La nacionalitat catalana

La nacionalitat catalana fou publicada per primera vegada l'any 1906. Ens glosa l'ideari polític de l'insigne Enric Prat de la Riba, especialment conegut per haver sigut president de la Mancomunitat.

El cert és que les cent pàgines que conformen aquest assaig polític són d'una prosa modèlica i d'un contingut que doten de significat el nacionalisme modern. Ens trobem davant d'un temple per edificar la terra, aquesta la nostra nació. Una lectura que hauria d'ésser necessària i gairebé diria obligatòria des de la seva aparició. Un resum de la doctrina catalanista amè, entenedor i clarificador.

Ara bé, existeix un molt greu problema amb aquesta obra: la seva vigència. Més aviat, que encara no l'haguem superat; que encara els seus anhels no hagin arribat a produir-se, i encara més greu: ésser conscients com a poble que ja només podem anar més enllà però no poder, gairebé ni plantejar-ho. Avui en dia sembla que els dits els millors encara creuen que és possible l'encaix de la nació catalana dins la Federació Ibèrica; quan des del plantejament en aquesta obra (llavors hagués sigut meravellós, les llàgrimes emboiren el record de la seva proclamació per part del President Companys) ha plogut massa com per no entendre que sols podem ésser estat independent.

Tot i això, l'obra és molt recomanable i necessària per entendre el passat, present i (necessitats de) futur de la nostra nació. Amb una breu introducció històrica, necessària per entendre la situació social, i política, de la nostra nació llavors, ens glosarà com ha anat despertant-se la flama nacionalista a Catalunya, gens diferent del que passava a altres indrets del continent europeu; així com ens demostrarà, científicament, la sòlida base del nacionalisme i així arribar a il·luminar-nos mostrant-nos el camí que resta per arribar i com es pot assolir per part de la nació catalana.

L'edició presentada dins MOLC es complementa amb els articles La qüestió catalana, Importància de la llengua dins del concepte de nacionalitat,“Greater Catalanoia”, Per la llengua catalana que permeten copsar encara millor les intencions de l'autor i del seu ideari nacionalista.

L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui.

L'esperit nacional no existiria, no s'hauria format, si l'estructura o la situació del territori no hagués sotmès els seus pobladors a les mateixes influències, si una barreja de les races no hagués engendrat certs tipus físics mitjans o bé fet prevaler una raça determinada sobre les altres, si la unitat de llengua no hagués buidat en un motlle únic el pensament nacional. Però un cop constituït, només la destrucció del poble pot anihilar-lo: caurà el Dret, emmudirà la llengua, s'esborrarà fins el record de la seva existència, però per dessota les ruïnes seguirà bategant l'esperit del poble presoner del Dret i la llengua i el poder d'un altre poble, però lluitant sempre i espiant l'hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica.

Però jo voldria per a la meva pàtria més encara que la seva llibertat. Jo voldria que Catalunya es penetrés bé de la significació i la transcendència d'aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquistarà la nacionalitat que es posi a l'avantguarda de l'estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.

boda reial? Acabem d'una vegada!

Durant aquesta setmana s'ha parlat molt, i encara es parlarà més, de les “noves princeses plebees” arran de l'enllaç entre l'hereu de l'hereu de la corona britànica, William Mountbatten-Windsor i la seva núvia d'origen de sang no blava, Kate Middleton. S'ha narrat des de totes les òptiques el procés de ventafocs (tot i que tampoc són tan humils els seus orígens) que ha patit la que podia esdevenir muller del rei de la Commonwealth; com així ho feren en el seu dia moltes de les actuals esposes d'hereus de les monarquies europees.

Emperò, crec que la pregunta veritable no s'ha plantejat: Per què? Per què es conserven les monarquies? No tenen cap utilitat -podem deixar per a historiadors, etnògrafs, antropòlegs, filòsofs i etòlegs la discussió si mai la tingueren- avui en dia. Sé que ara molta gent sortiria a donar tota una sèrie d'arguments caducs, maniqueus i sense cap base lògica i que altre gent se'ls creu per escoltats massa vegades; però que continuaran sense justificar la seva existència.

Així que mentre el món es divideix entre els que pateixen la crisi, els que l'han provocada, i els que en comptes de fer la seva feina i afavorir els primers es venen, novament, als segons seguirem veient mantenint-se algunes dinasties per la gràcia de Déu. Fa molt de temps que deia, no amb certa mala bava, que prefereixo mil vegades un president filo-feixista de la república triat per la societat

que un “campechano” rei col·locat allà vés a saber per quina meravella, suposadament gènica, de la polla o el cony dels seus progenitors.

Ara bé, també ens podríem preguntar la necessitat d'un cap d'estat per damunt del cap de govern...

fonts de les imatges: aquí, aquí, aquí i aquí.

perdó? un club un país?

En plena temporada dels no del tot correctament anomenats “clàssics” (ja en parlarem d'això en una altra entrada) ahir es va produir una nova entrada del culebrot, aquesta vegada, des de la sala de premsa. En aquesta entrada tampoc parlarem respecte del que digueren els dos entrenadors ni de les formes.

Sols vull plantejar una reflexió i una pregunta respecte el final de la intervenció de Guardiola. ¿Per què la referència al país i les seves caigudes i aixecades a més de la cita de Llach? Els agradi o no als culers no són la representació de la nació (per molt que hi hagi qui desitgi fundar un nou estat basat en un pensament únic); així que trobo que és una gran errada aquesta (enèsima vegada?) assimilació d'un equip de futbol a la representació d'un país (tractem de lluitar pel reconeixement de la selecció nacional).

Després de la reflexió, ara la pregunta. Aquesta va dedicada a totes aquelles persones culers que estaran criticant-me per la intervenció anterior i que torno a barrejar política i esport. Novament un torno a recordar que política és tot (ho aprendreu d'una maleïda vegada, inútils?). Voleu diferenciar el que és la Política de l'ars politica? D'acord, però llavors us vull escoltar criticar el vostre entrenador (sabeu que és humà i per tant no és perfecte?) per barrejar aquells conceptes que vosaltres heu criticat tant de les soflames polítiques, (per què sempre les critiqueu si són en una direcció concreta?) amb el futbol; que ja tinc els collons a punt d'esclatar per no poder afirmar que la selecció espanyola no és la meva (per molt perico que sigui) i haver d'explicar-ho a mentalitats tancades que sols opinen segons la seva pròpia caverna mediàtica.

El país de las mujeres

És la Gioconda Belli una de les meves escriptores preferides, per la seva capacitat poètica ingent i per la seva prosa dolça i llibertària. Digué el Premi Nobel de Literatura de la Gioconda Belli que és una de les escriptores més enginyoses de Centreamèrica... un talent original i meravellosament lliure.

La seva última novel·la és El país de la mujeres, VI premi de novel·la La otra orilla, és una obra de política ficció. Ens trobem, novament, a Faguas, alter ego de la seva Nicaragua natal i per extensió tota Llatinoamèrica. Som tot just a la celebració del segon aniversari de la victòria del PIE a les eleccions i la consegüent proclamació de la Viviana Sansón com a presidenta del país. Viurem com hi ha un intent de trencar amb la utopia política que representa el programa del PIE -Partido de la Izquierda Erótica- amb un atemptat envers la presidenta Sansón.

La novel·la transcorre entre el limbe del coma de la presidenta (crec que està molt ben trobat i utilitzat el concepte de El galerón) i els records de la seva vida així com l'esdevenidor de Faguas i del govern del PIE una vegada perpetrat l'atemptat. Sense ésser la millor novel·la de l'autora és una obra molt recomanable tant a nivell literari com a nivell d'assaig polític. La prosa de Belli torna a ésser dolça i gairebé d'una lividesa que ens fa passar pàgines sense adonar-nos al mateix temps que ens fa una reflexió, i ens hauria de fer que nosaltres també ho féssim al mateix temps si no som cossos inerts, respecte les polítiques que hem anat vivint des de fa molt de temps.

És una novel·la que vull recomanar a tothom, home o dona, políticament actiu o políticament passiu: crec que és una lectura molt agradable i pot ésser molt profitosa. A mi, m'hagués agradat i molt un govern del PIE i el seu “felicismo”.

Ressenyar que el PIE fou una iniciativa que existí, de forma lleugerament diferent a la que es mostra a la novel·la, com l'autora ens comenta als agraïments.

P.S.: He intentat no fer cap comentari que pogués comprometi la lectura de qui no ho hagi fet. Aquests podrien aparèixer en base a les vostres respostes si és que hi ha comentaris al llibre.

P.S.II: la pàgina de la Gioconda Belli a The Guardian i la seva a Nuevo Diario.

sí ho volem (diem) però avui no toca...

Sembla que "l'avuinotoquisme" és el posicionament ideològic de CiU per tot allò que no apareix en el seu full de ruta.

Més enllà de les seves paraules respecte que les retallades són necessàries i no afectaran els mínims exigibles, com fer-ho amb un 10% de tisorada a la sanitat pública? Ah, sí, apuntem-nos tots a la privada. Com he pogut oblidar que un govern de centredreta sols espera dur el liberalisme econòmic sempre més enllà. Dèiem que més enllà de les seves paraules estan els seus actes. Així, per evitar discriminacions a les escoles pensem imposar l'uniforme i ara toca retallar la sisena hora. El següent pas serà acceptar que cal un batxillerat d'elit, i llavors recordaran que ells ja han propugnat per l'elitisme de classe i que continuen mantenint un nivell de concertació (amb un elevat grau confessional) desmesurat.

Doncs més enllà de tot això arriba el moment del posicionament nacional. I clar, es pot votar sí o no, o en blanc, o fer vot nul, però hom pensa que cal tenir una postura clara, que són partit de govern! Resulta que a les consultes, com no eren oficials, el propi govern que reclama que Catalunya ha d'aconseguir allò que és seu pot votar, si la seva consciència ho creu, a favor (sense imatges, això sí); però quan es demana des del nostre Parlament cal abstenir-se perquè l'important és el concert econòmic.

Que m'ho expliquin!

Em sembla molt bé anar a demanar el concert econòmic (sembla que ho han descobert ells quan hi havia qui ho demana fa més de deu anys), però no oblidem que tenen respecte nosaltres un deute econòmic històric i que mentre aquí cal delmar les finances, d'altres continuen xuclant de la nostra mamella; per això, es pot continuar demanant el concert econòmic ara mateix mentre es deixa clar que es vol fer el camí cap a la independència.

Ara bé, és aquest el vostre objectiu? No. No ho ha sigut mai i no ho serà mai. Ja ho va dir l'expresident Pujol: "Ja no tinc arguments contra la independència". Però clar, com l'objectiu es mantenir-se en la posició de clau de la governabilitat espanyola hi ha coses que s'insinuen aquí per mantenir l'electorat però que no es poden realitzar per no ofendre d'altres entitats.

Maleïts sigueu! Jo desitjaria ésser el nou estat europeu! Tant de bo poguéssim ésser la Dinamarca de la Mediterrània!

la gran victòria de la Dee i l'Anna amb el GAES a la BWR

Avui dijous 13 d'abril de 2011 passarà als anals de l'esport. Despré de 102 dies, 19 hores, 17 minuts i 18 segons, la britànica Dee Caffari i la catalana Anna Corbella han esdevingut la primera parella femenina en donar la volta al món a vela a bord del Gaes Centros Auditivos.

Aquest matí grisós a la ciutat de Barcelona, ciutat natal de la veterinària Corbella, ha vist com les que han acabat com a sisenes en la classificació general de la Barcelona World Race, han generat nous rècords i trencat barreres. Avui un nou sostre de vidre era esmicolat.

I no és la primera vegada que ho fan. La Dee fou la primera dona en fer la volta al món sense escales en ambdós sentits (aquesta ha sigut la seva quarta circumnavegació del planeta, fou sisena amb aquest mateix vaixell, llavors Aviva -manté el patrocini-, a la Vendée Globe del 2008/2009 i ostenta el rècord en solitari en sentit est-oest, en contra dels vents dominants) i l'Anna fou la primera regatista catalana, i espanyola, en realitzar una travessa atlàntica en solitari, la seva Mini-Transat la convertí en la millor regatista de l'any 2009.

És per aquest motiu que em sento orgullós d'haver pogut assistir a aquest moment. Òbviament, qualssevol de les arribades dels IMOCA Open 60 al Portal de Pau és emotiva, però aquest matí era una jornada especial. Més enllà de les fotografies i les breus paraules intercanviades i dels seus autògrafs, em quedo amb la sensació de la gran victòria que aquesta parella d'heroïnes ens han transmès al llarg de la seva circumnavegació.

Enhorabona. Congratulations. Gràcies per la vostra regata.

Welcome back. Benvingudes. Thanks for your race.

P.S.: No puc obviar l'agraïment a la Dee per haver dit les seves paraules d'agraïment a la cerimònia de benvinguda en català. Thank you very much!

P.S.II: La foto amb L'Anna (gràcies per esperar-te!) és una autèntica joia per conservar tota la vida.

Jo vaig votar sí

Ahir 10 d'abril era la data per votar a la consulta proposada per Barcelona Decideix.

La pregunta era:

Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Jo hi vaig participar, perquè crec que en la Política (escrita amb majúscula, perquè encara, tot i certa gent que s'hi dedica professionalment, tinc una concepció, potser idealitzada, del que hauria d'ésser), perquè no hi ha millor possibilitat d'expressar la teva opinió que participar en un referèndum (en aquest cas "consulta popular" per la conjuntura). I vaig votar "SÍ". Perquè ja n'hi prou. Perquè sempre he cregut que el nostre poble, la meva nació, té dret, com qualssevol de les nacions del món, a decidir si vol ésser un estat independent, i perquè crec que és el que hauríem d'ésser.

Malauradament, ni el govern espanyol voldrà escoltar això ni qui ara mateix governa a Catalunya farà el que hauria de fer. Però perquè la ciutadania així ho voldrà, i sense salvapàtries, ho acabarà decidint, espero poder viure el moment en que Catalunya esdevingui un estat.

Som i serem!

Hasta la victoria siempre!

P.S:: us deixo l'entrada de la Raquel al respecte.