Un bonito día de primavera

Com es desvaneix l'amor?



Què resta de l'amor quan construïm els records?



Serà l'amor perdut millor en el nostre record?



Aquestes preguntes serien el resum de la pel·lícula de Hur-Jin ho. La seva sinopsi diu:



Un técnico de sonido conoce a una locutora radiofónica en un viaje para captar los sonidos de la naturaleza en primavera. Enseguida se enamoran, pero una vez regresan a la realidad de sus vidas, deben enfrentarse al dolor de la separación...



La pel·lícula, lenta, de diàlegs mínims i tranquils, ens mostra tot el procès d'una relació d'amor. Des del seu naixement casual fins a un final on les preguntes i els rostres no vistos ens plantegen quines són les seves fronteres i les seves destinacions.



És una pel·lícula correcta, no gaire recomanable si no es té afinitat per cert tipus de cinema asiàtic lent i contemplatiu. Em varen agradar especialment les seqüències de filmació així com el personatge femení i la seqüència final, una petita joia.



Poc abans de la gran seqüència final passejant entre els arbres (els pensaments intuits, les cares no mostrades...) hi ha conversa que ens mostra on són les esquerdes de l'amor una vegada ja s'ha fracturat i tractem de retrobar-lo:



Després d'un silenci, mirant-se els dos, ella diu "T'enrecordes?" I ell respon: "De què?"

tornant. novament, a Brideshead

No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.

La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.



En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.



Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva.

Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!



És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.



Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,

així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.





"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest.



I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.







el tràlier de la pel·lícula:





unes imatges evocadores de la sèrie:





un documental respecte l'obra:

La Copa Catalunya demostra que Catalunya és un país petit

El passat dimecres nou d'agost de dos mil onze es celebrà la vint-i-dosena edició de la Copa Catalunya de futbol. Aquest torneig hauria d'ésser el títol futbolístic més important del país, la competició que sota el seu nom acull tots els equips del país. Ara bé, resulta que aquest país nostre no és gens normal, i no ho és no sols per la seva condició de nació sense estat, sinó perquè depenent de com bufa el vent ens el creiem o no, o si més no les seves institucions i representants.



La primera mostra d'això es veu en el fet que el la màxima institució del país no hi era present, suposarem que aquesta competició no és prou important per destarotar les seves vacances (d'intentar ésser un govern dels millors, només pels selectes). Això sí, segur que el podrem veure en d'altres llotges en altres competicions “oficials”, no dubteu pas.



Podríem dir que és difícil creure en una competició organitzada per una federació que últimament no sortia d'una crisi per caure en una altra, però aquesta no seria més que una excusa de mal pagador. La competició falla, com a torneig, perquè no depèn d'ella mateixa sinó d'altres calendaris i disposicions de certes institucions.



L'anormalitat del país també queda manifesta en la incapacitat de poder escoltar el nostre himne nacional sencer. És bo no sacralitzar les insígnies pàtries, però no cal devaluar-les fins al no-res. Si ni en aquestes ocasions respectem els nostres emblemes no podem demanar a la resta que ens mostri el respecte que haurien de merèixer. Un apart caldria per mostrar que ni un dels vint-i-dos jugadors fou capaç de cantar l'himne, clar, que sols fou un menys respecte l'onze titular de l'últim partit de la nostra selecció nacional en l'únic partit anual que se li permet jugar. Aquesta és l'anormalitat del nostre país.



Crec que l'única mostra de respecte envers Catalunya la manifestà un argentí, l'entrenador de l'equip que s'endugué el títol. El senyor Mauricio Pochettino palesà el fet que com a competició de la nostra terra és el títol important del país i que cal intentar guanyar-lo. Gràcies!



El següent apunt seria criticar la institució i cos tècnic de l'altre equip que jugava la final, però com en aquesta anormalitat en la que vivim és més sacríleg criticar-lo que no pas el país, no cal dir res més.



Un país pot ésser molt petit en extensió o en nombre d'habitants però és gran quan la seva societat ho és; el nostre, amb aquests fets, continua demostrant no ja sols que és un país petit sinó que a més a més li està bé ésser-ho i no hi ha intenció d'esmena.

Carta de la Colla de Diables i Diablesses de la Florida a la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Companys i companyes,



Des de la colla de Diables i Diablesses de la Florida us volem comunicar la nostra renúncia formal a continuar formant part com a colla de “ple dret” a la Coordinadora de Diables de Barcelona; i a continuació us en detallem els perquès.



Pensem, primerament, que totes les entitats que formem part de la Coordinadora de Diables de Barcelona, d’ara en endavant Coordinadora, hem de tenir els mateixos drets i deures i ens hem de sentir igualment protegides per part d’ella, cosa que no creiem que ara s’estigui fent.



No hem de caure en l’error d’acceptar allò que des de fora ens plantegen com a “única sortida viable” – i entenguis aquesta expressió genèricament – una i una altra vegada i retallar pels de dintre, els que treballem, tots i cadascun de nosaltres que ens aixopluguem en aquest gran paraigües que és Coordinadora. Doncs no entenem que això segueixi succeint.



No trobem lògic que la “cúpula” de Coordinadora no tracti per igual a tots els seus membres i ens vulgui fer combregar amb rodes de molí. Ja fa temps que les coses no s’estan portant pel camí que nosaltres, com a entitat, entenem com a correcte. Ja fa temps que tolerem. Ens hem implicat en projectes, hem estat participatius i hem donat més potser del que hem rebut, no venim a retreure res, ho hem fet perquè aquest és el nostre esperit, perquè ens agrada i perquè ens ho hem passat bé fent-ho; i no ho dubteu que ho tornaríem a fer. Lamentablement ens veiem amb l’obligació de dir PROU. D’aquí, aquest comunicat.



Reiterem però, els bons moments que hem passat amb tots i cadascun de vosaltres, i no voldríem que aquest document sigui una eina de incentivació per part de ningú. El que ens agradaria que fos és una eina de reflexió per part de les persones que estan a Coordinadora. Reflexió perquè entenem que quelcom s’està fent incorrectament.

També, i per acabar, dir que des de Diables i Diablesses de la Florida restem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment, suggeriment o comentari que ens vulgueu fer arribar.





Atentament,





La junta

Diables i Diablesses de la Florida

la decisió de Florida

A l'assemblea general de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona celebrada ahir 21 de juliol de 2011 es va produir la baixa voluntària com a membre de ple dret de la colla Diables i Diablesses de la Florida.



És aquesta una tràgica notícia per a l'entitat. La baixa d'una colla ens afebleix a tots i minva el potencial de la coordinadora. Malauradament, no és la única baixa soferta en els últims anys ja que Kabra Kabrons i Kabrones de L'Hospitalè també presentà la seva renúncia a ésser membre (marxa que m'afectà especialment degut a les circumstàncies).



Entenc plenament els motius adduïts per Florida (aquí podeu llegir la seva carta a la Coordinadora), els comparteixo. I a més a més em semblen absolutament correctes, lícites, legítimes i encertades les formes i els moments. Hi haurà qui argüirà que marxen perquè ja no poden gaudir activament, o no tan freqüentment, del correfoc de la Mercè. Afirmar això és no voler ésser coneixedor de la veritat, és voler negar-la i tergiversar-la. El fet que hagin pres aquesta decisió després de la problemàtica interna de la Coordinadora respecte el correfoc de les festes majors d'estiu de la capital catalana és circumstancial; demostra, desgraciadament per enèsima vegada en els últims temps, que la gestió i el govern de l'entitat no són els millors.



Aquest no és el lloc ni el moment per valorar en profunditat les actuals circumstàncies de l'entitat aglutinadora dels diables a Barcelona; avui és un dia per sentir-nos trists, tal vegada caldria parlar de dol, més que tràgicament com a previsió del futur que ens pot arribar, i demà ja valorarem què caldrà fer. Ahir fou una nit tràgica. Una entitat membre es veu obligada a marxar perquè ja no és sent integrada ni recolzada per l'ens. Una colla que ha demostrat la seva vàlua i el seu compromís amb la Coordinadora des del seu naixement participant en juntes, organitzant trobades, essent membres de comissions, muntant portes de l'infern, etc. És a dir, marxa una colla que ha sigut un membre actiu de l'entitat.



Avui us vull agrair tot el que heu fet per la nostra Coordinadora, perquè heu lluitat per fer-la millor sempre des del respecte i amb visió de futur i amb el compromís de qui s'estima la nostra cultura. Avui us vull desitjar el millor futur possible.



Espero que en un avenir no gaire llunyà podrem tornar a col·laborar i treballar plegats. Si més no, sé que continuarem gaudint de la nostra cultura i festa.



Companyes i companys, salut, foc i tabals!

Saber y Ganar (la meva participació)

Cal tenir present que el següent escrit fou redactat el dia després de la gravació del programa emès avui

Des de fa molt de temps, possiblement des dels seus inicis, he sigut seguidor del programa concurs Saber y Ganar que s'emet per La 2. Degut a les meves disposicions horàries (ja fossin estudiantils o laborals) l'he pogut veure molt menys del que hagués desitjat, tot i que ara, gràcies a les noves tecnologies, és més fàcil poder seguir-lo.

És un concurs amè i entretingut perfectament orquestrat i on per guanyar cal saber, cal tenir cultura i, com en tot concurs, de vegades cal una mica de sort. Això és el que ha permès que hagin sorgit “Magnífic@s” i “SuperMagnífic@s”, i el cert és que hom sempre les ha vist amb certa idolatria, com petits herois i heroïnes modernes. Els veies i t'agradava imaginar-te com devia ésser estar a la seva pell participant en el concurs.

Resulta que al final, i animat per tota una colla de persones importants del meu voltant, vaig decidir intentar participar. I ho vaig aconseguir. Vaig poder passar a formar part de la família de Saber y Ganar.

Si heu vist el programa d'avui ho haureu comprovat. També haureu comprovat que la meva estada haurà sigut breu, molt breu. Aquí ha jugat la sort i aquesta vegada no s'ha aliat amb mi. O no durant tot el programa. Les dues primeres proves han anat molt bé, però tant en “El duelo” com amb “El reto” no hem tingut la inspiració què sí hem tingut amb “La parte por el todo”. Què hi farem! Una llàstima. Desitjava -i molt!- poder haver estat molt de temps participant.

Desitjaria deixar constància d'un fet per mi molt important: ha sigut una experiència meravellosa; breu però màgica. He pogut descobrir com és l'interior del programa, com es fa i com es viu. I a més a més he comprovat la veracitat d'allò que diuen els concursants al marxar: et tracten de la millor manera possible, et sents a casa. És un goig ser-hi allà. Només tinc paraules d'agraïment a tot l'equip.

(Agraïment que vaig decidir mostrar a tot l'equip enviant-los un correu electrònic per manifestar-los-ho).

Sento, ho reconec, una mica de ràbia, de buidor interna per no haver pogut anar més enllà d'un únic programa. M'hagués agradat força més.

La meva última frase és d'ànims a Jero i Òscar perquè puguin arribar el més lluny possible; així com una forta abraçada a ambdós i a na Inma per l'afecte i estima mostrats.

Animeu-vos a participar o, si més no, a continuar gaudint d'un dels millors programes, no únicament concursos, de la televisió.

Moltes mercès.

P.S.: Demà, dia següent de l'emissió, podria aparèixer un nou text amb la visió que confereix el temps.

P.S.II: Crec que ha arribat el moment que em faci una samarreta amb el text escrit damunt la imatge on J.R. li diu a la seva dona: “Sue Ellen ets un pendó”.

*************************************************************

Debe tenerse en cuenta que el siguiente escrito fue redactado el día después de la grabación del programa emitido hoy.


Desde hace mucho tiempo, posiblemente desde sus inicios, he sido seguidor del programa concurso Saber y Ganar que se emite por La 2. Debido a mis disposiciones horarias (ya fuesen estudiantiles o laborales) lo he podido ver mucho menos de lo que hubiera deseado, pese a que ahora, gracias a las nuevas tecnologías, es mucho más fácil seguirlo.

Es un concurso ameno y entretenido perfectamente orquestado y donde para gabar se debe saber, se debe tener cultura y, como en todo concurso, a veces es necesario un poco de suerte. Esto es lo que ha permitido que hayan surgido "Magnífic@s" y "Supermagnífic@s", y lo cierto es que uno siempre los ha visto con cierta idolatría, como pequeños héroes y heroínas modernas. Los veías y te gustaba imaginarte como debia ser estar en su piel participando en el concurso.

Resulta que al final, y animado por todo un grupo de personas importantes de mi alrededor, decidí intentar participar. Y lo conseguí. Puede pasar a formar parte de la familia de Saber y Ganar.

Si habéis visto el programa de hoy lo habréis comprobado. También habréis comprobado que mi estancia ha sido breve, muy breve. Aquí ha jugado la suerte, y esta vez no se alió conmigo. O no durante todo el programa. Las dos primeras pruebas han ido muy bien, pero tanto en "El duelo" como en "El reto" no hemos tenido la inspiración que sí hemos tenido en "La parte por el todo". ¡Qué le vamos a hacer" Una lástima. Deseaba -¡y mucho!- poder haber estado mucho tiempo participando.

Desearía dejar constancia de un hecho para mí muy importante: ha sido una esperiencia maravillosa; breve pero mágica. He podido descubrir cómo es el interior del programa, como se hace y como se vive. Y además he comprobado la veracidad de eso que dicen los concursantes al irse: te tratan de la mejor manera posible, te sientes en casa. Es un placer estar allí. Sólo tengo palabras de agradecimiento a todo el equipo.

(Agradacimiento que decidí mostrar a todo el equipo enviándolos un correo electrónico para manifestárselo).

Siento, lo reconozco, un poco de rabia, un vacío interno por no haber podido ir más allá de un único programa. Me hubiese guestado mucho más.

Mi última frase es de ánimos a Jero y Òscar para que puedan llegar lo más lejos posible; así como un fuerte abrazo a ambos y a Inma por el cariño mostrado.

Os animo a participar, o, cuando menos, a continuar gozando de uno de los mejores programas, no únicamente concursos, de la televisión.

Muchas gracias.

P.S.: Mañana, día siguiente de la emisión, podría aparecer un nuevo texto con la visión que confiere el tiempo.

P.S.II: Creo que ha legado el momento de hacerme una camiseta con el texto escrito encuma de la imagen donde J.R. le dice a su mujer: "Sue Ellen eres un pendón".

Junta General d'Accionistes del RCDE

Avui dotze de juliol de 2011 es celebra Junta General d'Accionistes del RCD Espanyol de Barcelona SAD. Aquesta vegada, i després de l'última ampliació de capital, sí hi puc assistir i així ho faré.

Pel nostre club avui és un dia històric. Després de catorze anys en el càrrec el president ho deixa. Tot i la presentació de dues candidatures la distribució de les accions fa que ja sigui conegut el nom del seu successor.

Com en tot procés vital, el mandat de Daniel Sánchez Llibre és marcat per moments àlgids i moments gairebé per l'oblit. Des de la venda de casa nostra a Sarrià fins a l'arribada a la nova llar a Cornellà-El Prat passant pels anys d'exili a Montjuïc. Dues copes del rei, una final de UEFA i dos salvacions in extremis de l'infern i la tràgica pèrdua del nostre capità. Hem vist un reguitzell d'entrenadors que sembla que ara està fructificant en un projecte esportiu que sap mirar més enllà del ara mateix i estem tractant de treure profit de la joia de la nostra corona, el planter de Sadrià.

No vull glosar ni les virtuts ni els defectes de Dani, ja ho han fet i ho faran d'altres; el que sí que vull manifestar que tot i la delicada situació, especialment maldades en el cas de la nostra institució, cal ésser ambiciós i treballar per dissenyar un equip de futur. Som una institució imprescindible del futbol tant a casa nostra com a la lliga espanyola, i per aquest motiu cal lluitar per assolir tot allò que ens mereixem.

Avui es tornarà a demostrar que som RCDE som La Força d'un Sentiment.

P.S.: per molt que els molesti la nostra existència a tots aquells éssers inferiors que viuen i volen imposar el pensament únic continuarem essent un club clau a Barcelona i Catalunya.