeses

Us deixo un bell fragment d'una carta que R. M. Rilke escriu en el seu Cartes a un jove poeta en la traducció d'Anna Punsoda.

Si ahir parlàvem de la possibiltiat de vèncer els dracs, avui podem plantejar-nos qui o què són o poden esdevenir aquets dracs...

Però només el que arrisca, el que no està tancat a l’enigma, viurà la relació amb els altres com una cosa viva i serà el creador del seu propi existir. Perquè, si considerem la nostra existència individual com una sala grossa o petita, veurem que la majoria d’homes no coneixen més que un raconet de la seva estança, una repisa, una franja que recorren,  amunt i avall, amunt i avall, contínuament. Així obtenen una certa seguretat. I en canvi, molt més humana és aquella inseguretat tan plena de perills que obligava als captius d’Allan Poe a palpar els contorns de les seves terribles presons subterrànies! que els obligava a acostumar-se als indescriptibles horrors de la seves estances! Però nosaltres no som presoners. Cap trampa ni cap llaç ens retè ni hi ha res que hagi d’espantar-nos o de causar-nos turment. Hem estat portats a la vida perquè és amb la vida amb qui millor concordem. A més a més, gràcies a un reajustament mil·lenari, hem esdevingut tan similars a ella que, quan restem immòbils i en silenci, per una mena de satisfet mimetisme, ni tan sols se’ns pot distingir del nostre entorn.  No tenim cap motiu per desconfiar del món: el món no està en contra nostra. Si tenim pors, són les nostres pors; si tenim abismes, aquests abismes ens pertanyen; si hi ha perills, els hem de procurar estimar. Només si procurem arranjar la nostra vida d’acord amb aquell principi que aconsella mantenir-se sempre en la dificultat, el que ara encara ens sembla estrany  esdevindrà font de consol i confiança. I com podem oblidar aquells mites antics que són a l’origen de tots els pobles, aquells mites de dracs que al moment culminant acaben transformant-se en princeses? Potser tots els dracs de les nostres vides no són més que princeses que esperen veure’ns bells i plens de vigor. Potser l’horror no és res més que, en essència, un pobre desvalgut que reclama la nostra ajuda.

podem vèncer els dracs?

Fairy Tales are more than true; not because they tell us that dragons exist, but they tell us that dragons can be beaten.

G.K. Chesterton

Els contes de fades superen la realitat no perquè ens diguin que els dracs existeixen, sinó perquè ens diuen que poden ésser vençuts.

G.K. Chesterton

Grand Slam 2012

Ahir, festivitat de Sant Patrici (deixeble del nostre patró Sant David), Cymru, el País de Gal·les, vàrem tornar a guanyar el Grand Slam del Six Nations: hem guanyat tots els partits del torneig europeu més important de rugbi.

És una joia ingent saber que Y Ddraig Goch (El Drac Vermell), la nostra senyera pàtria, tornarà a onejar durant un any més per damunt del vell continent.

És aquesta una petita revenja vers aquell cop de càstig a l'últim moment de les semifinals del mundial a Nova Zelanda que per poques polzades no entrà privant-nos del somni d'arribar a la final. Sigui com vulgui, els fills d'Owain Glyndwr tornem a celebrar una nova victòria en l'esport del rugbi.

A més a més, per fer la jornada més rodona, vaig poder tornar a retrobar-me amb algunes de les persones amb les que vaig descobrir la gran nació que és el País de Gal·les, la mateixa nit que el gran amulet, el drac dorment que algun dia despertarà per guiar-nos per un millor futur, com a penjoll tornava al meu coll.