La visió de la Ciència i les persones que s'hi dediquen

Ahir el programa de debat de TV3 Banda ampla tractà el tema de la Ciència i les persones que s'hi dediquen sota el títol genèric de científics.

El programa em defraudà força. Molt epidèrmic i fins i tot populista, en resum: poc científic. Tal vegada fou per la tria de persones convidades o pels seus torns d'intervenció o perquè avui dia, a diferència de programes d'antuvi, s'ha caigut en l'habitud de no voler gratar massa la crosta d'allò que es tracta a debat i deixar-ho com una estona per fer petar la xerrada.

Segons deien un 80% de la gent enquestada afirmava que la ciència ha millorat, i ho fa, la vida; això sí, el debat respecte el 20% restant no entrà en gaire profunditat en per què no ho pensa (més enllà de la diatriba de la despesa militar). I no podem obviar que la majoria de gent del 80% contestà pensant en certs avenços biomèdics, per què la majoria de persones que fan o han fet ciència han sentit allò de "I això per a què serveix?"

I aquest, la visió popular de la ciència, era un dels grans debats. Per què manquen tantes vocacions? Per què hi ha tan poca cultura científica a nivell de carrer? Per què si es demana als nens que dibuixin un científic encara avui dia fan una barreja entre el Dr. Frankestein de les pel·lícules amb la imatge despentinada d'Einstein?

Una gran sorpresa fou comprovar com un 40% dels enquestats considerava que els científics viuen bé; és cert, que un 38% opinava el contrari i curiós que un 22% no tenia opinió. Viure bé de la Ciència? Alguns, molt pocs; aquells afortunats que han arribat a certes posicions; però les persones que fan realment ciència, els que treballen al laboratori sobreviuen amb la ciència. La seva és la condició del precari: sous baixos (indignes!), moltíssimes hores, condicions canviants sense cap garantia,... I encara es defensava com a lògic! (I dubto que es pugui comparar amb segons quins altres ambients becaris; i si ho fos: és arribat el moment de dignificar les coses!) Igualment que es creia absolutament necessari marxar. Pot ésser molt positiu, tothom serà d'acord, però cal que sigui "obligatori". En aquest punt, com en la majoria es tornava a veure un fet important, la majoria de convidats eren caps, i no representants de la munió de persones que amb el seu esforç diari fan avançar el sistema.

És cert que es tractaren molts aspectes, però gairebé tot foren pinzellades. Poca oferta de feina (dedicar-se des de la vessant comercial no és fer ciència), es podria haver dit que el sistema no és el més indicat, poca inversió privada (sí que s'ha dit al final que cal reclamar als governants que inverteixin i que n'informin), sous i condicions, reconeixement, vocació, transmissió de la informació, etc.

Crec que és interessant fer sortir la Ciència de les seves torres d'ivori, però cal fer-ho de forma que permeti una visió realista de la mateixa i de la seva situació real.

Us deixo l'enllaç per poder veure el programa: http://www.tv3.cat/videos/3558851/Cientifics

2 demostracions dels resultats del 22-M

Vist com el diputat de Democràcia Catalana, ara mateix no adscrit a cap partit i integrat al Grup Mixt, va votar a favor de la derogació de la llei de successions conjuntament amb CiU i PP es demostra que era una greu errada que anés en coalició amb ERC i que és molt greu que hagi aconseguit acta com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona com a membre d'Unitat per Barcelona.

Les declaracions de la Sra. Sánchez Camacho respecte quines seran les polítiques a nivell immigratòries cas que guanyessin les eleccions generals demostren quin èxit ingent han tingut amb el seu test market realitzat a Badalona.

De la indignació a una #acampadadiables (i part III)

Finalment arriba l'última part del text originat des de la indignació al món del foc barceloní.

Aprofito aquesta última entrega per agrair-vos la paciència i la lectura del text com, si així ho considereu oportú, els comentaris que volgueu aportar.

Per si fos necessari us enllaço la primera i la segona entrega del text.

Un dels punts importants que havia de tractar la reunió ordinària del dijous era la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l'entitat. El tractament que rebé fou residual ja que la voluntat de marxar degut a l'hora que molts representants, així com membres de la junta, semblava que tenien obligà que fou així. Això ens fa plantejar-nos per què no volgueren en cap moment considerar la possibilitat de fer alguna reunió temàtica per tractar certs temes que requereixen força temps. Així com la indolència de certs representants. Suposarem que no esperaven que la reunió s'allargués tant, tot i que semblava força previsible. Abans de valorar el que succeí dijous, una reflexió llençada a l'aire: si els projectes foren presentats a la reunió del febrer amb l'acord que s'havia de crear una nova comissió per tirar endavant la conjunció dels dos projectes supervivents, però a la reunió del març no es parlà del tema, i la reunió de l'abril fou suspesa -encara no sabem per què- i sabent com havia anat tot el procés, només la junta podia fer-se càrrec del projecte.

Es realitzà la presentació de com serà la celebració de l'aniversari, de fet, fou el projecte presentat per la junta al febrer amb l'afegit del concurs que hi havia al projecte de la Queta. Serà una festa familiar on el foc no semblarà acabar d'ésser l'element central. Sincerament, acceptant que el projecte presentat en el seu moment, ja retallat, per part de la comissió no era viable, queda un pòsit de sensació que l'aniversari s'havia de celebrar fos com fos. I, personalment, no sé si acabarà engrescant la nostra massa social (espero que sí). També espero que es plantegin altres tipus d'accions.

Per tancar l'escrit voldria fer una sèrie de reflexions referents al que es considerava com el tema central de la reunió passada: la Mercè. Més enllà de la presentació del projecte per l'edició d'enguany, restava pendent acaba de decidir la postura de l'ens respecte qui hi pot participar. Tot el savoir faire de la gestió es pot resumir en la incapacitat de prendre un acord. No es pot obviar que a l'anterior reunió, quan això es debatia i després de la trucada on s'informava de la imposició de l'ICUB, es decidí que en la propera reunió es votaria qui participava i qui no podria fer-ho. Després de moltes intervencions al respecte, dijous no s'arribà a un posicionament, fet que podia ésser previsible, emperò la setmana vinent la comissió haurà de reunir-se amb els interlocutors municipals sense que hi hagi una resolució de l'assemblea. Si apliquéssim un mínim d'intel·ligència política a la pregunta de qui permetre'm participar respondríem: “Aquelles colles que considerem oportú per un perfecte desenvolupament del correfoc tant a nivell de qualitat com de seguretat”.

En cap moment la intenció d'aquest escrit és obrir novament el debat respecte el famós article 47.1.2. Aquest, si s'escau mantenir-lo obert, és dins de l'assemblea o amb la creació d'una comissió. Crec que tots els arguments en un sentit o en un altre estan donats (tant els raonats com els populistes). Els estatuts i el reglament de règim intern foren votats i aprovats. Això també inclou el procés per encetar un canvi. Nogensmenys, cal tenir present que la demanda d'ICUB per reduir el nombre de colles participants al correfoc, i així circumscriure-les a la ciutat de Barcelona, moltes vegades apareixia després de demanar un augment en el pressupost. Fos com fos, sempre s'havia aconseguit mantenir la postura de l'assemblea de participació de tots els seus membres: aquesta vegada no ha sigut així. Coneixent les escasses arts negociadores que l'actual presidenta demostrà des de la comissió fa dos anys, em pregunto si es va defensar amb gaire èmfasi la tradicional postura de l'assemblea. Per tancar el tema, els números que es proposaren (junta?, comissió?) primer semblaven que ens els donaven com a definitius, tot i que no quadraven per enlloc, i al final semblaren diluir-se vistes les intervencions de l'assemblea, però, seran la postura a defensar?

La cita a aquella negociació amb ICUB m'ha fet recordar que aquella Comissió Mercè fou formada per l'actual presidenta i qui fins fa poc era la vocal del secretariat. Elles s'apuntaren voluntàriament, fet que sempre és d'agrair, a l'instant primer de convocar aquesta comissió. Sé de força gent, especialment jove però no exclusivament, que decidiren no apuntar-se per haver-ho fet qui ja havia sortit. Això ens duu a la reflexió de com incentivem la participació en el si de la nostra entitat. Potser el concepte que algunes persones tenen de treballar i rodejar-se del jovent ens ho podria explicar.

Un últim apunt abans de fer algun comentari respecte el projecte en si. La junta informà l'assemblea que aquest any serem presents a la mostra d'entitats de la Mercè i, òbviament, demanà voluntaris per ser-hi. La decisió ja havia sigut presa sense consultar l'assemblea com sí s'havia fet anteriors vegades, on casualment l'assemblea declinava la possibilitat de participar.

M'agradaria primerament deixar palès que la comissió sí presentava un projecte amb propostes per ésser aprovades per l'assemblea. Cas que fos totalment realitzable, la proposta per la tabalada és molt interessant; aprofito per felicitar l'entitat pel sorgiment, per fi!, de la vocalia de percussió. També em sembla una bona idea aconseguir una dansa pel toc d'inici, però no les condicions presentades. I vist l'èxit l'any passat, una vegada recuperats, trobo una llàstima que poguéssim perdre els versots; la lluita per salvar la nostra cultura no ha acabat, ni la victòria sembla tant propera com alguns volen fer-nos creure.

Corol·lari final respecte el projecte de Mercè: si el que cerquem és un projecte de qualitat engrescador per les colles i la ciutadania, recuperem projectes que ens situen allà on ens pertoca començant amb la sortida des de Sant Jaume. Caldria innovar bevent de les fonts de la nostra pròpia tradició. Si no abandonem el servilisme i l'habitud no podrem sortir del fossar on ens trobem.

Hi ha una última reflexió que no podia obviar: sembla ésser, com s'ha vist des de fa mesos, que hi ha certa manca de capacitat de delegació de tasques dins del si de la junta.

Moltíssimes mercès a qui hagi fet l'ingent esforç de llegir aquesta extensa meditació al voltant de la nostra Coordinadora. Crec que som moltes les persones que considerem que cal canviar el rumb, la demora que portem no és la millor per arribar a bon port. Per descomptat no em considero en possessió de la veritat absoluta, ans al contrari, cerco persones amb qui poder discutir i meditar. Aquest escrit està realitzat únicament amb la intenció de fomentar l'esperit crític i la reflexió. Per això, us demano que d'acord o no amb ell, feu-ne la difusió que considereu oportuna. És al món del foc a qui correspon decidir si cal una #acampadadiables.

De la indignació a una #acampadadiables (part II)

Ahir publicava la primera part de l'escrit fruit de la indignació acumulada al món del foc a Barcelona avui us deixo la segona part (demà apareixerà la tercera i definitiva).

Després d'una introducció de mínims, avui ja comença a centrar-se en aspectes més concrets viscuts a la reunió del dijous passat, però mantenint la línia d'analitzar els aspectes a nivell global.

Una vegada feta l'exposició dels motius generals de la indignació em permetré la llicència de mostrar-ho basant-me en el que es visqué a la reunió del dijous passat ampliant aquesta declaració prèvia de mínims.

Se'ns informà de la gran passa que suposa aconseguir tenir despatx, i que esdevingui seu social, al castell de Montjuïc (i la suposada promesa d'un magatzem per la Porta de l'Infern). No oblidem que avui en dia ens reunim a la nostra seu, centre cívic compartit amb altres entitats i activitats, perquè així ho votà fa anys l'assemblea. La primera objecció que es podria fer és: per què ara no s'ha informat que encara s'estava en negociacions per aquest tema i s'informa una vegada la decisió ja ha sigut pressa sense votació assembleària? Un fet simptomàtic del funcionament actual és el fet que l'única referència al passat fou que no s'havia fet el canvi de seu social (òbviament, fou culpa meva); això sí, no s'informa que respecte un possible trasllat al castell ja havien intentat fer-ho dues juntes prèvies (i parlo de juntes sense incloure la gestora, perquè allò fou una comissió ad hoc), les quals sempre informaren de què s'estava fent i era l'assemblea qui decidia perquè sempre va tenir l'última paraula. També informaren aquelles juntes que l'acord que ens duria a l'actual ubicació implicava un pacte (parlat ulteriorment i del que s'informà puntualment) per canviar, si així es considerava oportú a una altra ubicació en negociacions (el castell de Montjuïc era una altra opció). En aquests moments serà molt fàcil afirmar que aquestes afirmacions potser es van quedar amb els papers dels traspassos i que seria la paraula d'aquestes persones contra la de l'actual junta. I clar, si això no és paraula de certs oracles no esdevé certitud. Al igual que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure, no hi ha més sord que aquell que no vol escoltar. Malauradament hi ha qui creu més en el difamar esperant que resti quelcom que no pas que la veritat és filla del temps i no pas de l'autoritat.

Aquest despropòsit d'informar de forma incompleta i esbiaixada i escudar-se en l'atac a d'altri es tornà a veure cap al final de la vetllada quan hi hagué un ball de dades referent als pagaments de la porta i el vestuari. Parlant de l'aniversari, es digueren de passada, sense cap mena d'intenció d'explicar-les en profunditat, unes dades que després hagueren d'ésser matisades perquè hi hagué una intervenció que preguntà al respecte. Novament, la pregunta fou interpretada com un atac quan únicament demanà explicacions per coses que no s'havien informat mai a l'assemblea (diguin fora de la mateixa després el que vulguin) i respecte dades econòmiques falses. I, òbviament, la seva resposta a la petició des de l'assemblea fou justificar-se en base a què la culpa era que les coses no s'havien explicat mai de forma correcte pels antecessors (mentida!) i en la manca de papers. Ara bé, el per què d'aquests pagaments quedà difós en l'intent d'exculpar-se inculpant d'altri. El problema no és haver gastat quatre o vuit mil euros en quelcom necessari per a l'entitat, sinó el fet que no s'hagi informat en cap moment de la situació i la intenció de fer-ho així com després negar aquesta situació. Com sempre, les formes de la junta deixaren molt a desitjar. No vol (no pot?) demostrar res, sols rebota les preguntes llençant atacs personals, sense que hi hagi motiu, i restant sense donar explicacions a les preguntes plantejades. És una actitud absolutament totalitària. Ja sabem que els crits i els atacs personals (com ahir els cops) són la resposta de qui no té arguments.

Un exemple paradigmàtic de com flueix la comunicació en una assemblea es visqué quan la junta plantejà la necessitat que les colles tinguin estendards. El problema radica, una vegada més, en com fou dit això. L'oració fou imperativa. S'obligava les colles a tenir-ne un. Això provocà la lògica reacció de part de l'assemblea, fins i tot de colles que en tenen d'estendards, perquè entenien que no es pot obligar ningú a quelcom similar. Davant aquesta reacció la postura fou dir que era una recomanació; les persones que havien protestat manifestaren la seva discrepància respecte que hagués sigut dit com una recomanació. Fou llavors quan es digué que com a recomanació és com es volia haver tramès. A més, el motiu d'utilitat pel qual s'esgrimia aquesta suposada recomanació fou rebatuda després per diferents membres de l'assemblea. Aquesta aparent niciesa o nimietat no és un exemple únic, es podrien mostrar més, però serveixen per il·lustrar quina importància es dóna al fet del com es transmet la informació. Un altre exemple seria el fet de la no presentació a l'assemblea de la nova vocal del Secretariat.

El Secretariat, quelcom que, com algunes veus ja comentaren, el funcionament del qual cal replantejar-se seriosament.


(continuarà i acabarà demà)

De la indignació a una #acampadadiables (part I)

El proppassat dijous 26 de maig hi hagué assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Vaig sortir de la mateixa amb una certa indignació i no vaig ésser l'únic. Fruit d'aquesta sensació naix el text que us deixo a continuació (el penjaré en dues o tres parts degut a la seva extensió). Gràcies per la vostra atenció i pels comentaris si s'escauen.

Indignació.

Aquesta és la sensació que restava dijous nit al sortir de l'assemblea ordinària de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Tant és així, que algunes de les persones de bé que ens vàrem quedar a la sortida xerrant i comentant la jugada ja parlàvem que potser el que caldria seria fer una #acampadadiables. Ara bé, considerant que al costat hi són tant la Guàrdia Urbana com un punt verd, potser rebrien ben ràpid l'ordre de considerar-nos xusma i en previsió de possibles incidents ens desallotjarien aviat.

El problema no rau en una reunió o un tema concret, el problema, la greu malaltia que pateix la institució és dins seu, és un compost format per una desídia generalitzada i una mà estesa a una incorrecta gestió.

Podem començar recordant que les reunions es convoquen, més enllà de la data teòricament prevista, a menys de cinc dies vista, o es desconvoquen el dia anterior. No es planteja la possibilitat de certes reunions temàtiques, la gestió de les mateixes és en molts moments caòtic; ha florit una generació que ha de presentar esmenes a les actes; la informació no sempre és tramesa d'una manera acurada i adient, perquè sembla que hem oblidat que les formes també són importants (però què podem esperar si menystenim la nostra pròpia cultura al no voler fer l'esforç de tenir cura envers la nostra llengua); i el que és encara més greu: la majoria de representants sembla que simplement van a fer acte de presència i el seu desig és que la reunió acabi el més aviat possible i són incapaços de preguntar(-se) res ni demanar cap per què ni justificació.

Com és possible que a les assemblees només s'escolti, des de fa molt -massa!- temps les mateixes veus? Com és possible que mai es vegin altres mans aixecades per voler participar i opinar? Per què hi ha tanta gent que sembla que la situació, sempre, en tot moment i sota qualsevulla circumstància, els està de conya? Com és possible tot això quan la situació no és idíl·lica, ni s'apropa, ni sembla que s'aproparà?

Hom pot entendre que a Coordinadora existeixen diversos corrents d'opinió, i això és positiu; però ho és, realment, quan són producte d'una reflexió, no d'un seguidisme servil. Ara fa catorze mesos es va acabar de forjar la fractura social i, des de llavors, sembla que tot es redueix a una batalla facciosa. Tot i això, aquesta és la via adoptada per una de les parts; l'altra només ha tractat de fiscalitzar l'acció de govern, però s'ha arribat a un posicionament des de la mesa on qualssevol dels comentaris de certes persones (representants de les entitats que conformen la coordinadora, no ho oblidem) esdevenen, per art d'il·lusionisme, un atac personal devers les seves integrants. Després de fer bandera del “no volem segons qui al govern” ara fan senyera d'allò del “amb mi o contra mi”. Així no s'unifica ni es governa, així només se'ns apropa més cap al precipici.

El resum el mostra la pregunta que una de les persones que fa temps que participa a les reunions es plantejava: “En quin moment hem passat d'una assemblea a una junta dictatorial?”

Els coneixements històrics i de la realitat pròpia de l'entitat són molt desconeguts per la gran majoria dels integrants de l'assemblea, i això repercuteix molt desfavorablement en la seva dinàmica. Un exemple simptomàtic és comprovar com després d'anys a l'ens, l'actual presidenta, ostentant ja el càrrec, encara no sabia què és el Secretariat respecte la Coordinadora! De fet, dijous tampoc sabia ben bé on cercar els articles referents a la Comissió de Disciplina en el Reglament de Règim Intern, fet que en sí no és greu si no fos perquè fa mesos que es parlà de la seva creació i ahir es feia un recordatori, i per tant, no saber on cercar-los permet inferir que la lectura dels estatuts i el reglament no ha sigut gaire curosa. Altrament algú podria afegir, amb un perfecte criteri de crítica constructiva, que la immensa majoria dels representants no coneix els nostres documents jurídics; però no oblidem, que la junta és la màxima representant de la nostra estimada entitat.

Les informacions que es donen a l'assemblea, òrgan màxim decisori de la Coordinadora, són incompletes i esbiaixades, i qualsevulla problemàtica és conseqüència directa de gestions pretèrites (exceptuant la comissió gestora que estigué uns nous mesos al capdavant de l'entitat -tot i que dijous s'assegurà que fou un període ínfim-). No negaré que les juntes anteriors cometeren errades, i segurament moltes, la que jo encapçalí, la primera -algun dia, amb aigües més calmes, potser, ja explicaré la meva veritat de tot allò-; però això no és excusa perquè ara es cometin aquests fraus. Es prenen decisions sense informar a l'assemblea i quan s'informa, es nega part de la mateixa o es fa perquè algú que en coneix els motius realitza un comentari previ. S'està caminant una sendera molt perillosa cap a la uniformització de pensament basat en un despotisme il·lustrat. L'assemblea cada vegada sembla més una convivència entre els connivents que vénen a oir missa i els indignats concentrats en tractar de despertar consciències. On hem d'anar a parar? Una assemblea de Coordinadora hauria d'ésser un lloc on discutir propostes pel bon funcionament de la cultura del foc a Barcelona i a la resta de l'àmbit territorial de l'entitat! L'assemblea de Coordinadora no pot perdre el seu poder decisori com a veu de les colles de diables per esdevenir únicament un conjunt de palmeros dels dirigents electes. Les eleccions donen un poder per gestionar l'entitat, una capacitat que no pot menyscabar la divisió de poders i caure en l'absolutisme.

Continuarà

resposta a Felip puig #acampadabcn

Aquest matí amb l'excusa de la salubritat els mossos d'esquadra, seguint les instruccions de la Conselleria d'Interior, han demostrat què s'ha de netejar en el nostre país.

Per què havia d'ésser avui? Precisament avui, una vegada ja passades les eleccions municipals i en la vigília d'una possible celebració que les últimes vegades ha acabat, per acció d'un grupuscle d'energúmens, han derivat en destrosses a la ciutat. Han trobat l'excusa perfecta. I l'han vestida de necessitat higiènica per la ciutat.

No negaré la possibilitat que calgués fer una neteja de la plaça, però, aquesta, ben programada, parlada, negociada i pactada es podria haver produït sense cap mena d'incident; però, no, no podia ésser així. Vist el que ha succeït es pot deduir què era, realment, el que volien netejar aquesta xusma que ara té el poder. Perquè no oblidem dues veritats: exterminar algú no significa fer-ho amb les seves idees; i, tenir el poder no significa ésser en possessió de la veritat.

No és una acció democràtica dur les brigades de neteja envoltades d'antiavalots. No pot ésser que unes reivindicacions pacífiques esdevinguin un problema d'ordre públic; només les autoritats -sense autoritat moral- poden intentar-ho. El que han fet avui és pitjor que les càrregues dels anomenats grisos perquè aquells s'amparaven en la seva condició de força declarada d'una dictadura, ara es pressuposa que estem en una democràcia.

És per tot això, que vist el que ha succeït aquest matí aquesta vegada oblidaria aquella veritat que afirma que Ull per ull, acabarem tots cecs. És en aquests moments que hom desitjaria trobar un grup de persones que una nit entressin de sobte a les cases de Felip Puig (F.P. = força policial) Manel Prat (mai més amb tractament de cortesia davant dels seus noms) i fessin el que els mossos han fet avui amb els indignats, persones pacífiques que restant assegudes a terra han rebut la força d'una càrrega policial injustificada i desmesurada. I quan siguin a terra amb les mans cobrint-se per tractar d'evitar els cops, com aquest matí, cops de porra al cap, cos, cames i trets de pilotes de goma.

Potser no seria legal, ni moral però sí seria just (i justificat)

De l'#acampadabcn al Majèstic. Primeres impressions dels resultats del 22-Mpol

Ahir vint-i-dos de maig a dos quarts d'onze feia cap a casa; al centre de Barcelona, la meva ciutat, es podia aconseguir la instantània resum de la jornada caminant uns cinc-cents metres: a la Plaça de Catalunya, els indignats debatien si mantenir la seva acampada fins, com a mínim el proper diumenge mentre a la cantonada del Passeig de Gràcia amb el carrer València, a la tradicional seu electoral, CiU celebrava la seva victòria en els comicis municipals al país.

A la plaça es parlava d'estar fent història, al luxós hotel els vencedors l'escrivien...

A la ciutat de Barcelona hem anat a pitjor. Sí, així ho crec. Espero, si més no, que les polítiques que s'esdevindran a la ciutat no ens deixin a la ciutadania com les mans del futur batlle: constantment tremolosa.

La imatge que narrava al principi em recorda una molt explícit i lúcid dibuix del gran Perich: Ésser obrer i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar disculpes per donar l'esquena. Sembla que s'ha fet fort el concepte que una vegada arribada la crisi (nascuda sota l'auto-anomenada socialdemocràcia però infantada sota la dreta més lliberal) i vist que qui es ven com d'esquerres havia d'aplicar polítiques terriblement de dretes per salvar (vés a saber què) la ciutadania ha decidit concedir-li via franca a les dretes per poder fer-ho. Tal i com deia Mitterrand: Els francesos fan vaga dilluns perquè puja el preu del pa, dimarts es manifesten perquè guanyen poc, els dimecres protesten per la manca de llibertats... i el diumenge voten la dreta. O si ho prefereixen, les eleccions d'ahir foren una sàdica tergiversació per esdevenir real d'aquell adagi que deia que votéssim el partit gai ja que si ens han de donar pel cul, que ho facin els que en saben...

CiU continua escampant la seva taca blava pel mapa de Catalunya, sembla que la majoria creuen que poden dur la nou fins a bon port, espero, tot i que ho dubto, que tinguin raó, però sembla que com al RMS Titanic, no hi haurà embarcacions de salvament per tothom. El PSC s'esmicola, potser així els servirà per decidir què i qui volen ésser. El PPC continua, amb una molt discutible però, resultats en mà, molt encertada, tàctica guanyant adeptes i creixent cada vegada més. ICV-EUiA sembla ésser qui millor empassa el cop i podria continuar somniat amb un futur millor. Tot el contrari que ERC. Aquest matí la cúpula d'Esquerra ha presentat, encertadament vist la deriva des del 28-N, una dimissió que obre un llarg procés fins el congrés de l'octubre. El vot independentista, que semblava que podia créixer s'atomitza i surt clarament derrotat, tot i la forta pujada de les CUP. Cal obrir una fonda reflexió per tractar de fixar un full de ruta envers l'objectiu (i sacrifiquem qui calgui, especialment qui vol ésser un mini-Berlusconi). Mala notícia és l'augment significatiu dels partits xenòfobs i extremadretistes. Això no és sinó símptoma, com d'altres, que les coses no s'estan fent bé.

I un missatge directe al President de la Generalitat (el tractament de Molt Honorable l'he obviat, perquè si ell es permet perdre les formes, la resta també ho podem fer): Algunes persones creiem que la seva victòria el 28-N no fou un encert pel país, però encara més el fet que ha vostè li augmentat el seu ego com a il·luminat que es creu salvador de la pàtria. Les seves paraules responent a l'entrevista del Sr. Cuní dient que la gran victòria de CiU demostra la maduresa i la intel·ligència de la ciutadania catalana és una afirmació dictatorial que cau en la tragèdia de “O sou amb mi o sou contra l'estat perquè Jo sóc el país”. ¿Tal vegada considera immadur i estúpid qui no votà el seu partit? Sí, sabem que ho considera; però degut al càrrec al que ha sigut dut per la ciutadania hauria de mostrar respecte per tothom. Però a la meva terra ja ho diuen: D'on no n'hi ha...

Com a conclusió afegir que aquest augment de la dreta lliberal també és tràgicament, molt tràgicament aplicable en determinats indrets, en el resultats de les eleccions celebrades en el que hauria d'ésser el nostre país veí.

P.S.: per si alguna persona té alguna mena d'interès al respecte el meu vot deia:

Els polítics són iguals arreu. Prometen construir un pont fins on no n'hi ha de riu.

Ningú no ha d'obeir a aquells que no tenen dret a manar.

A més de les dues cites, de Krushov i Ciceró, respectivament, afegia que ens cal un Partido de la Izquierda Erótica.

P.S.II: Tal vegada sí ha arribat el moment de crear el Partit de l'Eròtica Utòpica (PEU-PIE)