Així hem adoctrinat avui

Pel lector que arriba com un passavolant a aquest blog deixar constància que des de fa anys exerceixo com a docent d’ESO i batxillerat en assignatures d’àmbit científic. Ahir al matí, tot veient les esfereïdores imatges dels criminals assalts dels col·legis electorals del pavelló de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull barcelonina, vaig fer una piulada afirmant que “Demà a les escoles tornarem a no adoctrinar nens: explicarem q Espanya no ens vol deixar votar i llur forces d'ocupació trenquen escoles.”

Com suposo que hom pot suposar, avui ha estat dels dies més difícil, si no el que més, per fer classe; però ésser docent ha d’anar més enllà del currículum. Si volem construir la societat crítica del futur, això només es pot fer mitjançant l’educació, quelcom que s’enceta en l’àmbit familiar i que s’incrementa en l’àmbit acadèmic i es referma en la societat. És per això que calia fer el cor fort and the show must go on.

El col·lectiu de l’ensenyament ens hem afegit a l’aturada convocada pel govern català al migdia per a condemnar les agressions salvatges perpetrades pels cossos policials i militaritzats perquè com a ens educatius hem d’estar contra tot tipus de violència. A més a més hi ha l’afegit que gran part d’aquesta injustificada violència nascuda de l’odi es va cometre impunement en recintes escolars. Això implicava aturar les classes i fer alguna dinàmica perquè la mainada, com més quitxalla més necessari, pogués copsar què va succeir: com fer-lo entendre que els cossos que suposadament ens han de defensar es van dedicar a atacar-nos com en un conjunt de ràtzies per impedir l’acte més noble de la democràcia, votar? Com fer-los entendre que aquests cossos armats havien atacat i fet malbé escoles, que havien colpejat i ferit 900 persones de tota condició?

Un col·lega, membre de la junta de l’AMPA de l’escola de llur fill, em responia al facebook al meu comentari que havien rebut queixes d’alguna família per aquesta manipulació i adoctrinament de la canalla. Manipulació? Adoctrinament? Insistir en explicar els nanos que la violència mai és solució ni camí de res, que no pot haver-hi cap justificació per a la violència no pot ésser eina per res. Aquí no se’ls ha de parlar de referèndums, autodeterminació o independència; se’ls ha de parlar de respecte i de no violència, casualment en el seu dia internacional.

Una addenda final: aquesta tarda, part del nostre alumnat ha segut davant l’escola i corejaven consignes que es podien haver sentit a les concentracions i manifetacions dels últims dies i, alguns onejaven estelades. El professorat els hem fet entrar en silenci i sense poder mostrar les banderes. Han d’aprendre que tot ha de tenir el seu espai i moment i que cal respectar certs espais comuns, tal i com hem fet pemetent que qui no vulgués participar de l’aturada matinal així ho hagués fet. Tot molt adoctrinador.

A la xusma dels "a por ellos, oé"

Suposo que aquesta nit no haureu pogut dormir amb la sobredosi d’endorfines que la represió de les vostres corejades elits de la franca i indigna brutalitat vers la població civil catalana perillosament armada amb urnes i vots us devia generar.

Haureu celebrat cada cop de porra, cada lesió, cada agressió, cada gota de sang vessada com una victòria sense voler adonar-vos (o potser tant us era perquè “solo son catalanes!”) que hi havia persones grans, dones, joves, gent de totes les edats i condicions i fins i tot moltes amb els vostres mateixos orígens, però plenes d’una dignitat i una integritat moral a la que mai podreu arribar.

I ara la sobredosi us ha deixat en una estat d’abstinència, no patiu, el vostre gobierno us en voldrà donar només mostres ben aviat i, novament, tornarà a trobar ferm davant la brutal agressió dictatorial un poble ple de matisos que només vol ésser preguntat en referèndum. Resistirem fins la victòria final. Donec perficiam!

Penseu (si conserveu aquesta capacitat) que tal volta algun dia la reperssió es girarà en contra vostra i llavors no us agradaria… possiblement sí, ja que no sou més que xusma a qui agrada ésser vexada. Continueu celebrant ésser cornuts i que hagueu de pagar el beure.

Arrieros somos…

I ara: DUI; repressió i referèndum pactat per UE?

Ahir 1 d’octubre es va dur a terme, diguin les mentides que diguin certs personatges d’ignominiosa figura, el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Malgrat l’acarnissament de les forces d’ocupació de l’estat espanyol vers la ciutadana que exercicia el seu legítim dret al vot, les vergonyants circumstàncies de persució de les urnes, els intents telemàtics per evitar que es pogués dur a terme la jornada refrendària; tot i això, la ciutadania va votar i va expressar la seva voluntat.

Donades les especials circumstàncies cal ser molt curosos per interpretar els resultats. En primera instància, recordar que havent estat cridada tota la ciutadania a participar del referèndum i segons la llei que el vehicula, el resultat és vinculant; per tant, la victòria del sí és, resultats en mà, inapelable. Ara bé, si algú vol mirar els resultats tractant de fer una mica de política ficció i inferir els possibles resultats si el bàndol unionista hagués decidit participar, pot deduir que la victòria del sí és a tocar o ja s’assoleix. Només cal fer números: sobre un cens total de poc més de 5 milions de votants, la majoria es situa als voltants dels 2 milions i mig; és cert, els 2 milions de vots favorables al sí no hi arriben, i no, no diré que la guàrdia vil s’incautà de mig milió de paperetes, però un cert número que, cal deduir, engruixen el resultat favorable a l’autodeterminació sí, ara bé, no podem obviar que molt elevada que acabés essent la participació, no arribaria al 100% del cens, ergo, el nombre de vots per assolir la majoria disminueix. Els anys de repressió ideològica i de persecució de allò amb flaire catalana donen els seus fruits.

Sigui com vulgui, el MH President de la Generalitat ja va anunciar, acompanyat de tot el Govern, que una vegada coneguts els resultats s’iniciarien al Parlament els tràmits prevists a les lleis del referèndum i de transició nacional; això és declarar la independència de Catalunya. Suposo que tots som conscients que això comportarà una reacció del gobierno del Reino de España que passarà per articular, ara sí parlamentàriament, l’article 155 de la constitució espanyola per escapçar el govern català i poder detenir el president Puigdemont i col·laboradors; que, “per garantir la seguretat nacional i social”, treuran l’exèrcit als carrers i tornarem a tenir el pais ocupat com en temps del comte-duc d’Olivars. I, aquí, ara sí, és on entrarà en joc la Unió Europea. Vist l’esdevingut ahir i amb les possibilitats que s’albiren a l’horitzó, hauria de fer una passa endavant i deixar d’escudar-se en el seu buit “és un afer intern” i si tant aboguen pel diàleg, exigir-lo. I l’única forma de fer-ho seria obligar els governs català i espanyol a seure i negociar una sortida a la situació ara; per tant, no hi ha més opció que pactar un referèndum vinculant d’obligat acatament.

Això o que la UE jugui a daus i decideixi veure què s’esdevé entre el “vagar per l’espai sideral” d’una Catalunya ja independent o la repressió dictatorial d’un estat membre de la Unió Europea vers part de la seva població per l’únic anhel de poder votar un referèndum d’autodetermació.

La resposta en breu. Mentrestant, demà, aturarem el país per reclamar democràcia i prou repressió.

Precintar escoles i la nostra resposta

Una de les últimes bajanades del Gobierno del Reino de España i els seus lacais, i es continuaren superant, és demanar els Mossos d’Esquadra que des d’avui divendres precintin, de forma efectiva fins la nit de diumenge, els col·legis electorals per impedir, o si més no, tractar-ho, que es pugui votar i dur a terme el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.

És només un nou graó en la seva perversa escala de degradació de la democràcia. Pot existir una imatge més lesiva per a qualsevol societat que la impossibilitat d’accedir als col·legis electorals? Les escoles, les institucions on s’han de començar a forjar la ciutadania del futur, persones formades i crítiques, tancades i barrades, sense accés possible: pot palesar-se més fefaentment que no volen permetre un futur millor per aquesta societat? Clarament manifesten que per ells és preferible fer el negatiu de la sentència de Víctor Hugo: Qui obre la porta d’una escola, tanca la d’una presó.

Afortunadament, el poble català ha tornat a mostrar una fermesa i una convicció en els seus democràtics anhels de llibertat que torna a donar, novament, una lliçó al món: el moviment escoles obertes: organització de mares, pares, alumnes, veïnat, per fer tot d’activitats lúdiques, tallers, etc. per mantenir-les obertes i evitar que les puguin precintar. Fins la victòria, sempre!

Han tancat, i tancaran o ho manaran fer, pàgines web pel fet d’ésser part de l’estructura, informar o donar servei al referèndum; ens han amenaçat amb les seves vils forces d’ocupació; ens han insultat i vexat, quelcom que fa segles que els ruboritza de malsà parafílic plaer; s’han saltat totes les lleis, internacionals i pròpies, per perseguir qui vol posar unes urnes per permetre el poble expressar-se; estan esperant que la nostra paciència fermada en la il·lusió i l’esperança forjada en mil somrisos, s’esquerdi, però no ho aconseguiran i treballen i treballaran per aconseguir-ho fent tot allò que calgui, i si això significa inventar-se o generar ells mateixos la violència ho faran.

I el que és encara pitjor: si aconseguim, tot i les seves feixistoides traves, dur a terme el referèndum, la seva repressió beurà del seu enyorat passat novaplantí i no s’aturaran fins fer cremar Troia. Però aquí ens trobaran. Donec perficiam!

El RCDE i el referèndum

La setmana passada, arran de les protumultuàries accions de l’estat espanyol a Catalunya amb la intenció d’evitar sigui com sigui, peti qui peti,  la celebració del referèndum d’autodeterminació, gran part de la societat catalana, de forma individual o mitjançant les seves institucions, entitats o associacions va mostrar el seu rebuig a aquestes accions que palesaven la forma de diàleg i binentesa que el Reino de España dispensa Catalunya.

D’aquestes respostes dues m’afectaren especialment per ésser els meus equips esportius: la de l’Espanyol i la de la Penya. Durant el mateix dimecres de les accions contra les institucions catalanes, i mentre els manifests de posicionament al costat dels ens de govern català i de demanda de respecte vers la democràcia es succeïen, ambdós clubs esportius mantingueren un silenci que podia, malauradament, entendre’s com a còmplice. El dia després, l’RCDE, via twitter, va fer una piulada-fil afirmant que les “baralles” entre la pericada els feia mal tot fent referència a les diferències a les xarxes socials entre els aficionats blanc-i-blaus vers la neessitat o no de posicionar-se. La seva piulada, intentant situar-se en una (falsa per impossibilitat d’existència) centralitat, o no-posicionament, que l’acaba fent prendre partit.

Us puc garantir que em va doldre molt veure aquest posicionament per omisió per part de la directiva del club que estimo i desfenso.

Afortunadament, les reaccions no es varen fer esperar. Desitjaria destacar el ManifestRCDE (del que sóc signant) a favor de la necessitat que la junta del RCDE es posicioni a favor de la democràcia i les institucions catalanes així com l’escrit publicat per un dels PiratesRCDE.

Un club esportiu, i de la magnitud de l’Espanyol, no pot situar-se al marge de la societat, no pot tractar de mantenir-se en un suposat apoliticisme, erroni terme per fer referència a apartidista, quan la situació està fent trontollar la democràcia i obviant que tota acció social és una acció política.

Espero que gràcies a iniciatives com aquesta, la racionalitat torni al Reial Club Deportiu Espanyol.

Cridem #votarem en el Toc d'Inici de La Mercè

La Mercè 2017 ja és aquí i arriba, com sempre, amb un programa carregat d’activitats per gaudir omplint els carrers de la ciutat de Barcelona. Enguany, emperò, els carrers del Cap i Casal  ja estan plens de gent en ambient festiu: les cançons inunden racons de la ciutat amb l’esperit reivindicatiu propi de la rosa de foc.

Tot considerant que l’element vertebrador del corpus festiu són les activitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina podem empoderar-les com a eina per reivindicar que els carrers seran sempre nostres.

Aquesta tarda es donarà el tret de sortida a la celebració amb el Pregó de les festes (quin millor moment i altaveu per a la ciutat per reivindicar les aspiracions de la ciutadania catalana?) acompanyat del Cercavila del Seguici i el Toc d’Inici. Qui ha gaudit mai dels balls, la música i la pòlvora del Toc d’Inici sap que hi ha un element indissociable: la tradicional manifestació que comparteix espai tot omplint la plaça Sant Jaume. Quin millor escenari per a la Revolució dels somriures que el centre neuràlgic, polític i popular en plena festa major per clamar per la democràcia i afirmar al món que votarem?

Seria el moment perfecte perquè les entitats de la Cultura Popular i Tradicional d’arrel Barcelonina, tal i com somiaren Els 5 Bojos amb un conte (diversos anys) per a la Mercè, s’uneixin en un comuicat que es llegís a l’ampara de la música dels Ministrils del Camí Ral per mostrar com som els hereus de la nostra història i serem forjadors del nostre futur.

Mentre una host militar s’apropa amb esperit conqueridor vers el pais, fem de La Mercè 2017 la festa prèvia a la major festa democràctica de la història de Catalunya.

Clamem per la llibertat i la democràcia, tot repartint clavells, des del Toc d’Inici fins al Toc a plegar. Somriem sardònics tot somniant la Cavalcada passant davant la policial caserna de funesta història de la Via Laietana al so del “Passiu bé”. Penseu a esmorzar de forquilla mentre la gal·lejada trabucaire acaba al Moll de Llevant davant de creuers de dibuixos animats. Guaiteu el cel on arriben els castells on els enxenetes dels pilars de comiat despleguen domasos de llibertat, democràcia i cartells del referèndum de l’1 d’octubre, tot demostrant la pinya del poble català per exercir el dret a decidir.  Sigueu conscients que el Correfoc tornarà a demostrar que l’Infern no es glaçarà i la nostra sang bull encesa amb l’energia de qui té la fita a tocar de dits. I ballem, ballem amb les nostres cançons de somrient revolució entre els gegants que semblen nans davant els nostres anhels de llibertat.

Fem d’aquesta Festa Major de La Mercè 2017 la festa major prèvia a gran celebració de la victòria final: votarem. Guanyarem!

Com ens hem de veure!

- Com ens hem de veure!

Concentrats davant la Conselleria d’Economia s’escapoleixen fugissers aquests mots perquè tot i que la deriva panconstitucionalista de l’estat ho feia previsible no deixa d’ésser sorprenent que en un estat de l’Europa del segle XXI s’hagi de demanar llibertat per a pressos polítics així com exigir la llibertat d’exercir el dret a vot.

S’han acabat els grissos (els matisos, perquè d’aquells de qui es corria davant ara , vestits de verd militar o de blau de foscor, se’ls canten iròniques cançons d’esperança); ara sense grissos ja no va de si o no, la dialèctica versa sobre llibertat o repressió, dignitat o subjugació. Cal prendre partit i, l’aparent, no voler fer-ho de  l’equidistàcia és prendre’n per l’alienada part repressora.

I ets allà, perquè sents que has de ser-hi, pel teu fill de quinze mesos i el somni d’un futur millor, pel record del teu pare i totes les ensenyances rebudes, perquè ens treuran la son però no els somnis, perquè ara és arribat el moment de segar les cadenes i plantar el roc de Sísif dalt del cimal i proclamar que no hem conquerit la Lluna sols hem pres la llibertat.

I ets allà i penses “Com ens hem de veure!”. Votar no pot ésser mai un delicte i donar veu i vot al poble per exercir el seu dret a manifestar quin subjecte polític vol ésser no pot ésser perseguit.

“Com ens hem de veure i com ens haurem de veure!” Perquè tot indica que la lluita pacífica haurà de continuar més ferma i reafirmada que mai; i essent conscients que no mereixen la nostra mala sang oferir-los un somriure tot albirant a l’horitzó la fita.

Donec perficiam!