divendres, 30 de maig del 2008

POSTALES




Noor camina desnuda sobre el parquet de la habitación. Los últimos vestigios de primavera entran cálidos por la ventana abierta que deja pasar la brisa marina del atardecer. Acaba de salir de la ducha y todavía consigue retener el frescor y la aromática relajación del baño. Indecisa ante el vestidor durante unos segundos, decide cubrir las tonalidades brunas de su piel únicamente con un fino vestido blanco de algodón. Una reminiscencia de destello fija su atención. Es una vieja caja de secretos que conserva desde su niñez y que ha sido su diario más íntimo. Vacilante la toma entre sus manos y la arrulla en su pecho. Vagabundea unos pocos pasos. Se detiene junto a su escritorio y, sentándose en él, se detiene a mirar por la ventana entre los torneados visillos y respirar los aromas que arriban calmos con la orfebre caja en sus manos. Tras unos instantes con en la silenciosa oscuridad de su interior, sus dedos, de forma casi inconsciente, la abren. Sus aturquesados ojos se fijan, única y exclusivamente, en un paquete envuelto en desgastado papel y anudado con una vieja cuerdecita. Con la queda parsimonia de quien abre una carta sin saber si quiere hacerlo, deshace el paquete. En sus manos aparece una colección de postales. Las ojea esbozando una tímida sonrisa. Se detiene en una de ellas, casi al azar. Es una ajetreada imagen del zoco de Marrakesh. Aquí me tienes, degustando placeres en uno de los lugares más estruendosamente maravillosos. Entre todos estos aromas de la magnificencia me convenzo que no existe perfume más excelso que tu cuerpo. Siempre tuyo; Axel. Cierra y los ojos, y antes de lograr que sus pálpebras logren su objetivo, consigue, no sabe si voluntariamente, visualizar el momento en que recibió aquella postal; dos días antes de realizar su último examen de la carrera. Al notar como la luz vuelve a penetrar en su vida contempla que sus dedos se han detenido sobre otra postal. Es una imagen del Palacio de la Moneda. Allende siempre estará en nuestras ánimas; él será la luz que guiará nuestra libertad. Mi libertad maravillosa que es ser prisionero de ti. Siempre tuyo; Axel. Pensó que la libertad era, contemplando ese intensamente azulado mar, decidir a quién quieres pertenecer. Vislumbró un atardecer sobre los fiordos cercanos al círculo polar. Recordó que de pequeña la impresionaba pensar que podían existir noches y días tan largos. No es el frío, es tu ausencia lo que me duele en esta noche eterna… Siempre tuyo; Axel. Se imaginó un abrazo eterno bajo un sol de medianoche que recitaba nanas. Aquella postal llegó pocos días antes de su vigésimo cuarto aniversario. Uno de los regalos más hermosos que jamás había recibido. Sus manos se detuvieron ante una foto que iba inserida en un sobre de color malva. Era una imagen de los yacimientos de Olduvai en mitad del esplendor africano. Aquí buscan los orígenes de la humanidad; yo he descubierto su mayor logro: tú; la criatura más excelsa que ha soñado nadie. Siempre tuyo, Axel. Por un momento creyó que sus pupilas temblaban; quizá sólo fuese un escalofrío. O como aquellos dulces temblores que notaba cuando vislumbraba una postal en su buzón. Como aquella vez regresando de la boda de una amiga que recibió esa postal con una imagen de las peregrinaciones Hajj a La Meca. No hay mayor espiritualidad que creer en ti; no existe mayor gloria que enamorarse de ti. Siempre tuyo; Axel. Cada vez le costaba más leer aquellas letras escritas con exquisitez. Con una anegada dificultad deslizó las imágenes entre sus dedos hasta hallar la última postal recibida; una imagen lejana y en el rojo amanecer nazarí de la Alhambra. Que otro motivo para llorar que perder lo más querido; espero no verter, ni hacer derramar, una lágrima a nadie. No nos perdamos nunca… Siempre tuyo; Axel. Se sintió desplomada sobre la colección de postales. Las recogió una a una, y, mojándolas probablemente todas, las guardó de nuevo. Se dejó llorar; y en cada una de sus lágrimas se vertía una de sus postales. Dejó transcurrir el tiempo apostada frente a la ventana por la que entraba los halos nocturnos. Los arrullos de las olas transcurrieron; y llegaron unos pasos tranquilos a su espalda y mientras un cálido beso se deposita en su cuello con una caricia, una voz queda preguntó:
- ¿Qué piensa la maravillosa criatura que la semana que viene será mi esposa?
- Imaginaba lo maravilloso que puede ser el futuro, Eloy.
imatge: Composició VII Kandinsky
Museu Tetriakov

dimecres, 28 de maig del 2008

MOLTES GRÀCIES... I FINS AVIAT


Carta abierta al Sr. Ernesto "Txingurri" Valverde;

estimado "míster", quisiera decirle que me entristece el hecho que las circunstancias le hayan conminado a decidir poner fin a su singladura perica como entrenador. Creo que ha sido uno de las mejores, tanto a nivel personal como profesional, personas que han ocupado el banquillo de nuetro amado y centenario club.

Pese a lo obvio, desearía dejar constancia de mis mejores deseos para su futuro profesional; y ojalá, como dice su amigo Joan Golobart -quien les enseñó qué es y significa el RCD Espanyol de Barcelona- esperemos que algún día ese futuro suyo exitoso le entregue la copa que usted y esta entidad nos merecemos.

Sigo creyendo que el suyo hubiese sido una gran apuesta futuro para el club. No ha podido ser; pero pese a todo se ha ganado un lugar en mi corazón blanquizaul al lado de grandes de la talla de Xabier Azkargorta; conjuntamente con los sueños de Javier Clemente, el milagro de Luis Fernández, los títulos de Copa, y todos los destellos que me inculcó mi padre.

Durante dos años nos ha hecho soñar con este equipo, y tal y como reconoció en su rueda de prensa; quizá el momento más grande fue en Hampden Park cuando se pidió un aplauso para un equipo que sin haber perdido un partido no se llevaba el título.


Por todo esto, su trato y su estima hacia este club sólo puedo decirle Muchas Gracias por todo, Deseo que consiga los muchos éxitos que se merece, y que Podamos vernos pronto.


dilluns, 26 de maig del 2008

MAINS D'AMANTS

El tren és aturat a la seva via esperant l'hora de marxar. Davant d'una de les portes, Auguste, assegut en un dels bancs metàlics, agafa la mà dreta de Jeanne entre les seves i deixa un petó al temps que pregunta "Quan ens tornarem a veure?" Ella, dempeus davant d'ell, somriu mentre la felicitat l'il·lumina el rostre al dir "Aviat." Auguste torna a besar la mà de Jeanne abans de llevar-se per, dibuixant un ampli somrís de felicitat, poder abraçar-se amb ella. Molt a prop de la seva orella xiuxiueja "M'agrada molt saber que vols tornar-me a veure." Jeanne acarona els cabells ondulats d'ell i respon, fent-li un petó a la galta, "Els grans moments es viuen amb els bons amics." Auguste agafa entre les seves mans les galtes del rostre de Jeanne i la mira fixament, com un pintor davant les traces negres d'un Manet, per trencar el silenci dient-li "Ara mateix desitjaria poder veure sortir el sol des d'una platja amb tu..." Jeanne baixa els ulls i sonrient afalagada "Algun dia... Poser..." S'escolta una veu per megafonia anunciant la imminent partida d'un tren. Tots dos es miren, acaben de perdre la lluïsor dels ulls. "És hora que marxis..." Ell respon afirmativament amb el cap. Tots dos caminen agafats de la mà fins la porta oberta del vagó. S'aturen tot just al davant. "Adéu..." "Adéu, carinyo..." "Fins aviat..." Auguste l'agafa de les espatlles. Jeanne s'apropa per besar-li les galtes; ell torna a acaronar el seu rostre i s'atança a fer-li un petó, sa'turen i es miren. Ell deixa el petó a la punta del nas d'ella. "Fins molt aviat, carinyo..." "Segur..."
N.B.S.
16/V (Madrid) -24/V/2008 (BCN)

 
imatges extretes d'aquesta pàgina i aquesta altra:

dilluns, 19 de maig del 2008

aniversaris

Demà, 20 de maig, és el 14è aniversari de Diables de Les Corts ; per això el dissabte passat vàrem celebrar-ho.





Sé que fou un dia llarg per la gent que hagué de dedicar moltes hores per aconseguir que tot funcionés; però qui alguna vegada ha invertit moltes hores en una feina d'aquest tipus sap que la satisfacció arriba amb el gaudi d'altri.

No vai' poder assitir a la Tabalada -era complint amb el bàsket- però sí al correfoc en les tres facetes que sembla que em queden a la colla: servei d'ordre, La Meva Nena i "cridador".

Fou molt maco (re)trobar-se amb la "Pretoriana": las Viejas Glorias -la "meua" quinta-. De fet és bo adonar-se que ja som en la cinquena genaració, més o menys, dins de l'Entitat.

Però voldria felicitar, especialment, el Vè aniversari dels Tabalers de Les Corts.

per això us deixo aquest vídeo, l'autor és el Quim i és de http://www.lescorts.cc/ -sotmet a copyleft- (feu-hi una ullada) Si voleu mé informació visiteu: http://cat.creativecommons.org/ (Merci Marc)



A totes i a tots, per això us deixo aquí un text que ja té un cert temps i que vai' tenir l'oportunitat de llegir el 14 de desembre a Masferrer en l'actuació On vàremn perdre Nausícaa?

TABALS
una música que s'ha convertit
en la meva coimpanyia;
una de les més estimades.
Nit.
Reflexos de foc
a la foscor.
La sang s'altera
i la vida balla.
Cors bategant
des de les vísceres
del sentiment
de l'ànima.
Els cossos vibren
i el ritme
de la bacanal
composa
l'amor a la vida.
Festeig
de vi i dansa,
som onades
de la mar;
els tabals
fan marxar les penes
arribant l'alegria.
Goig de viure,
ballant la nit...

(Qui són els millors tabalers?)

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!

QUI SÓN ELS MILLORS TABALERS???!!!

QUÈ VOLEM???!!!

QUÈ VOLEM???!!!

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!


EL LAGO DE LOS CISNES

La passada nit del dimecres 14 de maig vai' poder gaudir de El Lago de los Cisnes pel Ballet Nacional de Cuba amb direcció i coreografia d'Alicia Alonso.



Aquest ballet (Лебединое Озеро) de Piotr Illich Tchaikovsky fou estrenat l'any 1877 al Bolshoi moscovita amb coreografia de Julius Reisinger; però no fou fins el 15 de gener de 1895 que a Sant Petersburg i gràcies a la nova coreografia de Marius Petipa (actes I i III -els del castell) i Lev Ivanov (actes II i IV -els del llac) que es convertí en la joia que és avui en dia.

És sobre aquesta base que la grandísima (qualsevol epítet es queda petit per definir-la) Alicia Alonso porta molt i molts anys treballant, tant representant-la com coreografiant-la i dirigint-la. (Així hi ha alguna variació respecte a algun quadre que es simplifica i nova visió del final).



La història (la base original, sense els canvis fets per la gran dama del ballet) s'inicia en un primer acte on el príncep Siegfrid i els seus amics celebren el seu aniversari; i on arribarà -als jardins de palau- la reina per dir-li que demà li organitza una festaperquè pugui cercar esposa, fet que disorta el jove motiou pel qual els seus amics se l'enduen de caça.

A l'inici del segon acte arriben al llac i veuran com surten uns cignes que es transformaran en boniques joves. Quan el príncep és a punt de caçar una de les joves-cigne apareix la seva reina Odette. Ella li explica l'encanteri del mag Rothbart pel que es veuen així, i com només mitjançant una promesa d'amor etern es pot trencar. I aquest soreix tan ràpid com és la sageta d'Eros; però abans que el prícep pugui dir res, el mag arriba i ler retorna a la forma de cigne quq abandonen de nit. Siegfrid li demanarà a Odette que demà assiteixi a la festa.

En el tercer acte té lloc la festa. El prícep ofén la seva mare al negar-se, pensant en Odette, d'escollir esposa. És en aquest punt que arriba el desconeut baró Rothbart amb la seva filla Odile. El príncep, sota encanteri, creu que és la seva estimada Odette. I així li declara el seu amor etern. Llavors tot es descobreix al mostrar-li el mag al llunyedar a Odette. El príncep correrà cap el llac.

En l'últim acte, Odette arriba al llac i explica a les seves companyes allò que ha succeït. Arriba el príncep demanant perdó, però l'encateri no es desfà tot i la lluita d'ambdós amb el mag, fins que aquests es llancen, morint, al llac. Aquest sacriofici d'amor mata rothbart i allibera els cignes. Veurem els esperits d'ambós junt per sempre...

Tot i això, hi ha d'altres versions, una és la que ens presenta Aicia Alonso; podeu llegir-la AQUÍ




La veritat és que l'espectacle que vam veure és una joia absoluta. Els dos actes (segon i el quart reconvertit el epíleg) del llac són tan absolutament preciosos que encara hi somio i els recordo... quina bellesa! quins moviments, quin sentiment, quin tot!!! també destacar els balls d'Odile i algunes de les danses del tercer acte.

Recodo amb molta joia la primera vegada que vai' vore ballet (gener any 99 a Sevilla, La Bayadére); però sé que mai podré oblidar l'experiència que vai' viure aquesta nit.

dilluns, 12 de maig del 2008

se nos rompió el amor...

avui he vist que hi ha qui s'ha atrevit, i òbviament ha fracasssat en l'intent, de cantar una cançó de "La Más Grande"... a més, des de fa molts i molts anys (jo era molt petit) em vai' enamorar d'aquest tema (si algú en té cap mena de dubte que pregunti al meu estimat amic Miguel Ángel "Michel" -pronunciï's a la francesa- Caamaño; que l'escoltà unes quantes vegades durant la carrera).

Val a dir que a més de la seva immensa veu la lletra és sublim.

Aquí us deixo una actuació.



Se nos rompió el amor
de tanto usarlo
de tanto loco abrazo
sin medidas
de darnos por completo
a cada paso
se nos quedó en las manos
un buen día

Se nos rompió el amor
de tan grandioso
jamás pudo existir
tanta belleza
las cosas tan hermosas
duran poco

Jamás duró una flor
dos primaveras
me alimenté de ti
por mucho tiempo
nos devoramos vivos
como fieras

Jamás pensamos nunca en el invierno
pero el invierno llega
aunque no quiera
y una mañana gris
al abrazarnos
sentimos un crujido
frío y seco
cerramos nuestros ojos y pensamos

Se nos rompió el amor
de tanto usarlo

next stop... Boston



Aquí us deixo el video oficial de la sortida de la Artemis Transat.

Veient-lo he recordat els dies previs i la sortida de la BWR... i he tornat a sentir l'emoció de les aventures que veus com naixen...