adéu Montjuïc i GRÀCIES

Avui en un partit ja intrascendent enfront del Málaga CF els pericos juguem l'últim partit de lliga a l'Estadi Olímpic de Montjuïc Lluïs Companys de Barcelona i, així, el RCD Espanyol de Barcelona SAD migrarem de l'exili forçat devers la nostra nova casa a Cornellà-El Prat.

En la roda de premsa d'ahir el nostre entrenador digué -extret de la pàgina web oficial del club-:

Pochettino ha apuntat, en el que serà l’últim partit de l’Espanyol a Montjuïc, que “em quedo amb molts moments. Entre els millors, que s’han assolit dos títols i hem arribat a la final de la UEFA, hem estat tot el temps a Primera. Aquesta va ser la nostra casa durant dotze anys, unes vegades més còmoda que altres, però ens ha permès créixer com a institució i donar el pas per estar en el nostre nou estadi. Hem d’estar agraïts perquè ens han acollit bé, però també hem de mirar al nostre futur a Cornellà-El Prat”.

I amb això ens hem de quedar, Montjuïc fou una destinació temporal com a conseqüència d'una mala gestió, coadjuvada per unes polítiques que no sempre han sigut equitatives ni igualitàries, però això són figues d'un altre paner; i que, una vegada assolit el desig de tornar a tenir una casa pròpia, Cornellà-El Prat -que conjuntament amb els terrenys de la ciutat esportiva a Sant Adrià fa que conformem la Gran Barcelona-, cal mirar cap endavant però no oblidant el nostre passat.

Com a fill de perico ho sóc des de molt petit; i el meu primer any de soci fou l'últim a Sarrià -on ja havia vist molts i molts partits-. Calgué plorar veient com la nostra llar se n'anava en orris, però calia acceptar que Montjuïc seria casa nostra durant molt de temps. I així ho ha set; potser més dels que desitjàvem; però tal vegada, tot i els patiments -reflectits perfectament en aquesta temporada esbojarrada o el les salvacions agòniques dels conjunts del "torero de Tarifa" Luis Fernandez, i la del gol agònic de Coro de l'quip de Lotina- també de grans moments, com són dues copes del rei i una altra final de UEFA perduda als penals -l'únic equip que podia ésser capaç de no perdre ni un sol partit en els minuts de joc i no endur-se el títol-.

I el més important, tot i les dificultats econòmiques, ens hem mantingut durant totes aquestes temporades en el nostre lloc: la Primera divisió de la Lliga Espanyola -en la que sols no hem set en 4 temporades-, i de la que sols els tres equips que no l'han abandonada mai han set més vegades que nosaltres (qui vulgui veure una classificació històrica, per exemple aquí).

Ara cal mirar cap endavant, i somiar amb un futur on seguir al nostre lloc no suposi tantes penúries i tal vegada algun que altre any somiar amb tornar a tenir anys històrics d'alegries a aquesta afició que ha tornat a demostrar, un altre any, que som de primera i sols ens mou LA FORÇA D'UN SENTIMENT i l'orgull d'ésser perico.

una mica de bibliografia: aquí






us adjunto una sèrie de notícies extretes de la pàgina web oficial del club

us adjunto el comunicat oficial de la FCPE (Dimecres 27 Maig 2009):

La Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol, reunida en Assemblea Extraordinària dijous passat 14 de maig de 2009 i després que l'equip hagi aconseguit certificar la permanència matemàticament, acorda manifestar el següent respecte a la situació actual del Club i a la decebedora temporada que està a punt de finalitzar:

Agrair a totes les Penyes, socis, i aficionats del RCD Espanyol, el suport incondicional que han donat a l'equip i felicitar al cos tècnic per la seva excel•lent tasca al capdavant del grup i als jugadors pel compromís i l’entrega exhibida aquesta recta final de la lliga. S'ha demostrat que tots junts podem assolir les metes que ens proposem.

Volem manifestar el nostre descontentament pel desenvolupament d'aquesta temporada que ha estat a punt de posar en perill la il•lusió i el futur esportiu, econòmic i social del Club en l'any més transcendental de la nostra història recent, amb el trasllat al nou estadi. I ens agradaria exposar la nostra preocupació per les causes que any rere any ens duen a cometre infinitat d'errors en algunes àrees de la nostra entitat.

Demanar al Consell d'Administració que valori molt seriosament la convocatòria d'una Junta General Extraordinària d'Accionistes ja que és l'únic fòrum legítim per a debatre en profunditat sobre aquestes causes, demanar responsabilitats concretes a qui correspongui, i sobretot buscar solucions i alternatives.

Ens agradaria finalment emplaçar a tot l’espanyolisme a reflexionar sobre el que ha succeït i els perquès, així com a participar activament a les reunions que, a tal efecte, puguin ser convocades cara a millorar l’avenir del nostre Club.

La institució té la necessitat de construir un nou projecte, que torni a formular el nostre futur i que uneixi a tot l’espanyolisme. Que ningú oblidi que el RCD Espanyol de Barcelona som tots. I únicament tots junts podem. Tal com acabem de demostrar.


LA JUNTA

una crida al civisme (dilluns 25):

Crida al civisme
Comunicat de la PBB de la Vila de Gràcia i Guinardó

De cara al darrer partit a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, que es jugarà aquest diumenge (17:00 horas), la PBB Vila de Gràcia Guinardó vol realitzar una crida perquè imperi el civisme an aquest el nostre comiat del Lluís Companys:

"CRIDA AL CIVISME"

En els darrers dies han aparegut informacions per part d'una minoria per provocar actes vandàlics a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en el partit de lliga RCD ESPANYOL-MÀLAGA.

La nostra penya considera injusta aquesta provocació pels que intenten tacar al nostre club amb 109 anys d'història, amb els seus inicis en els camps de la Sagrada Família, passant per el mític Sarrià, consolidant amb dues copes del Rei i una final de la UEFA a l’Olímpic, a les portes de la gran il•lusió de tots els pericos: l'Estadi de Cornellà-El Prat.

Per tant, fem una crida al civisme i respecte al nostre club, perquè està en joc la nostra imatge i la senyoria amb que hem portat sempre l'escut a la nostra dilatada història.

Us recordem que podria no ser aquest l'últim partit a Montjuïc, perquè podríem patir algun tancament en el nostre nou Estadi.

Demanem, si us plau, a aquelles persones que pretenen dur a terme aquestes amenaces ens deixin gaudir del trànsit al nostre nou Estadi i acomiadin MontjuÏc amb generositat i cavallerositat.

Moltes gràcies.

JUNTA DIRECTIVA PENYA BLANC I BLAVA VILA DE GRÀCIA I GUINARDÓ

carta de la FCPE (dilluns 25 de maig):

Carta de la FCPE a la afició perica

Després que el nostre equip aconseguís la tan preuada salvació en el darrer partit de lliga, la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol vol reconèixer l’importantíssim paper de l’afició. Per això vol transmetre el següent comunicat:

UNA AFICIÓ DE PRIMERA!!!

Vosaltres.... que heu recolzat a l’equip quan tothom ens veia a l’infern, de nou vosaltres, que quan estàvem a 8 punts de la salvació i jugàvem a centenars de kilòmetres heu agafat de la mà a les vostres dones, homes, fills, pares, avis i amics i heu dit:
“Hem d’anar a animar els nostres!”

Vosaltres, que heu plorat amb les derrotes i sabeu plorar amb dignitat per les victòries demostrant que sou: “ La Força d’un Sentiment”

Vosaltres, que teniu més d’una i més de dues cançons per animar el vostre equip.

Vosaltres, que heu omplert Montjuïc quan més difícil era la situació.

Vosaltres, que quan altres assenyalen alguns balcons amb banderes, alceu encara més el cap, somrieu i veieu que el cel, tot, és blanc i blau.

Vosaltres, que sou l’essència d’aquest Club.

Vosaltres, que sou la millor afició del món..

Vosaltres sou.... UNA AFICIÓ DE PRIMERA!!!

La FCPE vol agrair a les Penyes, La Curva, socis, simpatitzants, cos tècnic i jugadors, a tots els departaments i empleats del Club i als mitjans de comunicació per fer possible que el proper any juguem a Cornellà-El Prat a 1a. Divisió.

GRÀCIES A TOTS!

Heu demostrat que tots junts sempre podrem!

per un Espanyol plural (dilluns 25 de maig):

Per un Espanyol plural i de tots!!
Nota informativa de la APMAE

Nota informativa remitida per l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol (APMAE)

PER UN ESPANYOL PLURAL I DE TOTS!!

NOTA INFORMATIVA
25 DE MAIG 2009


Una vegada assolida la permanència a Primera Divisió, objectiu que ens ha portat a tots els socis i aficionats del RCD Espanyol a mantenir-nos fortament units en aquests darrers mesos, la Junta Directiva de l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol (APMAE) vol obrir, de manera immediata, un debat sobre el present i futur del nostre club amb els principals accionistes i grups socials organitzats que representen la extraordinària afició de l’Espanyol.

És la nostra voluntat convocar, en els propers dies, unes sessions de treball on totes les forces que conformen l’entitat puguin contribuir a cercar vies de unitat i de futur per l’Espanyol per afrontar la nova etapa que comença amb la inauguració del nou Estadi. Des de l’APMAE reiterem que defensem i defensarem un Espanyol plural i de tots, i treballarem per a que aquest projecte integrador sigui una realitat.



Visca l’Espanyol !


La Junta Directiva



APMAE - Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol- c/ Església 42- 08350 Arenys de Mar
Tel. 649 91 39 56 - apmae@hotmail.com - www. apmae-espanyol.org

MAI NO APAGARAN LA NOSTRA FLAMA

per a llegir una declaració del President de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona al respecte de la delicada situació actual del món de la cultura del foc al nostre territori llegeix

AQUÍ

foto de Jordi Ullate, durant el correfoc de la Trobada d'Infatils de la Coordinadora enguany a Sarrià.

from lost to the river

avui, enviant uns mails a l'Àngela per temes de reunions i malentesos ha sorgit una frase molt interessant: "little hairs to the sea"!!! que com tothom sap és la versió en anglès molt "castizo" d'allò de "pelillos a la mar" (mai ho traduiu com "bury the hatchett"); i a posteriori "they wait for you with little candles...", obvi no: t'esperen amb candeletes.

tot i que sembli mentida, no crec recordar tenir el compendi de frases d'aquestes que sorgiren amb els companys quan residíem al UK; emperò us en deixo unes quantes, a les que òbviament, sempre se li poden afegir alguna més.

tant és així que crec recordar que hi ha un llibre editat al respecte ('nem a demanar a la Srta. Wikipèdia i al Sr Google) -one little moment-

la wiki ens parla de l'idioma "formlostiano" sí, sí mireu aquí

i el teniu dos links sobre un llibre: a b

per si un cas, unes quantes frases mítiques:

From lost to the river --> De perdidos al rio.
Mother of the pretty love --> Madre del amor hermoso.
Go man go --> Va, home va
Speaking in silver --> Hablando en plata.
You have more tale than little street --> Tienes mas cuento que calleja.
The mother who gave birth to him --> La madre que lo parió.
It sweat me --> Me la suda.
Sissy the last --> Marica el último.
Great sissy the last --> Maricón el último.
For if the flies --> Por si las moscas.
Your pan has gone --> Se te he ido la olla.
You have gone past three villages --> Te has pasado tres pueblos.
Everywhere they boil beans --> En todas partes se cuecen habas.
Go out by legs --> Salir por piernas.
It is not turkey mucus --> No es moco de pavo.
Let's go, don't fuck me --> Vamos, no me jodas.
Shit, little parrot --> Cállate, lorito.
Morning-singer --> Cantamañanas.
To put in a cigar --> Meter un puro.
My happyness in a hole --> Mi gozo en un pozo.
Which-o --> Cualo.
until in the soup --> Hasta en la sopa.
To be more burnt than a hippie's motorcycle --> Estar más quemado que la moto de un hippy.
To go by the Ubeda's mountains --> Irse por los cerros de Ubeda.
You see less than Pepe Milks --> Ves menos que Pepe Leches.
To see less than a plaster cat --> ver menos que un gato (de) yeso
Until then Lucas --> Hasta luego Lucas.
The gold that shited the arabian man --> El oro que cagó el moro.
Send eggs --> Manda huevos.
I can't with my soul --> No puedo con mi alma.
You hallucinate little cucumbers --> Alucinas pepinillos.
You don't give foot with ball --> No das pie con bola.
Coward of the prairie --> Cobarde de la pradera.
Sinful torpedo --> Torpedo pecador.
Seven horses came from Peacefulness --> Siete caballos vienen de Bonanza.
Brother in-laaaaaaaaaaaaaw!! --> Cuñaaaaaaaaaaao!!
Like who doesn't want the thing--> Como quien no quiere la cosa.
Go to know--> Anda a saber.
It matters me a whistle--> Me importa un pito.
Bagpipes blower--> Soplagaitas.
Bells player--> Tocacampanes.
To be a little fly --> Ser un mosquita muerta.
The shell of your sister--> La concha de tu hermana.
Are you drinking / taking my haier? --> Me estas tomando el pelo?
To change the water to the little bird --> Cambiarle el agua al pajarito.
Without-shame! --> Sinvergüenza!
Who sings his bads frightens -->Quien canta sus males espanta.
Go away to fry asparagus -->Vete a freir esparragos.
You roll yourself like a window blinde --> Te enrollas como una persiana .
You shited Burt Lancaster --> La cagaste Burt Lancaster.
What so doggish life --> Que vida tan perra.
What brown --> Qué marrón!
It finished what it was given --> Se acabo lo que se daba.
Marking parcel/package --> Marcando paquete.
Like water of May --> Como agua de Mayo.
Among whistles and flutes --> Entre pitos y flautas.
To f**k the female pig --> Joder la marrana.
What of-taylor --> Qué desastre.
To another thing butterfly --> A otra cosa mariposa.
Another who such dance --> Otro que tal baila.
Composed and without girlfriend --> Compuesto y sin novia.
The luck of the of ugly women the beautiful women wishes it --> La suerte de la fea la guapa la desea.
Astonish that you shit --> Mola que te cagas.
If I know I don't come --> Si lo sé no vengo.
Switch off and let's go --> Apaga y vámonos.
If I have seen you I don't remember --> Si te he visto no me acuerdo.

i per descomptat que ningú oblidi que les papallones en realitat en català serien "mosques de mantega"...

ah, i per cert, la foto és de les samarretes d'aquí

Ara tocaria posar-nos a fer les versions de frases catalanes... i treballarem (we're working on that).

UEFA Champiosn League 2009 Finale Roma

El gran Vujadin Boskov digué –o si més no la llegenda amb lletres daurades de l’esport així ho afirma- futbol és futbol ; i possiblement aquesta sigui una de les més grans veritats mai dites –tot i que sembli una obvietat-.

Ahir a L’Stadio Olimpico de Roma s’enfrontaven el campió defensant el títol aconseguit en la final que ha acabat més tard de la història, a Moscou, i un ferm candidat, qualificat per molts com el millor equip del món. [Al respecte d’aquest títol honorífic caldria plantejar-se la seva periodicitat]. Per un costat, un Manchester United amb un segell propi –són molts els anys que Sir Alex Fergusson porta treballant l’esperit del ManU de fa 50 anys (aquell equip de somni –el millor equip del món del moment- arrabassat per un tràgic accident aeri); un híbrid entre la verticalitat britànica i les essències més “mediterrànies” (aquí caldria fer una gran mediterrània, més o menys com els somnis “europeus” de concòrdia d’aquest antic mar romà) del joc més de toc. A l’altra mà un Barça cada vegada més agradat amb el seu estil de toc i toc fins trobar el forat per on permetre la genialitat de les seves figures; un joc propi del seu entrenador, Sr Pep Guardiola, com a digne hereu d’aquell “dream team” cruyffista.

Abans de fer una breu anàlisi del que succeí, una breu nota respecte l’state of art del futbol europeu en aquest moment. A més d’aquests dos equips, a semifinals concorregueren altres dos equips anglesos. Cap italià –tampoc a quarts de finals-, cap alemany –dos a seminifinals de la UEFA Cup-, cap sorpresa –aquestes últimes cada vegada més impossibles dins del món del futbol del gran capital-. Dels que hi havia, el subcampió –aquella relliscada de l’únic jugador de cantera del Chelsea (millor jugador de la seva lliga, aquest any succeït per Vidic, un altre central, ahir present, fet que dóna molt a pensar)- que dirigit per un Hiddink que no volgué jugar a futbol i no guanyà (sols la “rivalitat” amb Benítez i el “seu” Liverpool); i el subcampió del 2006 –caient davant d’un dels contendents ahir; fet que parla de l’endogàmia actual del futbol, encara pitjor que la tradicional-, que fa molts anys que tracta d’apropar el futbol britànic a l’europeu, però sense acabar de recollir els fruits que desitjarien. En global, tot això ens demostra que el futbol continua essent aquell esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya.

Ahir el ManU sortí implorant el cel que Cristiano Ronaldo fes, definitivament, quelcom gran en un moment gran. I durant deu minuts, semblà que podia fer-ho i anar més enllà... però les essències del futbol diu que no es pot perdonar i que si la pilota no vol entrar... i fou en aquest moment quan un Barça que no s’havia tret encara la son de les orelles que es trobà de cop davant en el marcador. Després d’això el ManU sols podia tractar de fer el seu joc vertical i cercar un Crisitiano Ronaldo que volia ésser el salvador, oblidant que sol no es guanya un torneig d’aquesta importància, mentre el Barça es podia dedicar a tocar i tocar la pilota. A la segona part, les tornes canviaren, però quan l’equip anglès posava tota l’artilleria al camp el Barça aconseguí matar definitivament el partit; especialment, perquè el seu rival considerà que ja no podia aixecar l’encontre.

no em sembla encertada la decissió de considerar Messi com l'home del match.

Sols un apunt personal, m’agradaria poder veure Pep Guardiola com a seleccionador nacional català.

El maestro de la Inocencia

Vai’ regalar aquest llibre a ma mare perquè ens havia agradat força La noia de la perla –regal del Gorka en el meu més trist aniversari, perquè the show must go on- de Tracy Chevalier. Aquell llibre que tractava sobre un dels més grans pintors i inventava una història per els seus quadres –realment la semblança aconseguida amb l’Scarlett Johansson fou superba- i era força interessant.

Aquest nou llibre –amb algun altre escrit entre els dos- torna a tenir un personatge de referència per un servidor dins la trama: William Blake. Emperò, no ha set tant reeixida aquesta vegada la història, des del meu humil punt de vista.

Hom té la sensació que sols ha viscut l’inici, com si encara la història fos per desenvolupar-se. Se’ns han presentat els personatges –no del tot dibuixats, quelcom més que un esbós, però no perfilats-. I l’acció queda mancada de força dramàtica. És un apropament a la sorpresa que el Londres del tombant del XVIII cap al XIX podia comportar per a una família de la campanya; la màgia que suposava descobrir el món del circ; els foscos secrets dels bruts carrers de la ciutat i la pèrdua de la innocència –l’eterna cursa sempre perduda-. Es llegeix tranquil·lament, no es fa feixuc però no acaba d’atrapar-te.

És una llàstima, perquè era una proposta molt interessant que no acaba d’arribar al bon port que cerca.

els campions són LEINSTER

el passat dissabte 23 a l'estadi de Murrayfield, Edinburgh amb una assistència de 66,523 persones, l'equip irlandés de Leinster derrotà Leicester Tigers per 19 a 16 erigint-se en campions de la 14 edició de la Heineken European Rugby Cup.

si voleu la crònica aquí


ja coneixem 23 dels 24 equips que disputaran l'any vinent el camí devers Saint Denis, Paris, el 22 de maig de 2010 (aquí)

potser sí seguirem sent un esport minoritàri en molts països; però l'espectacle d'un bon partit de rugbi és gairebé inigualable...

el día que murió Guernica

The day Guernica died (el día que murió Guernica)
Gordon Thomas, Max Morgan-Witts (trad: José Mª Martínez Monasterio) (1975/1976)


aquest llibre ens narra les hores compreses entre les 00 hores del diumenge 25 d'abril de 1937 i les 00 del dimarts 27 d'abril del mateix any. Al mig, la tràgica data del bombardeig de Gernika. els autors feren d'historiadors i documentació d'investigació i ens posen els fets en boca d'alguns supervivents així com d'implicats des del bàndol dels bombarders.

allò fou un acte inhumà, un atemptat de lesa humanitat perpetrat contra tota la població civil del planeta.

us deixo algun fragment:

En los campos de aviación de Burgos y Vitoria se hallaba dispuesta una fuerza aérea formada por cuarenta y tres bombarderos y cazas. Entre todos transportarían unos 50 000 kg de bombas explosivas, “shrapnel” e incendiarias, con objeto de, así se aseguraría más tarde, derribar un puente de piedra que medía 22,5m de longitud por 9m d anchura. Semejante gasto en explosivos se apartaba bastante de la conocida ortodoxia de Von Richthofen, porque, en efecto, estaba dispiesto a emplear 200kg de explosivos por cada metro cuadrado de puente que quería destruir. Y, por otra parte, estaba a punto de lanzar al aire la mayor fuerza aérea jamás reunida antes en España para llevar a cabo un ataque aéreo, todo ello para destruir un puente tan pequeño que se apoyaba solamente sobre dos delgados pilares. Ciertamente, el pueste estaba muy cerca de un importante cruce de carreteras. Pero el hecho de destruirlo no atraparía al enemigo que deseaban cercar las fuerzas nacionales de tierra. Un poco más arriba, el Mundaca era fácil de vadear. Aun cuando las fuerzas republicanas tuvieran que dejar atrás sus camiones y municiones podían vadear el río que, en algunos lugares, apenas mojaba los tobillos. Von Richthofen, por supuesto, quizás ignoraba esto o a lo mejor ni siquiera lo pensó. Pero, dado que lo que él trataba de hacer era destuir un puente, apra ello disponía de un arma mucho más adecuada que los pesados “Junker”. Cada uno de sus bombarderos en picado, los famosos “Stuka”, era capaz de cargar una sola bomba que pesara 500kg. Equipados con los más modernos aparatos de precisión en cuanto se relacionaba con la exactitud de tiro, capaces de “picar” sobre cualquier objetivo, cualquiera de los cuatro “Stuka” de que se disponía aquel día hubiese sido capaz de destruir el puente con un solo impacto. Incluso si este último tenía lugar cerca del puente, la bomba habría producido tal onda explosiva que, si no lo derribaba, indudablemente lo dejaría inutilizado para el tráfico. Segçun declaración del alférez Hans Asmus, Von Richthofen nunca pensó en emplear los “Stuka”. En su lugar eligió los pesados “Junker-52”, con sus anticuados aparatos y poca estabilidad en la descarga de bombas. El viento siempre ha sido la mayor dificultad que pueden sufrir los bombarderos; una súbita ráfaga de viento puede echar por tierra los cálculos más exactos. Sin embargo, tales vientos generalmente se dan por encima de los 1800m de techo de vuelo. Los bombarderos que iban a volar sobre Guernica no podían justificarse al menos en cuanto a sus pesadas bombas- diciendo: “El viento desvió del onbjetivo nuestras bombas.” Por otra parte, la calidad de la mezcla explosiva de las bombas no guardaba relación alguna con el ataque a un simple puente de piedra. Las bombas llamadas antipersonales poco podrían hacer para derribarlo, y muchísimo menos las incendiarias. Pero la metralla y el fuego de las bombas podían provocar un verdadero infierno en una ciudad que Von Richthofen sabía estaba a no más de trescientos metros de distancia del puente. La pregunta sigue en pie: ¿Acaso Von Richthofen, en verdad, trataba de que sus 50000kg de bombas cayeran solamente en el puente, o no le importaban si caían en una amplia zona y mataban a ciudadanos indefensos, mientras que las tropas en retirada se dispersaban?

*******

El día posterior al ataque aéreo, el mal tiempo impidió que despegaran los aviones de la Legión Cóndor, excepto una o dos escuadrillas que operaron cerca de Durango. Sin embargo, los aviadores no se aburrían porque sobraban los temas de conversación. Al caer Marquina se supo que las tropas nacionales presionaban hacia Guernica.
En Berlín, el ministro nazi de la guerra, mariscal de campo Von Blomberg, envió repetidos cables al alto mando de la Legión Cóndor deseando saber quiénes habían bombardeado Guernica. Según el sargento telegrafista Kurt Albrecht, se le ordenó desponder: “Alemanes no.”
Años más tarde, el jefe de escuadrilla Freiherr von Beust dijo que, aproximadamente por aquellos días, “se nos dijo súbitamente que debíamos silenciar todo detales sobre el ataque aéreo”.
Aquella noche, los nacionales informaron por Radio ampliamente, emitiendo una larga serie de curiosas negativas. En su emisión regular de todas las noches, a las diez en punto, el general Queipo de Llano dijo a los oyentes de España, Francia y a todo el mundo, que los “informes sobre el hecho de que Guernica ha sido bombardeada por nuestros aviadores son totalmente falsos”. Sugirió que los propios vascos habían destruido la ciudad con dinamita. Y también en aquella misma noche el Gabinete de Prensa Nacional, en Salamanca, repitió esta versión.
Y así nació la leyenda de que Guernica había sido incendiada por sus propios habitantes.
(...)
Los hombres de Franco penetraron en la villa tras haber cruzado el todavía intacto puente de Rentería.