Els "indignats" contra la Cultura Popular i Tradcional d'arrel catalana

Aquesta entrada podia haver-se intitulat "indignat amb els indignats", però haugés estat massa poc explícita, així que he triat un títol molt més explicatiu.

El passat divendres s'iniciaven les festivitats de Santa Eulàlia a la ciutat de Barcelona, i un dels actes més nostrats és l'anomentat "Protocol de l'Àliga de la ciutat". Aquest consisteix en:

com podem extreure del programa de les festes i que si ens volem submergir una mica en la seva història podem fer una ullada ràpida als Protocols Festius de Barcelona.

Resulta, com podem llegir a Nació Digital, que un grup de manifestants, sota el paraigües del concepte "indignats" -quelcom cada vegada més difós-, s'atançaren fins l'acte per escridassar "pan y circo", entre altres estupidesses similars. Sembla ésser que també ho feren el diumenge en l'acte d'inauguració del polèmic monument homengatge als castellers.





Em sembla una vergonya i d'una capacitat intel·lectual nul·la tractar de boicotejar un acte de cultura popular i tradicional com aquest per tractar de manifestar-se contra l'stablishment polític. És ésser estúpid i no voler saber què és allò que t'envolta tractar d'atemptar contra un acte d'aquesta naturalesa. Aquests actes estan documentats des de fa segles, així que la seva relació amb la política actual és inexistent, i respecte el seu cost, us puc ben garantir que és pràcticmanent nul. Algú podria afirmar que és una "coincidència" o que durant les festes majors de la capital és el moment perfecte per fer un acte reivindicatiu, és sembla perfecte, de fet, sóc dels primers que reclama que un pregó de la Mercè sense manifestació no és un inici de festes majors d'estiu; ara bé, i utilitzant aquest mateix exemple, aquestes sempre han estat respectuoses amb els actes de cultura popular i tradicional, faltaria més!

Si el que volien era atacar els poders fàctics per la nova versió del panem et circensis a veure quan actuen de veritat i els veiem manifestant-se al voltant del Camp Nou o de Cornellà-El Prat abans d'un partit!

Em sembla d'una vilesa ingent tractar d'atemptar vers els actes de la cultura popular i tradicional catalana, uns actes fets per la voluntat i l'estima d'unes persones que dediquen hores, esforços i calés per mantenir viva la nostra cultura i que pateixen, igual que la resta de ciutadans, les decisions polítiques. Però ja se sap quan una persona fa una acció sobiranament estúpida ho fa pels més alts motius, com deia O. Wilde.

Només dues coses són infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i no n'éstic segur de la primera. A. Einstein.

Els Premiats dels Gaudí

Ahir féiem la travessa pels IV Premis Gaudí.

El llistat de guanyadors/es és el següent:



1.- MILLOR DIRECTOR
Jaume Balagueró, per MIENTRAS DUERMES
2.- MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA CATALANA
EVA, de Kike Maíllo
3.- MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA NO CATALANA
MIENTRAS DUERMES, de Jaume Balagueró
4.- MILLOR PEL·LÍCULA PER A TELEVISIÓ
14 D’ABRIL. MACIÀ CONTRA COMPANYS, de Manuel Huerga
5.- MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA
EL DISCURS DEL REI (THE KING’S SPEECH), de Tom Hooper
6.- MILLOR GUIÓ
Alberto Marini, per MIENTRAS DUERMES
7.- MILLOR FOTOGRAFIA
Arnau Valls Colomer, per EVA
8.- MILLOR MUNTATGE
Guillermo de la Cal, per MIENTRAS DUERMES
9.- MILLOR MÚSICA ORIGINAL
Bebo Valdés, per CHICO & RITA
10.- MILLOR PROTAGONISTA MASCULÍ
Luis Tosar, per MIENTRAS DUERMES
11.- MILLOR PROTAGONISTA FEMENINA
Verónica Echegui, per KATMANDÚ. UN ESPEJO EN EL CIELO
12.- MILLOR ACTOR SECUNDARI
Lluís Homar, per EVA
13.- MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA
Vicky Peña, per CATALUNYA ÜBER ALLES!
14.- MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL
BARCELONA, ABANS QUE EL TEMPS HO ESBORRI, de Mireia Ros
15.- MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA
Laia Colet, per EVA
16.- MILLOR PEL·LÍCULA D’ANIMACIÓ
CHICO & RITA, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando
17.- MILLOR SO
Jordi Rossinyol, Oriol Tarragó i David Calleja, per MIENTRAS DUERMES
18.- MILLORS EFECTES ESPECIALS/DIGITALS
Arturo Balseiro, Lluís Castell i Javi García, per EVA
19.- MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA
Amparo Sánchez i Caitlin Acheson per BRUC, LA LLEGENDA
20.- MILLOR VESTUARI
Ariadna Papió, per BRUC, LA LLEGENDA
21.-MILLOR DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ
Victòria Borràs i Jordi Berenguer, per BRUC, LA LLEGENDA
22.-MILLOR CURTMETRATGE
AHORA NO PUEDO de Roser Aguilar

 Podem comprovar que encertàrem 14 de vint-i-dos, és a dir, un 63,63% d'encert, força acceptable.

Els catorze encert foren:

Direcció, pel·lícula en llengua catalana, pel·lícula en llengua no catalana, pel·lícula europea, fotografia, música original, protagonista masculí, protagonista femenina, actriu secundària, direcció artística, pel·lícula d'animació, so, efectes especials/digitals i vestuari.

La travessa dels IV Premis Gaudí

Avui l'Acadèmia del Cinema Català celebra la quarta edició dels seus premis, els Gaudí.

A continuació us deixo la meva travessa, malauradament feta en cinc minuts -i sense comentari respecte l'Acadèmia que resta encara pendent-, respecte els nomitats, podeu veure el llistat sencer de les nominacions aquí.

1. Millor direcció de producció:

Toni Carrizosa per EVA

2. Millor so:

Jordi Rossinyol, Oriol Tarragó i David Calleja per MIENTRAS DUERMES

3. Millor curtmetratge:

EL SOMRIURE AMAGAT, de Ventura Durall, escrit per Ventura Durall i Miguel Llanso, produït per Nanouk Films, SL.

4. Millors efectes especials/digitals:

Arturo Balseiro, Lluís Castells i Javier García per EVA

5. Millor maquillatge:

Alma Casal, Satur Merino per MIENTRAS DUERMES

6. Millor vestuari:

Ariadna Papió per BRUC, LA LLEGENDA 

7. Millor direcció artística:

Laia Colet per EVA

8. Millor muntatge:

Elena Ruiz per EVA

9. Millor música original:

Bebo Valdés per CHICO & RITA

10. Millor fotografia:

Arnau Valls Colomer per EVA

11. Millor pel·lícula europea:

EL DISCURS DEL REI (THE KING’S SPEECH) de Tom Hooper, escrita per David Seidler i produïda per The Wenstein Company, UK Film Council i Momentum Pictures.

.

12. Millor pel·lícula per a televisió:

ERMESSENDA, de Lluís Maria Güell, escrita per Núria Furió i Mercè Sarrias, produïda per Ovideo TV i Televisió de Catalunya.

13. Millor pel·lícula d'animació:

CHICO & RITA, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, escrita per Fernando Trueba i Ignacio Martínez de Pisón, i produïda per Estudio Mariscal, Fernando Trueba PC i Televisió de Catalunya.

14. Millor pel·lícula documental:

ENXANETA de Paulí Subirà i Claramunt, escrita per Rafa Navarro, i produïda per Televisió de Catalunya.

15. Millor actor secundari:

Jordi Dauder per CATALUNYA ÜBER ALLES!

16. Millor actriu secundària:

Vicki Peña per CATALUNYA ÜBER ALLES!

17. Millor protagonista masculí:

Luis Tosar per MIENTRAS DUERMES

18. Millor protagonista femenina:

Verónica Echegui per KATMANDÚ. UN ESPEJO EN EL CIELO

19. Millor guió:

Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra per EVA

20. Millor director:

Jaume Balagueró per MIENTRAS DUERMES

21. Millor pel·lícula en llengua no catalana: 

MIENTRAS DUERMES de Jaume Balagueró, escrita per Alberto Marini, i produïda per Filmax amb la participació de Televisió de Catalunya.

22. Millor pel·lícula en llengua catalana:

EVA, de Kike Maíllo, escrita per Martí Roca, Sergi Belbel, Cristina Clemente i Aintza Serra, produïda per Escándalo Films i Televisió de Catalunya.

Demà comprovarem l'èxit de les prediccions.

Som-hi RCDE a per la segona volta!

 Arriba la segona volta del campionat i el RCDE ho fa amb il·lusió.

Es manté a la cinquena plaça de la taula classificatòria i el mercat d'hivern sembla que pot haver estat força profitós. A diferència de l'any passat, no s'ha produït cap baixa a lamentar, ans al contrari, ens han permès desfer-nos-en de dues elevades fitxes que no rendien per l'equip i han arribat tres reforços que poden fer millorar el rendiment del grup i amb una gestió econòmica encomiable per part del club. A més a més, cal tenir present que la infermeria començarà a buidar-se aviat (esperem trigar a omplir-la novament).

És ben cert que la decepció de la copa és encara palesa, però, el fet d'haver tret endavant el partit contra el Mallorca i haver tancat amb solvència el mercat d'hivern, tot i la no arribada d'un 9 pur, fa que la massa social comenci aquesta segona volta amb ganes de ratificar el bon moment a la lliga.

Pocs, molt pocs, crèiem a l'estiu que ens trobaríem així en aquest moment del campionat. Miracle? Potser quelcom difícilment explicable, però no hi crec en els miracles. Crec que és més producte d'una molt bona feina feta pel grup, d'uns resultats òptims que donen forces i ànims per afrontar els següents reptes i la fortuna que d'altri no aconsegueix el fruit desitjat. Significa això que hauríem de renunciar al somni de continuar on estem? Ans al contrari! Cal entre tots continuar creient en aquest projecte (la gestió que comença ara ens demostrarà si realment existeix), en aquest equip i en les nostres possibilitats.

Al igual que entre tots vàrem creure que era possible la salvació no fa pas tant, ara hauríem de creure que podem arribar a Europa, quelcom que ens mereixem. Així que somniem, però amb els peus fermats a terra; perquè els somnis que esdevenen realitat són aquells que es treballa per aconseguir-los. Ara és el moment de #tocaEuropa #objectiuEuropa. És arribat el moment de no defallir, de continuar creient en la força d'un sentiment i treballar tots plegats perquè aquest vaixell arribi a bon port.

Endavant pericos, som-hi RCDEspanyol!

Premi Ciutat de Barcelona Cultura Popular i Tradicional a Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

 Ahir, vigília de la diada de la Candelera, es donaren a conèixer els guardonats amb els Premis Ciutat de Barcelona; a més a més, enguany hi havia una categoria nova, la de Cultura Popular i Tradicional.

Les bases determinen que

Aquest premi s’atorgarà a una obra de creació, recerca, publicació, producció, esdeveniment o projecte col·lectiu en el àmbit de la cultura popular i tradicional realitzat, estrenat, publicat, editat o presentat a Barcelona per una persona, grup, col·lectiu, entitat o coordinadora o federació d’entitats durant l’any 2011. L'import del premi correspondrà al creador o entitat creadora o organitzadora de l’obra, esdeveniment o projecte premiat.

i el guardó fou per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona per, segons ens informa la nostra presidenta:

"Per l'assoliment del projecte d'apatació, durant l'any 2011, de tots els col.lectius de diables de la ciutat a la nova normativa sobre els espectacles de foc amb pirotècnia, tot coincidint amb la celebració del seu 25é aniversari, del qual es vol destacar la realització definitiva de l'estructura i de l'espectacle La porta de l'infern com inici consolidat dels correfocs de la ciutat"

Que el primer guardó d'aquesta categoria sigui per la nostra entitat és un motiu d'orgull i satisfacció per a tot el món de la cultura del foc. De fet, ja és una gran avenç que, per fi!, existeixi el guardó en la categoria de Cultura Popular i Tradicional (CPTB).

Aquest és un guardó que, a més a més coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de l'entitat, reconeix tota la tasca feta des de fa molts i molts anys, des d'abans de la creació d'aquella primigènia Coordinadora de Diables de Barcelona, per recuperar, renéixer i enfortir aquesta vessant de la nostra cultura com a poble. Aquest guardó hauria d'ésser a totes les sales de les cases de les persones que alguna vegada a la seva vida han treballat i gaudit amb el món del diable i les bèsties, hauria d'ésser present a tots els local de les colles, vives o extintes, que han fet possible que avui en dia encara siguem un element clau i bàsic de la imatgeria del nostre país i en concret de la ciutat de Barcelona, bressol de la paraula i concepte correfoc.

Ara bé, cal ésser crítics, cal fer-ho des de dins, i valorar que la situació interna de l'entitat no és, casualment, la millor que podria ésser. Estem immersos en un procés que ens ha de dur a determinar, novament, els nostres objectius i el marc de la nostra pròpia existència. Vivim un dels moments més difícils a nivell administratiu i a més a més, la nostra nau no sembla dur un rumb clar, o si més no, podríem dir que la sensació de revolta i quasi motí és palesa i evident. Això significa que cal que reflexionem tots plegats i tractem de treballar, d'una maleïda vegada, per redreçar la demora d'aquest vaixell. Nogensmenys, la celebració de l'aniversari fou molt criticada tant des de dins com des de fora de l'entitat, i l'adequació a la nova normativa era condició si ne quan non per mantenir la pervivència, i respecte la consolidació de la Porta de l'Infern i l'espectacle per l'inici del Correfoc (de la Mercè), al igual que amb els altres temes, són aspectes heretats des de fa anys.

Resto mèrits a l'entitat o a la seva comandància? En absolut. Simplement, intento obrir l'objectiu i mostrar la nostra panoràmica perquè totes les entitats, i per extensió, les persones, que en formem part de la Coordinadora valorem en la justa mesura aquest guardó i reconeixement.

És un motiu de joia rebre aquest guardó, i ens ha de permetre enfortir-nos perquè, per molt que s'intenti dir el mateix, la nostra situació no és una bassa d'oli, les aigües que solquem encara són perilloses. El nostre és un navegar de baleners, sempre voltant i no ens podem obcecar en encalçar una balena blanca. Som el foc que aviva la festa, però aquest guardó no ens ha de mutar en arrauxats, més enllà del que és un diable, i oblidar tenir cura de la llar de foc que podria provocar una desgràcia o permetre que morís la foguera. Prenguem cura: mantenir viu un foc és una feina constant!

Enhorabona Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona!

P.S.: Saps on jeu el diable? Als peus de Sant Miquel!

P.S.II: us enllaço el dossier amb la informació dels premis.

El comentari, que no crítica, de t-ERROR

L'any 2012 del projecte T6 de la Sala Tallers del TNC s'incia amb t-ERROR.L'obra és un divertimento
amb una pàtina de realitat tenyida de tràgica reflexió.

    L'obra no és de les més reeixides del projecte pels nous creadors de la dramatúrgia catalana; hi ha coses interessants, especialment fóra del text, però no acaba d'ésser una obra per passar als annals, com de fet ja es diu a l'escenari, tot i que hom pot passar l'estona més o menys entretingut.

    L'obra camina la senda de l'eterna pregunta de si l'autor és un assassí de la seva pròpia realitat, o si la  fagocita i una vegada niua amb els fantasmes inherents a tota persona esdevenen endosimbionts i generen una ficció que és la nova realitat de l'autor: ¿per un escriptor és més real allò que viu, allò que tergiversat  esdevindrà la seva creació o aquella creació que ell plasma bolcant-la en el seu ambient intercedint amb el seu voltant i tergiversant-lo?

    Més enllà que ficcioni la Por del paper en blanc, que dramaturgi com a exorcisme catàrtic la seva pròpia  experiència, més tràgica que còmica, quan la realitat del cas va més enllà d'allò mostrat, el text s'endinsa per  viaranys boirosos i acaba provocant que no es puguin apreciar ni arbres ni boscos. La pròpia metàfora del passatge del terror, corporificació les pel·lícules de por, serveix per il·lustrar què succeeix amb t-ERROR: aquelles tracten de d'amalgamar el plaer i la por, i l'obra cerca fer-ho amb la diversió i la reflexió; però el  problema rau en que es queda en l'àmbit del “psé, està bé”. Terrorífica valoració per una peça de creació.

    Ara bé, hi ha certs aspectes que caldria valorar una miqueta més abastament:

M'agrada l'escenografia creada per Sebastià Brosa, molt ben resolta la dualitat d'espais; tot i que allò realment frapant de l'obra són en Garrido i en Bellido i tot allò que els envolta, des de la seva actuació, passant pels efectes sonors i acabant en unes músiquesd'inspiració molt cinematogràfiques.

    A nivell d'actuacions, en David Vert, en el paper d'alter-egode l'autor el trobo força encertada, tot i el molest, i suposo difícil, singlot constant (tot i que una idea ben trobada). Ens fa creïble el seu personatge i dotade versemblança el joc que ens vol mostrar el director. Per la seva
banda, tant l'Oriol Genís com l'Àngels Poch treuen tot el suc possible, que no és gaire, als personatges que els han tocat en el ball. L'Anna  Moliner duu els seus personatges fins l'última frontera possible abans de caure i aconsegueix fer volar un Eva Jordà que semblava nascuda sense ales. A l'altra mà tenim l'Òscar  Castellví qui se'm fa farragós amb el seu Salva, tot i fer una actuació molt ajustada a allò que requereix el  personatge.

No podem obviar les dificultats que hagué d'afrontar tot l'equip per dur a bon port aquesta obra, partint de la premissa que la ficció que se'ns mostra és molt real, i que la funció és quasi un mostra fotogràfica del  procés creatiu. Hi ha alguna escena remarcable,exempli gratia el joc entre les reflexions de l'autor i el monòleg a dues veus, intent de diàleg,  de l'Eva Jordà en presència del seu comatós pare; també part de la reflexió a nivell de monòlegs finals. El text aconseguix alguns encerts però no acaba d'ésser tot el reeixit que podia haver resultat, ja que és cert que certes repeticions, pròpies de la idea del text, fan que es llasti el desenvolupament i en el fons, sembla més una plana que un bosc.

Per cloure el comentari, t-ERROR és un una obra metateatral d'inici lent, desenvolupament dubitatiu i cloenda més o menys aconseguida. Agafar les banyes del brau del bloqueig del negre sobre blanc i ho transferir a una obra entretinguda per moments i fa passar una estona,  més o menys divertida, que a més intenta fer reflexionar al voltant de les arts creatives. No és un gran text, no és una gran obra, però està  defensada a l'escenari amb la valentia del teatre.

Corol·lari final: Mancava aprofitar el passatge del terror escènic per accedir a la por dels espectadors. Tal i com cregueren la Ira i l'Aleix, en algun moment de l'obra, preferentment cap a l'inici, després d'algun “no miris enrere”, algun dels personatges podia haver sorgit darrera dels espectadors i provocar algun ensurt al respectable. Potser a més de la vis comica hagués fet més palesa la sensació que la por viatja gronxant-se de la nostra pell.

imatges per David Ruano i TNC

FRACÀS #janotocacopa

FRACÀS

Fracàs, vergonya i oportunitat desaprofitada. Així es pot resumir el que el partit d'ahir a Anduva suposa per el RCDE.

 

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro, però aquesta guerra de la copa no s'ha perdut només en aquest partit, ha estat una llarga travessa massa a prop del penya-segat, i ja se sap que quan mires de fit a fit l'abisme, l'abisme també et mira a tu. Semblava que tothom, des dels jugadors i l'estament tècnic, passant per tota la massa social i, cal suposar, que la massa dirigent del club, estàvem molt il·lusionats amb la copa aquesta vegada. No podem obviar que veníem de la gran decepció, i esmicolada de somnis, que fou la segona volta de la temporada anterior; tot i això, i la, malauradament tradicional, sagnia de jugadors, l'equip es torna a vestir de curt i demostra que sap jugar a futbol i mica en mica ha assolit un nivell molt bo, tot i les moltes limitacions, i la situació en lliga així ho demostra. Però des del sorteig de la copa, vèiem una gran opció per arribar a assolir un somni novament, però ha esdevingut un mal son del qual tocarà despertar el més aviat possible per poder seguir la bona senda a la lliga que ara és l'únic camí vers Europa.

Ahir vàrem perdre al camp d'un segona divisió (no és ni la primera ni la segona vegada que succeeix), i a més a més ens eliminaren, però, la derrota es començà a gestar a Cornellà-ElPrat: si a casa nostra haguéssim treballat i jugat com aquest equip sap, hauríem arribat a terres castellanes amb l'eliminatòria molt encarrilada. Però no era la primera vegada que succeïa. A Vigo vàrem fer un partit dolent, i resolguérem a casa sense gaires coets. A Còrdova tampoc férem un partit rodó, tot i certa dosi de mala sort. A la tornada vàrem jugar 45 minuts, trenta cinc a la primera part i els últims deu, fent una exhibició; però vàrem solcar les aigües del naufragi durant molt estona. I arribàrem a l'enfrontament davant el Mirandés. Un desencert rere un altre. S'han classificat merescudament, perquè ho han fet millor, perquè nosaltres no hem fet el que sabem i hauríem d'haver fet. Si haguéssim jugat la primera part a Conerllà-ElPRat com davant el Córdoba, per no citar altres partits de lliga com a exemple, a la mitja part la història ja hagués canviat; no dic que ho tinguéssim resolt, però sí encarrilat. Els dos partits han estat, exceptuant els minuts finals boigs de Cornellà-ElPrat el que ells somniaven. Sí hem anat a jugar a Anduva com a ells millor els hi anava! Però insisteixo, el fet problemàtic fou arribar a Miranda de Ebro sense haver resolt l'eliminatòria.

Només de pensar en la possibilitat perduda de jugar una semifinal de copa contra l'Athletic (o tal vegada el Mallorca) em tornen a entrar ganes d'estomacar portes, parets i tot allò que es posi pel davant. Un gol més i estaríem a dos partits de jugar una altra final... Però tot s'ha anat en orris. Em fa recordar una piulada del gran Xabier Azkargorta que qualificava l'Espanyol com l'equip “quasi”: quasi juga meravellosament bé, quasi marca, quasi guanya, quasi és un gran...

A més a més de la sensació de derrota, amb la cara d'imbècil que ens durarà uns dies, t'adones que hem perdut una oportunitat de mantenir i fidelitzar la mainada, la nostra massa social futura, que no som una afició gaire acostumada als èxits. Ara bé, si les circumstàncies ens permeten mantenir tot el que sigui possible d'aquest equip, en un futur no gaire llunyà, arribaren els èxits. N'estic convençut. En absolut m'agradaria que aquest escrit semblés una crítica ferotge als tècnics i jugadors. Hi ha coses que no s'han fet bé, i ens han de servir per aprendre i fer-ho millor les properes vegades; però cal que aquesta afició tornem a demostrar la nostra grandesa donant ànims al RCDE aquest dissabte a Cornellà-ElPrat. Malauradament, affairs laboralsm'impediran ser-hi físicament, però de cor i esperit tots els pericos cal que aplaudim els nostre jugadors perquè entenguin que volem tornar a somniar aviat: aquesta mateixa temporada amb la lliga.

Somniem, aquest any sí, toca classificar-se per jugar a Europa, novament, l'any vinent. Així que tornem a donar la confiança al Sheriff que tantes coses bones ha fet amb la nostra plantilla i sobretot als nostre jugadors, jovent que si els mantenim i els tractem bé, seran el nostre futur d'èxit; emperò, aprenguem també, que millor jugar sempre al futbol mantenint el nostre estil i deixant “los huevos” només pels moments finals quan la resta de plans no han funcionat, tal vegada ens anirà millor.

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro; però cal recordar que els ferits són perillosos perquè saben que poden sobreviure, i crec que la nostra història ens demostra que sabem aixecar-nos i continuar, i aquesta vegada cal saber tenir cura de les ferides i agafar el somni europeu de la copa i mantenir aquesta gran cinquena posició en la que hem acabat la primera volta de la lliga.