dissabte, 14 de gener del 2017

Carta d'agraïment al personal de l'Hospital Sant Joan de Déu després de l'hospitalització de l'Otger



El proppassat 5 de gener donaven l’alta a l’Otger, el meu fill de 7 mesos i mig, després de 7 nits, des del 29 de desembre, ingressat a l’Hospital Sant Joan de Déu. Afortunadament, és una història amb un final feliç (mai millor dit ja que ell torna a ésser el nen rialler i juganer) i, com diu el refranyer, “qui no és agraït, és un malparit”, i tot considerant que des del primer moment vam rebre una atenció exemplar tant a nivell clínic com a nivell humà voldria adreçar aquest escrit per agrair la feina del personal que ens va atendre.

Algú podria al·legar que és només complir amb la seva feina. D’acord, però també es pot mostrar l’agraïment quan qualcú fa bé la seva feina, especialment, quan hom sent que la feina està molt ben feta. Durant molt de temps algunes persones hem estat molt crítiques amb determinades actituds de divisme  a la professió mèdica, per això quan el que trobem és humanitat i professionalitat en cotes supines també s’ha de dir perquè això significa que com a societat estem millorant. Som conscients que SJD  és un referent a nivell materno-infantil (per això el vàrem triar per dur a terme el part i, vista l’experiència, per això hi vàrem fer cap havent d’anar d’urgències); viscudes les experiències, l’eslògan “Et curem. Et cuidem.” és plenament cert i encertat.

Tot just travessar el triatge i accedir al box d’urgències (fet que s’esdevingué molt ràpid, suposem que al triatge ja hi hagué quelcom que els feu sospitar de la possible gravetat del fet) ja ens vàrem trobar amb un equip que tractà el nostre fill, i a nosaltres com a pares, amb eficiència i humanitat absoluta. Des de la Dra. Maria (Mor?) que després de la primera observació volgué demanar consulta a l’equip (explicant-nos per què) i que quan el veié dies després a planta somrigué amb real felicitat exclamant un “està molt millor que quan el vaig veure a urgències!”. Tant ella com el Dr. David (Muñoz?) que estigueren constantment per nosaltres a urgències (i per altres casos que també ho necessitaven, que estàvem on estàvem) i, durant les hores que hi fòrem, ens van informar i explicar (que no és el mateix i són igual de necessàries) què passava, què creien que podia ser, què funcionava i què no i per què. Durant tota aquella llarga estona foren fins a quatre les persones d’infermeria que estigueren pel nostre fill, però vull mostrar un agraïment especial per les dues Marta que em transmeteren dues sensacions en aquells moments: eren les millors i per elles, en aquells instants, l’Otger era el més important del món.

Tres mostres d’aquesta meravellosa humanitat, tan necessària a la professió, són la frase “ara no seria el moment” quan el Dr. David Muñoz (?) venia amb altres metges (suposo que els residents perquè poguessin veure in situ el diagnòstic de la patologia -això tan absolutament necessari en un hospital universitari pel bon futur de la nostra sanitat-) i el petit estava plorant com a conseqüència del tràngol i llur dificultats perquè li “trobin” les vies. Jo vaig patir aquesta situació d’ésser “element educatiu” i no sempre mostraren tanta deferència. Un segon seria el fet que demanés al camiller que s’aturés abans d’entrar a l’UCI perquè la mare i el pare li poguéssim fer un petó al nostre fill ara que hauríem d’estar uns instants separats. El tercer es produí a la cafeteria, quan hores després una de les Marta ens veié i s’apropà per preguntar com es trobava el nostre fill i com evolucionava tot plegat. Fet que ens féu recordar l’actitud de la Cris, la llevadora que ens assistí en el seu moment, i que també es quedà fora el seu horari laboral per poder saber del feliç desenllaç després del part.

Un apunt. Degut a la meva formació hi havia moments en què entenia què deien respecte què feien o per què ho volien fer; però, sense formació només hagués trigat uns segons a saber-ho: els que trigaven a explicar-ho. Perquè en cap moment vaig tenir la sensació que nosaltres estiguéssim allà perquè “tocava” però fèiem més nosa que servei, ans al contrari!

No recordo el nom de la doctora que estigué amb nosaltres a l’UCI, però sí recordo que em transmeté serenor, quelcom que trobo meritori considerant la situació. Un fet que pot haver ajudat era que em recordava a una amiga. Sigui com vulgui, et feia sentir que el nostre fill estava en el millor lloc i en les millors mans on podia estar en aquells moments. Per convicció i creença científica signàrem per col·laborar en l’estudi científic que ens demanaren; però, amb aquell tracte, qui no ho faria?!

Afortunadament traslladaren l’Orger aviat de l’UCI principal a l’unitat de semi-crítics (UCA?). I, novament, el tracte de les infermeres fou exquisit. Si quan marxàrem de l’hospital, en passar a acomiadar-nos, una d’elles (no recordo el seu nom) en veure que marxàvem il·luminà el seu rostre amb un gran somrís! Sí recordo els noms d’en Wooi i de la Núria. Moltíssimes gràcies! Per cert Núria, la difícil via entre el canell i la mà va durar-li quatre dies!

Podria seguir escrivint i fent molt més extens aquest escrit, però, potser, es faria excessivament llarg. Emperò, no puc obviar d'explicitar que a del tracte a planta, on potser no és tan “sostingut”, també estem molt contents. I d’on em porto una frase, després d’una difícil nit amb moltes punxades la frase de la Noèlia de “sou un amor de pares”. Gràcies! També podria citar la Clara i la Meri… La felicitat de l’Otger amb la música de pallapupes, els mil i un detalls per fer que l’estada dels infants sigui més plaent (o menys dolorosa físicament i anímicament!). No podem oblidar l’agraïment de tot cor a la Dra. Rosa Pino per la seva claredat i senzillesa explicant les coses. I l’últim, però no el menys important, l’agraïment a l’Alberto Andrés, el camiller que sempre arriba somrient i et fa somriure i si cal fa una volta en el recorregut perquè l’Otger torni a veure el sostre d’estrelles de l’ascensor.


Òbviament no és cap plaer tenir un fill ingressat a l’hospital durant una setmana però sabem que l’Otger va estar al millor lloc possible on podia estar durant aquella setmana. Moltíssimes gràcies!

Natxo Barrau i Salguero
pare de l’Otger Riba i Barrau

P.S.: Sempre he estat i seré un defensor de la sanitat pública, però em continuo refermant en la necessitat d’invertir en ella perquè els millors professionals hi treballin en les millors condicions possibles per ells i pels malalts. I perquè cal continuar invertint en investigació i formació perquè els nostres centres sanitaris siguin centres de referència. Ens calen més centres com HSJD.

diumenge, 1 de gener del 2017

Llibres llegits durant el 2016




  • El gato de Schrödinger en el árbol de Mandelbrot Ernst P. Fischer
  • Un temps del diable Robert Saladrigas
  • A dalt més alt Carles Dachs
  • Glòria als herois Iván Molero i Quique Iglesias (pròleg d'Enric González)
  • Corpus 1640 La Revolta dels Segadors Oriol Garcia i Quera (guió i dibuixos)
  • El intenso calor de la Luna Gioconda Belli
  • Economia sense corbata. Converses amb la meva filla Ianis Varoufakis
  • Alicia en el País de la Evolución Jordí Agustí
  • La remor de les onades Yukio Mishima
  • El tercer tiempo (Todo lo que hay que aprender de rugby mientras se beben unas cervezas) Albert Turró
  • Cartes impertinents Maria Aurèlia Capmany
  • L'economia de les desigualtats Thomas Piketty
  • Rocky Jaime Hernández
  • Les aventures de Tom Sawyer Mark Twain
  • L'agulla i la noia adormida Neil Gaiman (il·lustrat per Chris Riddel)
  • Els nens de Sukhavati Jostein Gaarder
  • Capitans intrèpids Rudyard Kipling
  • Els crims de l'amor: relats heroics i tràgics; precedits d'una "Idea sobre les novel·les" Donatien Alphonse François de Sade (traducció selecció Jordi Raventós)
  • El llibre del cementiri Neil Gaiman
  • El minotauro global Yanis Varoufakis
  • Sempre t'estimaré Robert Munsch il·lustracions: Noemí Villamuza
  • Dames, reines, abadesses (divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval) Elisenda Albertí
  • Catalanes medievals (vint-i-quatre històries femenines de l'edat mitjana) Elisenda Albertí
  • Futbolistas de izquierdas Quique Peinado
  • Sóc perico, i què? Manel Lucas
  • El mostre de colors Anna Llenas
  • Sóc un drac Thierry Robberecht
  • La biología de la creencia Bruce H. Lipton
  • Pàtria Jacint Verdaguer (edició a cura de Narcís Garolera)
  • Europa a sus pies (25 aniversario de una campaña histórica) relatos de: Joan Golobart, Oriol Vidal, José Manuel Oliván, Manel Lucas, Agustín Rodríguez, José Sánchez, Daniel Solsona, Carles Canut, Sergio Fidalgo. Y prólogo de: Sergi Mas
  • La Catalunya que neix textos: Txe Arana, Germà bel, Lloll Beltran, Salvador Cardús, Muriel Casals, Bonaventura Clotet, Mercè A. Fitó, Ramon Folch, Núria Picas, Eva Piquer, Lídia Pujol, Vicenç Villatoro fotografies: Francesc Muntada, Montse Espolet (Llullaby), Mar roig
  • Guifré 897 L'origen de la nació Oriol Garcia i Quera (guió i dibuixos)
  • Marie Curie genio obsesivo Barbara Goldsmith
  • Sol cec Salem Zenia
  • Un regalo para toda la vida (Guía de la lactancia materna) Carlos González (pediatra)
  • El gran libro del... el pollo Pepe Nick Denchfield & Ant Parker
  • Así gira la Tierra Martine Laffon Mayumi Otero
  • Dormir sin lágrimas: dejarle llorar no es la solución Rosa Jové
  • El viaje del Beagle Charles Darwin
  • Todo un mundo de sonrisas. Juegos mes a mes para un bebé feliz Elizabeth Fodor (Dir. y coord.) Montserrat Morán
  • Canvi de peu Jordi Homs
  • La nostra biosfera Ramon Margalef
  • La ràbia Lolita Bosch
  • Mamá come sano Julio Basulto
  • Taaat! Animals de la selva il·lustracions de Francesca Ferri
  • La luz de sincrotrón Sebastián Grinschpun
  • Fútbol y matemáticas (aventuras matemáticas del deporte rey) David Sumpter
  • Tantes mudes Mireia Calafell
  • L'enemic de la barba Julià l'apòstata


divendres, 20 de maig del 2016

Felicitats i gràcies! Salut, Foc i Tabals



Avui, 20 de maig de 2016, Diables de Les Corts, la meva colla, compleix vint-i-dos anys. Tal vegada no sembla una efemèride important; hi ha moltes colles amb molts més anys a llurs esquenes, som només una altra colla dins del món de la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, etc., però per mi sí pot ser un aniversari especial, com el vinent.
La meva relació amb la colla es remunta a l'estiu de l'any 2000 i, no patiu no és pas ara ni el moment ni el lloc de (tornar a) explicar la història d'amor, rebusqueu pel blog i la trobareu, des de llavors els anys no han passat de forma baldí ni per la colla ni per un servidor. La visualització més òbvia és el fet d'haver esdevingut, ara sí, una vieja glòriareal i no de facto, les meves presències són puntuals i testimonials envoltat de cares inconegudes; nogensmenys, continuo sentint-me-la meva (o jo membre de la colla) tot i que com en tota història d'amor, si més no en les més purament químiques, i tal vegada novel·lades, l'enamorament és un foc que passa per diferents fases.
Sigui com vulgui és un orgull veure com aquesta entitat continua sumant anys amb un vigor ple i exultant i sentir-se part de llur història. Una història en què demà serà un nova vetllada per introduir en els seus annals: l'hora dels cigalons i les copes d'anís veurà un nou carro i la nit veurà il·luminar-se el cel de la nostra plaça com mai abans, i jornades èpiques ha viscudes, s'ha vist.
No obstant si Diables de Les Corts m'ha donat quelcom no és pas moments inoblidables, que també, sinó amb qui viure'ls: a la colla vaig conèixer la Raquel. I, nosaltres, tal i com fa la colla, també farem un canvi de carro i veurem el cel il·luminar-se. Diuen que esperem pel 10 de juny. Això significa que si la biologia segueix el seu curs, el vint-i-tresè aniversari de Diables de Les Corts ens hauria de veure essent ja un trio amb l'Otger.
Qui sap si aquest fet palesa millor que cap altre les passes enrere que cal fer i la necessitat del (re)canvi generacional; per això, sé que sigui qui sigui qui demà enarbori el nostre estendard podreu continuar responent com sabem...

Qui són els millors?!

Salut, Foc i Tabals

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona 20/V/2016


dissabte, 26 de març del 2016

Avui que fa 13 anys del teu traspàs


Efímeres passes
vers un punt de no trobada
on no poder sentir veus
sols la remor d’un vent
que no trobarà portes per obrir
perquè cremaren les naus
amb què solcar el futur.

Les meves paraules
trobaran el teu oblligat silenci
que no podrà interrogar-me
sobre l’esdevenidor.

Les sendes seran caminades
mentre les ones solquen les mars
sota el vol dels aucells
il·luminat per la celístia
on els estels fugaços
continuaran enllumenant desigs d’enamorats;
però on en els jardins
caldran espelmes per desentenebrir
les il·lusions dels infants...

Hi ha flames
que ni les mars poden apaivagar,
com buits
no poden ésser omplerts per l’infinit;
ni absències substituïbles,
però a cada posta de sol
la seguirà una eixida;
per això, sense veu,
cantaré les noves cançons
i em deixaré fer somniar els nous contes,
per venir-los a dibuixar,
on la muntanya cau a la mar,
com llàgrimes al vent
vers l’horitzó del llunyedar.

Natxo Barrau i Salguero
25+1/III/2016
Can Niuet II Barcelona

dimecres, 20 de gener del 2016

En el dia que hauries fet 75 anys



Les paraules em nafren la gola
i no hi haurà xifos
amb què trencar aquest gordià nus
d’allò que no podré dir-te
perquè no podem fitar-nos.

La visió es trenca
per les solidificades llàgrimes
en sabent que no xalaràs mai
exercint d’avi,
i que serà molt difícil
tractar de donar llum
a les paraules
que la mort et robà
poder pronunciar.

Com necessitaria ara
poder creure en l’eternitat de les ànimes
i esperançar que la teva mà
guiés un nou camí.

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona 20/I/2015

en el dia que hauries fet 75 anys.

divendres, 1 de gener del 2016

Llibres llegits durant el 2015



2001 Una odissea de l'espai Arthut C. Clarke
L'enigma i el mirall Jostein Gaarder
La porta dels tres panys Sònia Fernández-Vidal
Frankenstein o el modern Prometeu Mary Wollstonecraft Shelley
Viatge al centre de la Terra Jules Verne
El testamento de María Colm Tóibín
El hombre que dijo adiós Anne Tyler
Incerta glòria Joan Sales
El vent de la nit Joan Sales
Per què envellim? Gemma Marfany i Maria Soley
115 dies a l'Ebre Assumpta Montellà
La carretera Cormac MacCarthy
Els ambaixadors Albert Villaró
El lector del tren de les 6.27 H Jean-Paul Didierlaurent
Espejos (una historia casi universal) Eduardo Galeano
Molt lluny de qualsevol altre lloc Ursula K. Le Guin
El último alquimista en París y otras historias curiosas de la química Lars Öhrström
Aurora boreal Åsa Larsson
100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt Daniel Closa i Autet
Enamorats Alfred Hayes
S=EX2(La ciència del sexe) Pere Estupinyà
Comitiva de embusteros (una novela de la peste) Karen Mitland
Càntic dels càntics de Salomó Edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer
El mundo de la cerveza artesanal Sergi Freixes · Albert Punsola
La veu de la sirena Carme Riera + La donzelleta de la mar Hans Christian Andersen (versió de Josep Carner)
Saga de Egil Skallagrímsson Snorri Sturluson (ed. Enrique Bernárdez)
Islandia (Lonely Planet 2010) Fran Parnell (amb la revisió del 2013, per Brandon Presser)La saga de Eirík el Rojo Anònim (trad Enrique Bernárdez, il·lustracions Fernando Vicente) 
Saga de los Habitantes de Eyr (Eyrbyggja Saga) Anònim (trad. Mª Pilar Fernández Álvarez - Teodoro Manrique Antón)
Peter Pan i la levita escarlata Geraldine McCaughrean (il·lustracions David Wyatt)
La mujer es una isla Auður Ava Ólafsdóttir
La noia del tren Paula Hawkins
El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys. Maria-Mercè Marçal
Calendari de festes amb pirotècnia Manuel Carrera i Escudé
Zonas húmedas Charlotte Roche
La merla blava Maria Carme Roca
La malaltia com a metàfora Susan Sontag
50 teorías científicas revolucionarias e imaginativas Paul Parsons (editor)
Terra inhòspita Barcelona 2048 Maria Dolors Millat
La ciencia del placer (Sexo, drogas y rock'n'roll bajo el microscopio) Zoe Cormier
La vida inortal de Henrietta Lacks Rebecca Skloot 
Guia de les cerveses de Catalunya Jordi Expósito Pérez i Joan Villar-i-Martí
Guía para descubrir las mejores cervezas artesanas Daniel Fermun e Ivó Castells, nil Español, Macarena García
Astèrix i el papir del Cèsar Jean-Yves Ferri & Didier Conrad
Oxígeno. Una historia de cuatro mil millones de años Donald E. Canfield
Criatures extraordinàries Tracy Chevalier
L'ull de la garsa Ursula K. Le Guin
El màgic d'Oz L. Frank Baum
La màquina del temps Herbert George Wells
La guerra de Troia Robert Graves
Cremeu Barcelona! Guillem Martí (amb la col·laboració de Jordi Solé)
Pseduociencia Mentiras, fraudes y otros timos Darryl Cunningham
Trons , canons i un estel (Thunder, Cannons and a Kite) Lorena Jiménez Torregrosa & Anabel Castillo Maza









 





 



diumenge, 8 de novembre del 2015

Ni presionar Baños, ni la CUP: deixem que parlin!

 Ahir la nit veia a les xarxes socials una imatge associada a un corre-e per enviar a l'Antonio Baños per demanar que la CUP investeixi l'Artur Mas com a President de la Generalitat. Però, què coi és això? La passa important en tot el procés que estem vivint camí de la República Catalana és investir una persona concreta com a president? No pas!

En Mas, ens agradi o no, no és pas imprescindible per assolir l'objectiu de la independència de Catalunya. Hi ha moltes persones vàlides per presidir i dirigir aquest govern que ens ha de dur fins el nou estatus polític. Sincerament, l'important no és qui sinó el què; per això és important que com a societat permetem que JuntsXSí i les CUP puguin parlar, negociar i pactar: deixem que cerquin els punts comuns, molt més important ara per ara que les diferències, per a que puguin bastir la construcció del nou estat. I en aquesta senda hem vist florir la declaració entrada al Parlament i els annexos que ara broten.

Alguns diran que el candidat de la candidatura més votada és en Mas i per tant mereix que se li respecti aquesta possibilitat. És cert, però no hi ha majoria absoluta i, consegüentment, ara entra en joc la capacitat de diàleg i entesa. I l'objectiu és molt més important que qualsevol nom o persona. O és que sense en Mas no hi ha procés? Essent així el sector “unionista” ho tindria molt fàcil: masnicidi i llestos. No fotem! D'acord, el President Mas posà les urnes del nou9N (“responsable moral però no vaig fer res”), ha acceptat la voluntat popular (del poble) de voler caminar devers una superació de l'autonomisme; però també té un passat greu vers la ciutadania: pactar un Estatut cepillado i, entre d'altres, mantenir el puta-i-ramonetisme en molts casos associat a la dreta. Per què, parlem clar!, per què coi havia d'anar com a número quatre a la llista i ser el candidat?

Aviam, la CUP està acceptant que ens mantindrem a la UE, o voldrem intentar-ho, per posar un exemple de “claudicació” (tot i que la paraula és molt poc encertada); esperonem, sense presses (que no ens enganyin els mass-media, ni els unionistes ni els convergents, el temps no s'acaba pas demà 9 de novembre), les converses entre els partits dipositaris de la majoria social que demana un canvi de situació política a Catalunya. I aquest canvi està, ha d'estar, per damunt de noms personals. Sincerament, què hem votat: Catalunya independent o Mas president?


Deixam parlar, negociar i arribar a acords les formacions polítiques i no les pressionem en cap sentit. L'objectiu és gran no fem descarrilar el tren de la llibertat per estupideses sense importància.

P.S.: continuo essent votant d'ERC, per si algú pensava que aquest escrit el signa un votant de les CUP.