NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Quan estem junts m'agrada més 'nar a dormir d'hora que no pas tard; prefereixo abraçar-nos i xerrar entre moxaines en la gairebé foscor, que romandre al sofà veient una pel·lícula sense interés; per rutina.
M'agraden els silencis, quan ens mirem, i 'nem cap al llit, i, ben arraulits, parlem i ens n'adormim...
ahir vai' tornar a passar per Sonoestil per veure l'assaig de Mala Digestión. És la banda dels meus col·legues, quasi germans, Isako, Miguelito i Luisamen. De fet és la "meva" banda... tant de bo arribeu lluny.
ahir vai' anar per veure com sonava el que serà el bolo de la nit del 10 de setembre a Salamandra (gratuït)... i sols puc dir que cada vegada sona millor... Si voleu escoltar bona música veniu...
gràcies per permetre'm estar amb vosaltres des del principi d'aquest somni; esperem que cada vegada sigui més realitat...
aprofitant que l'estiu és època de festes majors i a les nostres contrades ens permet gaudir de les nits a la "fresca" és un moment perfecte per deixar-se caure per concerts; especialment si a més a més són gratuïts.
Dijous, la Raquel i jo vàrem fer camí cap a les Alterantives de Sants on Dr.Calypso actuava. A diferència d'ella, gran fan del reggae i de l'Ska antic i aquests estils musicals, jo sóc un "seguidor ocasional"; no em desagrada, i puc arribar a gaudir força, però potser no és la primera opció. Tot i que mai podré oblidar el concert de Calypso y Skatalà la Plç Catalunya amb Gorka per una Mercè... Bé, doncs després d'un llarg dia de reunions encara més llargues, poguerem arribar a la part final del concert de DrCalypso. Com a mínim vàrem poder balar Aquesta Nit -com aquella mítica nit de Banyoles de l'estiu passat-.
Emperò ens vàrem quedar perquè després actuaven Soweto -i per el que havia sentit la Raquel semblava que serien dels que a ella li agraden. I la veritat és que sonaren molt bé. M'ho vaig passar força bé.
Ahir divendres vàrem fer camí amb Luisito i alguns col·legues fins el Ripollet Rock.
La intenció era veure i gaudir, novament, amb els grans EPICA (http://www.epica.nl/) tot i que també estaven Amedeüs, Dulcamara i BadWay. D'Amedeüs sols dir que sonaven a quelcom molt escoltat dins del power nacional. Els Dulcamara, tot i que el metal extrem no és el meu fort, sonaven interessants. Als últims no ens vàrem quedar. I d'Epica? doncs que molt bé tot, menys la durada... Sols 1 hora i quart. També era de preveure, gratuït i venint d'aquí dos mesos a BCN (Salamandra el dia 29/X -que per cert, coinciddeix amb Over the Rainbow)) per presentar el nou disc. La veritat és que fou un grandíssim concert per tornar a gaudir del seu brutal directe. Genials.
A més després aprofitàrem per tornar a fer nit de birres a Macondo i xerrameca al parc.
Hi ha diverses menes d'enyor. Un enyor sense punxes, fer de certesa, que demana el tacte, una espatlla inequívoca on colgar l'esglai, la concavitat d'un cos on acoblar la concavitat del cos, a la nit, en el son. La balma de la mà per la mà, la mirada palapable i la tessitura d'una veu. El relleu suau d'un rostre sota els dits extasiats. Demana tot això, que li és sostret per un atzar qualsevol, però sap que li pertany, que ho posseeix, allà lluny, a dreta llei. És un enyor fet de confiança, d'aquella confiança que ve de la certesa. Hi ha un altre enyor trasbalsat, travessat de fantasmes, que la presència podria conjurar i que l'absència desferma i atia. Aquest és l'enyor que ens encara a una culpa atàvica de la qual l'amor ens havia concedit el perdó. Sense els senyals rituals d'aquest perdó que l'actualitzin, una i altra vegada, el dubte fa arrels i una tortura estranya reuneix botxí i víctima en una mateixa sang. El dolor és el preu d'un rescat il·lusori. Hi ha també l'enyor que no s'anomena enyor. L'enyor negat que no reconeix la separació. Que converteix l'altre en una imatge interior que acompanyava i nodreix, i es nodreix endins d'endins. Vius perquè vius en mi. Allà lluny, tu, l'èsser de carn, tens només una exitència fictícia, intrascendent. Hi ha l'enyor d'allò que va ser i ja no és, d'allò que la memòria ha seleccionat i afaiçonat del que va ser, i ja no és. Hi ha també aquest enyor, el més estèril: l'enyor del que hauria pogut ser i no fou. Del paradís perdut que mai no s'ha posseït. Aquest jardí sense prohibició i sense culpa que, potser, he vingut quimèricament a cercar a Mitilene. Tots aquests enyors se'm fonen en un del sol, ara, de cara al mar.
