dijous, 31 de març del 2011

Coordinadora de ¿Barcelona?



Ara fa vint-i-cinc anys es fundà la Coordinadora de Colles de Diables de Barcelona motivada per la voluntat d'organitzar la Trobada de Catalunya i el desig de participar en l'organització de les festes de la Mercè de la ciutat comtal. A manca d'un llibre amb la història de la entitat (podeu llegir aquest breu apunt també podeu, per exemple, cercar el llibre del Fotomercè 2004).


Ningú pot negar que aquella entitat, ara Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona ha esdevingut un dels ens de cultura popular i tradicional d'arrel catalana més importants arreu dels Països Catalans. Però com totes les entitats d'aquest tipus té les seves dissensions internes, i en aquests moments en trobem davant d'una nova situació compromesa.

Embarcats, o millor dic, embarrancats amb els problemes per a la celebració de l'aniversari (oh, la crisi... la crisi i la manca de lideratge útil), encara amb damocliana espasa de les conseqüències de la "directiva europea del foc" damunt els nostres caps s'ha obert la pandoriana àmfora de la Mercè.

La Mercè? Sí. La mare de tots els correfocs continua essent una batalla dins de Coordinadora. Des de la seva fundació com a entitat n'han format part colles de fora de la pròpia capital de Catalunya (aquí si parleu amb "viejas glorias" us explicaran, a més de moltes -i algunes de molt interessants "batalletes"- diferents motius). A més a més la Coordinadora ha continuat acceptant colles de fora de la ciutat; òbviament, perquè així ho permetien els seus estatuts. De fet, fins a 40 km des de Barcelona és l'àmbit de l'ens. I no tractem d'enganyar-nos, tot i que molta gent continua creient que els actes propis i importants de l'entitat són les Trobades, el Correfoc (de la Mercè -com a acte originari amb aquest nom el sintagma hauria d'ésser innecessari) continua essent la moneda desitjada per tothom. Emperò, la gallina dels ous d'or cada dia és més magra i vella, i podria fer bon caldo, però potser no arriba per a tothom. O si més no, això pensa molta gent.

El que és cert i innegable que cal revitalitzar els correfocs de les festes majors de Barcelona. Des de fa uns anys aquesta guerra, gairebé més guerra de guerrilles que no front en camp obert, ha vist victòries i derrotes; però aquesta nit en la reunió mensual de l'entitat poden saltar no ja espurnes sinó autèntiques fogueres de foc grec, i no és sols un joc de paraules.

Hi ha situacions que enquistades des de fa temps provoquen a la llarga conflictes pitjors. Aquesta nit no sols es parlarà de l'article 47.1.2 del nostre règim intern, aquesta nit molta gent hauria de treure's les màscares i parlar obertament, cal que totes les entitats que en formem part diguem la nostra. Ara bé, també cal saber dirigir no ja sols la reunió, sinó l'entitat perquè aquest vaixell no pot brandar més i cal saber cenyir per aprofitar els vents (en aquests moments gairebé d'encalmades, però on se sap que poden haver més amotinaments).

La Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Barcelona ha de trobar un posicionament intern, consensuat, però per això cal un diàleg constructiu i abandonar les lluites fratricides.

I per què? Doncs perquè aquesta nit tornarem a escoltar que les festes de la Mercè són les festes de Barcelona i per tant sols les colles de la ciutat haurien de participar (recordarem que existeixen colles de la ciutat que no són membres de Coordinadora?). Hi haurà qui parlarà del dret de les colles fundadores tot i que no siguin de la ciutat. Parlarem del paper que les colles fan dins l'entitat: treballar més o menys durament o sols xarrupar la mamella. Es tornarà a parlar de per què entren colles de fora de la ciutat i de tornar a canviar estatuts i reglament de règim intern i... potser com en ocasions anteriors o no s'arriba a cap acord o com es vota a mà alçada per controlar segons quins vots (ah, les famílies!), no són entitats sinó persones individuals qui voten... O potser aquesta vegada m'equivoco. Sigui com sigui i sabent que per descomptat s'arribi o no a un acord hi haurà les reunions ulteriors, tots sabem qui serà el responsable de tots els mals de l'entitat...



Per cert algunes dades resten per ésser modificades. Simptomàtic?


dilluns, 21 de març del 2011

21 de març Dia Mundial de la Poesia

Avui 21 de març ha arribat la primavera i a més és el Dia Mundial de la Poesia declarat per la UNESCO.

Potser encara ens cal recordar que la Poesia és una arma carregada de futur, i cal permetre-li entrar a la nostra vida cada dia.

Poesia: una visió personal

Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvans

Marta Pessarrodona. Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvan

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.


Podeu seguir els actes al blog http://diamundialpoesia.wordpress.com/


divendres, 11 de març del 2011

Olc la vida. Ols el sexe.

Pot ésser la paraula eròticament suggeridora? Per descomptat!
Pot la paraula ésser eròticament filosòfica? Per què no?


La capacitat del gran Andrés i Estellés per copsar els instants quotidians i dotar-los de la màgia de la paraula poètica potser no és tan coneguda, tot i els esforços per exemple d'un altre gran, i no sempre valorat com cal Ovidi, com caldria. Aquest sonet ens mostra com es pot fer solcar el món de la reflexió mitjançant el vaixell de la imaginació...


Recorda un nom: Illetes. En Illetes,
al rei En Pere docte, li oferiren maduixes.
Quina alegria de maduixes noves.
La llum d'Illetes. (Música de Gerswhinn).

Vares filmar, de cap a peus, el cos
d'una danesa recolzada en una
roca. Duia shorts blancs, una camisa
nuada exactament sobre el melic.

Era la vida. Fou una danesa.
La vida no té pàtria. On dius la vida,
posem el sexe. I què? Tampoc té pàtria.

Olc la vida. Ols el sexe. Et desorbita
una proximitat de pits, diríem.
La vida és la unitat. Vols dir el coit.

Vicent Andrés i Estellés
Sonets mallorquins



P.S.: Amb quina imatge haguéssiu il·lustrat aquest text?


dilluns, 28 de febrer del 2011

The Oscars 2011

Aquesta passada matinada ha sigut l'entrega dels premis de l'acadèmia americana de cinema, els oscars. Ahir us deixàvem la nostra travessa (aquí) i ara us diem el resultat:

Millor pel·lícula: El discurs del rei

Millor director: Toom Hooper (El discurs del rei)

Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)

Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)

Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)

Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)

Millor actriu secundària: Melissa Leo (The fighter)

Millor guió original: David Seidler (El discrus del rei)

Millor guió adaptat: Aaron Sorkin (La red social)

Millor pel·lícula documental:Exit through the gift shop (Banski i Jaimie D'Cruz)

Millor curtmetratge documental: Strangers no more (Karen Goodman i Kirk Simon)

Millor banda sonora original: Trent Reznor i Atticus Ross (La red social)

Millor cançó original: We belong togheter (Toy Story 3)

Millor muntatge: Angus Wall i Kirk Baxter (La red social)

Millor fotografia: Wally Pfister (Origen)

Millor direcció artística: Robert Stromberg i Karen O'Hara (Alícia en el país de las maravillas)

Millor disseny de vestuari: Collen Atwood (Alícia en el país de las maravillas)

Millor maquillatge: Rick Baker i Dave Elsey (Hombre Lobo)

Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i de Novick (Origen)

Millor muntatge de so: Richard King (Origen)

Millors efectes especials: Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb (Origen)

Millor pel·lícula l'animació: Toy Story 3

Millor curtmetratge de ficció: The confession

Millor curtmetratge d'animació: Día y noche


Premi honorífic: Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Elli Wallach.


Una nota, aquells que són en cursiva són els que hem encertat, aconseguint un 13/24, és a dir, un 54,17%.



diumenge, 27 de febrer del 2011

La travessa dels Oscars 2011



Arriba la nit dels Premis de l'Acadèmia (quins records de les nits a casa la Carol!) i pertoca fer la travessa. Aquí us la deixo, demà sabrem si ens mantenim en el 50% o no. Què dieu vosaltres?

Millor pel·lícula: El discurs del rei

Millor director: David Fincher (La red social)

Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)

Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)

Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)

Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)

Millor actriu secundària: Jacki Weaver (Animal Kingdom)

Millor guió original: David Seidler (El discrus del rei)

Millor guió adaptat: Debra Granik i Anne Rosselini (Winter's bone)

Millor pel·lícula documental:Exit through the gift shop

Millor curtmetratge documental: The warriors of Qiugang

Millor banda sonora original: Hans Zimmer (Origen)

Millor cançó original: We belong togheter (Toy Story 3)

Millor muntatge: Tariq Anwar (El discurs del rei)

Millor fotografia: Matthew Libatique (Cisne negro)

Millor direcció artística: Robert Stromberg i Karen O'Hara (Alícia en el país de las maravillas)

Millor disseny de vestuari: Collen Atwood (Alícia en el país de las maravillas)

Millor maquillatge: Edouard F. Henriques, Gregory Founk iYolanda Toussieng (Camino a la libertad)

Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i de Novick (Origen)

Millor muntatge de so: Richard King (Origen)

Millors efectes especials: Ken Ralston, David Schaub, Carey Villegas i Sean Phillips (Alícia en el país de las maravillas)

Millor pel·lícula l'animació: Toy Story 3

Millor curtmetratge de ficció: The confession

Millor curtmetratge d'animació: Día y noche


Premi honorífic: Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Elli Wallach.


diumenge, 20 de febrer del 2011

El tiempo entre costuras

És una sentència poderosa: el temps entre costures. Té una força màgica considerable. Si tanques els ulls i amolles amarres podràs sentir com el temps es corporifica i et bressola mentre ressegueix la teva pell i dibuixa les cicatrius que la vida t'ha regalat.


I sí, El tiempo entre costuras és una bona novel·la on se'ns narren uns records viscuts, perquè la vida de Sira és una vida viscuda, una vida digne d'ésser narrada com a novel·la o fins i tot com les grans obres mestres del cinema americà de la meitat del segle passat.


Una màquina de escribir reventó mi destino. Una de les més grans virtuts d'aquest llibre és que t'atrapa des de l'inici i no et deixa escapar en cap moment. L'anterior és la seva primera frase. Oi que vols saber quin era i quin acabà essent aquest destí? Doncs sols cal que agafis la novel·a de María Dueñas i et deixis seduir; i el més fàcil és que siguis seduït.


Un breu apunt, ma mare havia llegit el llibre demanant-lo, i esperant-lo mesos, a la biblioteca. En acabar em va dir que sí, que li havia agradat i que podria intentar llegir-me'l, per una sèrie de circumstàncies tenia una setmana per fer-ho. En cinc dies i mig ja l'havia devorat; o, tal vegada, havia sigut el llibre qui m'havia devorat a mi?


Potser sou d'aquelles persones que agafeu certa mandra a un llibre per l'únic fet d'haver esdevingut un best-seller. Potser caldrà recordar que no sempre vendes i qualitat han set renyides, exempli gratia les novel·les de Dickens. O tal vegada recordar com fa anys i anys que els novel·les de Dumas han enganxat lectors i ho continuaran fent. És cert que moltes vegades sí han sigut renyides i en d'altres que hom no acaba d'entendre com i per què s'ha produït el fenomen. En aquest cas jo l'únic que puc dir és que la novel·la es mereix l'èxit aconseguit; si més no, jo l'he gaudida.


La Sira Quiroga comença la història que ens narra com una jove costurera de vint anys al Madrid previ a l'esclat de la guerra civil espanyola i l'acaba essent una dona totalment diferent. Una dona que ha viscut no una senzilla vida sinó una convulsa vida digna d'ésser narrada.


Poca cosa més es pot explicar de l'argument si no volem desvetllar res més. Així que a partir d'ara si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, vés al final del text.


Us semblen creïbles els canvis que porten la Sira fins a l'Arish? A mi sí. La història pot ésser una ficció i potser hi haurà qui afirmarà no podria ésser verídica, però per a mi és creïble com la joveneta que sols viu per cosir al taller i somniar amb la seva futura, imminentment, vida amb l'Ignacio acabi esdevenint una membre del Servei Britànic.


Potser les descripcions dels personatges no són exhaustives però serveixen per descobrir com són i com van essent modelats per les vicissituds que els assolen. Així podem entendre com la Sira feliç amb l'Ignacio cau sota l'embruix del Ramiro i acaba en un rampell esbojarrat deixant-ho tot per seguir-lo fins a la fi de l'Infern. Quantes vegades no ha passat això?


I la marxa de l'Ignacio, totalment cinematogràfica, que tan “tramposament”, com en els millors fulletons, es recupera en el moment de sentir-se perseguida. Brillant metàfora respecte que les nostres pròpies pors i els nostres propis records poden ésser els pitjors fantasmes i el més perillosos dracs.


M'agraden les recreacions de les ciutats. Pots sentir la vida desinhibida a Tànger, l'exotisme africà a Tànger, la misèria de la negra Espanya a Madrid i sentir Portugal en la seva visita a l'empresari Da Silva.


Podria dir moltes coses que m'agraden. Des dels personatges: la Sira és per enamorar-se,;el surrealista, però real, personatge de Rosalinda; sorprenent com aconseguir que un ministre franquista, com en el cas del poc conegut Beigbeder, se'ns faci amable a la vista;el perfecte funcionament del servei britànic i el flegmàtic Hillgarth; la parella que acabarien formant sa mare i la Matutera; fins els ambients: les descripcions dels vestits; les situacions surrealistes i gairebé irreals de les festes i certs modus vivendi; els diàlegs...


D'altres poden semblar tan irreals que tot i que et diguin que hagi sigut recreacions d'actes reals et semblen massa increïbles com per ésser reals, però tot i això te'ls arribes a creure: com la trobada inicial amb el pare, el bon tracte inicial del comisari Vázquez, la confecció del Delphos i especialment la marxa amb les armes. Però tot i això, en tot moment la novel·la és creïble i la devores amb fruïció. Potser tampoc m'acaba de convèncer la constant traducció que fa la Rosalinda, sublim personatge, de les seves paraules en altres llengües (tot i que entens que cal pel fàcil desenvolupament de la lectura).


Un altre aspecte que m'ha agradat molt és l'epíleg. Aquesta forma de tancar la història en la que recorda què fou després dels personatges reals i com ens deixa en el suspens de què fou de la parella Sira-Marcus. L'últim paràgraf em sembla genial:


Nuestros destinos pudieron ser éstos o pudieron ser otros del todo distintos porque lo que de nosotros fue en ningún sitio quedó recogido. Tal vez ni siquiera llegamos a existir. O quizá sí lo hicimos, pero nadie percibió nuestra presencia. Al fin y al cabo, nos mantuvimos siempre en el envés de la historia, activamente invisibles en aquel tiempo que vivimos entre costuras.


Avui sí us demano la vostra opinió respecte la novel·la.


Si algú havia abandonat la lectura pot reincorporar-se ara.


Per tancar i resumint, m'agrada la novel·la: l'he gaudida. La trobo creïble; és una molt interessant barreja entre història d'amor, narració històrica, certa dosi de novel·la negra. Una novel·la que enganxa des del primer moment (a més sap jugar a deixar-te falsament penjat al final de cada capítol perquè continuïs llegint). Sense que te n'adonis l'hauràs encetat com la idea per un patró i l'hauràs acabat vestit per una nit especial. Us la recomano, i si ja l'heu llegida feu-nos partícips de la vostra opinió.


Us deixo l'enllaç al blog del llibre amb comentaris i fotografies molt interessants.