dimarts, 29 d’abril del 2008

FAMA ¡a bailar!

En la festividad de Tersícore, hoy es el Día Internacional de la Danza me gustaría escribir un poco al respecto del programa FAMA ¡a bailar!.




Ayer, aunque ya era hoy (midnight is when the day begins...) finalizó, después de 116 días con la proclamación de Vicky como ganadora. [su nombre os redirige hacia un flog sobre ella].



Este programa del que me declaro ferviente, aunque no desde el primer día, fou concebido como un "nuevo formato de reality". Comenzó, tras sus pertinentes cástings, con veiente concursantes. Al final han sido 44 los alumnos que han pasado por la escuela. Se han dedicado a recibir clases y si seguías el programa comprobabas que las horas ociosas eran bastante escasas, especialmente en las últimas semanas... ¿Pero cómo llegué yo hasta aquí? Lo cierto es que siempre he sido un admirador de la danza; y aunque al principio no supe de él; gracias a mis visitas al New York fui cayendo paulativamente en sus redes (el perder el trabajo también ayudó). Pero el motivo más importante era que el programa te permetía ver cómo diez parejas de chavales, encerrados en un internado, trabajaban por aprender y mejorar en el muy duro mundo del baile. Obviamente el factor "reality" ha conseguido que sintamos cercanos a esas personas; que haya quien derramase lágrimas, que volvase sus ilusiones en las de ellas, o que las considerase como alguien de su círculo privado.



El programa ha sido muy criticado -pasad por su foro y veréis de todo- ya que se decía que no mostraba el verdadero mundo real de la danza, que los profesionales de ellos se sentían avergonzados, etc. Como ejemplo, algunos de los contratos que ya han conseguido firmar algunos de los participantes. Pero aunque aquéllas críticas puedan basarse en ciertos postulados más o menos ciertos; hay una cosa que nadie puede obviar, ni negar: FAMA ¡a bailar! ha permitido que la gente -y parece que en su mayoría gente joven- se hayan preocupado por ver danza. No debemos ser naïf y creer que ahora toda esa gente va a salir corriendo para pagar una entrada y ver un espectáculo de danza (parte de la audiencia ya lo hacía), pero puede que alguno sí; y además de dignificar el baile a lo mejor una nueva Tamara Rojo acaba de descubrir su vocación. Cierto es que se habrán despertado nuevas vocaciones que en breve desaparecerán cuando se descubra el durísimo camino que suponen; pero conseguir la cultura se popularice, especialmente con una de las hermanas pobres del arte me parece muy digno de elogio.

¿Acaso fue perjudicial la mítica serie que ha dado nombre al programa?





GRACIAS A TODAS LAS PERSONAS QUE HAN HECHO QUE MUCHAS PERSONAS HAYAMOS DISFRUTADO VIENDO Y SIGUIENDO FAMA ¡A BAILAR!

divendres, 25 d’abril del 2008

25 de abril sempre!!!


el 25 d'abril de 1974 la República Portuguesa recuperà la llibertat amb un "cop d'estat incruent" coneguda com la Revolta dels Clavells.

no oblidem mai els herois que aconseguiren la llibertat; i tinguem present quins són els camins que hem hagut de transitar per arribar a les nostres llibertats... i que encara hi ha qui no ho ha aconseguit.



10 anys



Avui fa deu anys del terrible desastre ecològic provocat pel trencament d'una mina a Aznalcóllar.

tot i el lo molt aconseguit, encara resta molt per fer... no sols a nivell de recuperació del medi, sinó com que acabin els eterns litigis i Bolidén, l'empresa responsable, pagui d'una maleïda vegada per tot el que allò supossà.

llegiu

dijous, 24 d’abril del 2008

me he kabreado

hoy España ha demostrado nuevamente que es un panderetero país de inútiles!!!
puedo aceptar que esto "sólo" sea un concurso, que mucha gente lo entiende más como reality que por su "posible" (que la hay y mucha) parte artística...
es estúpido dejar fuera de la final a una pareja como la formada por Sonia y Álex. (que deberían haber sido una de las fijas en la final junto con Vicky y Quique, Lorena y Juan Carlos y Jacob y Belinda).

claro que era de esperar, la mayoría (o gran parte de la gente, después de pasear por su foro debiera haberlo pensado) que vota es gente que más allá de una posible gira de FAMA, no pagará nunca por ver un espectáculo de danza...

qué gran kabreo y tristeza!!!





genocidio armenio

cuando Hitler arengaba a sus generales para la invasión de Polonia, y con los ojos ya puestos en la "solución final", dijo:

¿QUIÉN SE ACUERDA DE LOS ARMENIOS?

Hoy en día no sólo la Turquía de Atatürk, sino esos supuestos garantes de la libertad (sic) que son los USA siguen negando aquel genocidio ocrruido hace casi un siglo. Y lo que es más grave, el estado sionista de Israel también lo niegan. Que nadie olvide que el judío NO ha sido el único pueblo perseguido y maltratado!!!

visiteu

dilluns, 21 d’abril del 2008

MozartNu

El diumenge 20 d'abril, nit en la que lluiria lluna plena, vai' atansar-me fins el Mercat de les Flors per vore l'espectacle MOZARTNU de Iago Pericot.



Aquest és la recuperació, i actualització, vint-i-dos anys després de l'espectacle homónim. De fet, la mateixa parella que llavors la representà, Neus Ferrer i Jordi Cortés, tornen a ballar despullats sota les notes de la Missa de la Coronació en C de W.A.Mozart KV 317.


Si llavors pogué semblar un atreviment el fer moure's dos cossos nus sota una missa, ara, més que mai, sembla, per desgràcia (ja que tornen els temps de conservadurisme mental -i es dóna molt en joves-), absolutament necessari demostar que la bellesa del cos en moviment sincopat amb la música és la més maca expressió artísitca.


Durant els gairebé 40 minuts d'espectacle veurem com a cada fragmemnt de la peça musical se'l correspon una part de la història d'aquests cossos: l'autoconeixement, el trobament, la coneixença mútua, el descobriment del plaer conjunt, etc.


Al mateix temps es produeix la mateixa història que succeiex vint-i-dos anys després, i, òbviament, amb una coreografia diferent, ara que els anys han passat. Roser López Espinosa i Óscar Kapoya realitzen la versió moderna (de la que només em desagradà els moments de música electrònica); que ens serveix per entendre que les relacions i les seves formes s'han modificat durant aquests anys, però també per reflexionar sobre les relativitats.


La relativitat, el fet que produint-se al mateix temps dos conjunts de ball, el que veu cadascun dels observadors és absolutament relatiu... veiem dues peces i una tercera que és la conjunció d'ambdues...


La veritat és que fou una peça molt i molt interesant. Fou un plaer gaudir d'una peça tan bella.



diumenge, 20 d’abril del 2008

la nostra llar

Mai facis d'un lloc la teva llar. Construeix la teva llar a l'interior del teu propi cap. hi trobaràs tot el que et cal per mobar-la: records, amics en els que pots confiar, passió pel coneixement i coses per l'estil. D'aquesta manera podrà anar allà on tu vagis.

Mai et faltarà una llar...,

a menys que perdis el cap, és clar...


Tad Williams; The DragonBone Chair


that's me "warholised" ; National Galleries, Dùn Èideann