dimarts, 10 de desembre del 2013

Sinceritat amb el coixí



La inspiració mai saps ni quan ni d'on ni com arribarà; així que millor estar sempre preparats, amb la finestra ben oberta, per permetre l'arribada volant de les muses i rebre-les amb els braços ben oberts.


El següent text naix de lectura d'un poema, del fet de quedar captivat per uns versos. Aquests nien en tu, i sense que tu t'adonis vas voltant la font d'Aganipe i al final brollen en fructificació. El text original és el poema Sinceritat amb el coixí de la Raquel M. Martínez, ara exalumna de l'Escola Pia Nostra Senyora. Aquesta poesia m'arribà a mans gràcies als esdeveniments de Lo Cavaller Sant Jordi, i com una floració de la sang aquí us deixo els versos que n'inspiraren.



Si amb el coixí no pots,
Doncs, amb qui seràs sincera?
Sinceritat amb el coixí
Raquel M. Martínez

Hi ha veritats
que només es poden confessar
en el silenci del coixí.
Només en aquesta solitària companyia
es pot perpetrar
el delit de certs crims;
deixar-nos dur pel corrent
de les emocions que no podem permetre'ns,
estibar d'esperances l'steamer
i bogar-lo fins la llibertat de la mar.
Tan sols en l'espill del capçal
ens atrevim a visualitzar
ablamant-nos en cutanis focs aliens,
desfer-nos en el miratge
del somni de corporificar el pecat.
És la nit amb l'aferrada del galter
qui dóna llum a les nostres foscors,
guspirejant anhels en deliquis d'excitació.
No hi ha cap oasi
que calmi la nostra sed
d'amants desterrats del paradís
que no sigui el l'esperit de vi del coixí.

Natxo Barrau i Salguero
BCN VI-XI/2013
inspirat en el poema Sinceritat amb el coixíde Raquel M. Martínez

 N'hi ha uns altres versos, però aquests encara cerquen la derrota correcta.

La primera imatge és una fotografia de l'escultura Snowdrift d'Edward Onslow Ford (font de la imatge). La segona és la imatge amb la que al Raquel M. Martínez il·lustrava el seu poema. La imatge del text  és una fotografia del llibre especial de Sant Jordi 2013 de l'EPNS



dilluns, 11 de novembre del 2013

La costa de les costes

Des que he tractat d'expressar els meus sentiments mitjançant les paraules sota l'estructura d'una poesia, crec que cercava aconseguir quelcom com el poema que segueix a continuació. M'agrada haver trobat, tot i que sigui en la ploma d'altri, la sensació que desitjava copsar; i, encara em reafirma en l'anhel que algun dia les muses em bufin entre les guspires de la nit el text que somnio escriure.

Us faig a mans el poema Kusternas Kust (La costa de les costes) de Bo Setterlind en versió traduïda al català i l'original sueca.


LA COSTA DE LES COSTES

Quina costa, preguntes, és la que més estimo,
quin país, quin dels vents,
quin poble, quina llengua, quin cel,
preguntes tu.
Ja responc: Tu.

He vist la costa de Cuba... i de Grècia,
Amèrica, Àfrica
i la misteriosa Índia,
però cap d'elles no és com la teva costa,
costa de misteriosa pell, de blanc enlluernador,
costa desconeguda dels meus, solitària,
de miratges, de vori,
de mon poema, de ma vida,
de ma cançó i mon enyor,
de ma sang i ma espera...

Desitjo
que vegis, com jo,
la claror de la costa
dibuixada contra el cel.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
en el brogit caòtic de la nit.
És cap a tu que jo meno el meu vaixell
amb timó de pur cristall.

Quina costa, preguntes, és la que més estimo,
quin món, quin sol,
quina muntanya, quin bosc,
quin espai, quina terra,
quin nom, quina empara, quin port?

L'ona vers ta platja
mormola ara també ma resposta,
mormola com el vent en la vela:
Ets tu, ets tu, ets tu...

Bo Setterlind
trad.: Lluís Solanes


KUSTERNAS KUST

Vilken kust, frågar du, är min älsklingskust,
vilket land, vilket luftstreck,
vilket folk, vilket språk, vilken himmel,
frågar du.
Jag svarar: Du.

Kubas kust har jag sett - och Greklands,
Amerikas, Afrikas
och Indiens,
men ingen av dessa är som din kust,
din huds gåtfulla, bländvita kust,
mina drömmars okända, ensamma,
hägrande elfenbenskust,
min dikts, mitt livs,
min sångs och min längtans,
mitt blods och min väntans...

Jag önskar,
du såge mot himlen
som jag
den kustens ljus.
Det är mot dig jag styr mitt skepp
i nattens kaotiska brus,
det är mot dig jag styr mitt skepp
med roder av ren kristall.
Vilken kust, frågar du, är min älsklingskust,
vilken värld, vilken sol,
vilket berg, vilken skog,
vilken vidd, vilken jord,
vilket namn, vilken famn, vilken hamn?

Dyningen mot din strand
viskar mitt svar även nu,
viskar som vinden i seglen:
Det är du, det är du, det är du...

Bo Setterlind



 

dimarts, 5 de novembre del 2013

setembrina llum de platja


Ara que sembla que la tardor comença a arribar a les nostres contrades, us faig a mans uns lleus versos escrits en ple setembre a la llum del sol de les seves platges, com si fos un sentiment que recorre la nostra vida cavalcant damunt un tranquil tren...


Com una platja
al migdia a mitjans setembre,
així es troba ara el meu cor:
ara que la plàcida llum del sol
damunt les onades calmes
només ets tu,
i l'escalf de la sorra calenta
permet caminar
damunt el plaer a pler
com damunt les brases
del passat.

Pràcticament la sorra és buida,
com si l'haguérem passat pel sedàs.

És un allargassat instant de calma:
l'existència degotant
per la clepsidra
sense més necessitat
que deixar passar les hores.

Natxo Barrau i Salguero
10/IX/2013
de Calella a Barcelona


Les imatges són de Niwbwrch, Ynis Môn, Cymru. Fonts: AngleseyWalk, Uli_Germany flickr i Behance.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

"l'espill es trenca" (la mort en un mirall)



L'espill es trenca;
és la por.
No és pas la por a la mort,
és la por
al buit que deixarà
en d'altri
la pròpia mort.

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona 8/X/2013



font de la imatge: Pas un autre.


dimecres, 2 d’octubre del 2013

...una imatge deixada "qui sap"...


I vaig trobar la teva fotografia,
qui sap si deixada o abandonada,
amb una mirada
que semblava espiar
els vaixells que fan vela...
A on volies fugir?
A on necessitaves tornar?

Natxo Barrau i Salguero
 Barcelona
estiu 2012



dijous, 19 de setembre del 2013

L'Ajuntament incompleix el Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona

L'aprovació del Protocol Festiu de la ciutat de Barcelona fou una passa important per a la protecció, salvaguarda i manteniment de la vitalitat de la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat.

No fou una feina d'un dia per l'altre ni cap esbojarrada idea d'un il·luminat, sinó la feina d'anys de molta gent i institucions que des de les entitats i l'estima vers la ciutat consideraren, amb el beneplàcit de l'Ajuntament, que era la forma de palesar com era i és la nostra festa per mantenir-la i salvaguardar-la.

Aquest protocol, aprovat en comissió i després en ple municipal esdevenia la norma que calia complir per tots els estaments; però, malauradament, i com sembla que esdevé tradició en les nostres latituds, no fer-lo complir o directament incomplir-lo acaba succeint sense que ningú aixequi la veu.

Que potser allò escrit no és pas modificable? I tant, de fet, el propi protocol presenta les formes per vetllar pel seu compliment i, si s'escau, la seva possible modificació. Ara bé, una altra cosa és obviar-lo, amb peregrines justificacions o ni tant sols això, segons els interessos.


Per segon any consecutiu i incomplint la tradició i la paraula del Protocol, el Correfoc (no hauria de caldre afegir “de la Mercè”, ja que el mot i el concepte naix en aquesta festivitat) no es celebrarà dissabte nit sinó en diumenge. Aquest canvi de data només s'hauria de produir quan el dissabte fos el dia de la Mare de Déu de la Mercè. I per què aquest canvi? Bé, la versió oficial parla d'un acord entre comerciants i la casa gran fet que esdevé de facto en imposició de la Guàrdia Urbana, qui via CCORP, obliga al canvi de data argüint, a més a més, els problemes que l'acte suposa per al trànsit rodat de la ciutat. Ah, molt bé! I m'expliqueu per què collons es varen invertir tants esforços en redactar un Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona si després el convertim en paper mullat? Un moment, és veritat, l'any passat “s'acordà” amb les entitats de foc que així seria. Primerament, no és procediment que s'hauria de seguir. En segon terme, no es pot obviar que el món del foc, si més no en la vessant diables -aquí no es veuen afectades les bèsties- eren en plena travessa del desert i, ara em llenço pedres a la meva pròpia teulada, les persones que hi eren possiblement no coneixien la literalitat del Protocol, quelcom que no es pot adduir en defensa de l'administració. I en tercer, i no per últim menys important lloc, ans al contrari, qui alguna vegada ha estat present en aquest tipus de reunions sap del pes i, consegüentment de la immobilitat de certes postures.

Així que aquell Protocol promogut des de les entitats que aglutinen la base en consonància amb l'Ajuntament que de la forma més correcte i acurada se'l féu seu, ara es compleix quan interessa i quan no, no passa d'ésser paper mullat.

Algú podria afirmar que és un cas aïllat i per tant no caldria magnificar-lo. És una forma de veure-ho, però comences no fent cas de les teves pròpies normes per salvaguardar la teva cultura i aviat esdevé quelcom a mostrar en un parc temàtic. I des del món del foc, som plenament conscients, que encara no hem oblidat les angoixes passades pel Decret 2007/23/CE que quasi les anihila per la incapacitat de saber els nostres eurodiputats que a casa en tenim de festes amb pirotècnia. Doncs bé, a més a més, no és l'únic cas on no es manté la norma que dicta el Protocol. I allò que em sembla més greu, i que ningú oblidi que aquesta és una opinió personal, és que aquest fet no sols no és aïllat sinó que els interessos personals, qui sap si de vegades coincidents entre qui hauria de vetllar pel compliment des de comissió o ICUB, faran que es faci la vista grossa. Ja ho sabem Qui custodiet ipsos custodes?

I si voleu un altre exemple, us heu plantejat per què, i en aquest cas era només una recomanació i no una norma del Protocol, el Correfoc no tornarà a iniciar-se a la plaça Sant Jaume? Són espectaculars les projeccions a la façana de l'Ajuntament, oi? I que consti que les veig la nit del Toc d'Inici (i aquest són figues d'un altre paner); però clar, tenen un cost que potser no es pot veure alterat per fotre allà al mig a Porta de l'Infern del Correfoc. Estructura aquesta la propietat de la qual ens discutia la casa gran fins que fou destrossada en dependències municipals.

Continuarem essent la imatge de la festa a la ciutat, mireu els cartells de les festes majors d'hivern i d'estiu, i, potser no a tota la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina per a cada acte, però sempre cridaran alguns representants per lluir i exportar la ciutat, però mantindran la seva tradició de maltractar-nos... I nosaltres, mantindrem la de suportar-ho tot a qualsevol preu?

Natxo Barrau i Salguero
barceloní i amant de la Cultura Popular i Tradicional

P.S.: Ai, si alguns hagueren fet cas dels bojos...!

dilluns, 9 de setembre del 2013

No existeix millor exaltació de l'esport... (barrejant olimpisme i sexe)



No existeix
millor exaltació de l'esport
que la designació de la seu olímpica
ens enxampi, novament,
fent-nos l'amor.

Natxo Barrau i Salguero
BCN 7/IX/2013