dimarts, 13 de desembre del 2011

Copa del rei o Copa de merda?


Avui tornem a tenir partits de la Copa de S.M. el Rey de futbol. La Copa hauria d'ésser, ho ha estat durant molt de temps, una competició especial, un torneig que permetia cert grau d'incertesa que donava peu a la possibilitat de sorpreses. L'anomenat “torneig del KO” podia esdevenir la competició dels equips petits, el somni dels plebeus.


Com podeu observar parlo en passat, perquè al igual que tenim una #ligademierdahem aconseguit tenir una #copademierda. Ens “hem” carregat la competició per, com sempre, ajudar els poderosos venent que es vol protegir la competició. Serà per protegir-la de certs fantasmes que podrien recórrer el nostre futbol.

Si volem una competició neta i sense adulterar i que representi l'esperit d'una competició pura d'eliminatòries sense esdevenir una sobrecàrrega de partits i així convertir-la en el que hauria d'ésser caldria:

  • Totes les eliminatòries a partit únic (podem triar si en el camp del rival “inferior” o per sorteig pur).
  • Tots els equips d'una mateixa divisió entren en bloc a la ronda que pertoqui, sense prebendes aconseguides en cap altra competició.

Volem una Copa digna o una #copademierda?


dissabte, 10 de desembre del 2011

La lliga espanyola de futbol és una #ligademierda (Avui és un dia per tornar a dir-ho)


A principis de temporada es produí un cert enrenou a les xarxes socials, baròmetre d'opinió actual, en referència a la mala salut de la lliga espanyola de futbol, una gran mostra fou a twitter sota el hashtag #ligademierda(per cert, en català, # s'anomena “diesi” o “sostingut”).



Crec que l'afirmació és totalment certa: sí, la Liga és una lliga de merda, fa temps que ho és i ho continuarà essent durant força temps; és salvarà mai?

No cal que ens enganyem o intentem creure els cants de sirena que des de les seccions de propaganda dels implicats (organismes oficials que gestionen l'invent i tots els mitjans de comunicació adscrits a cadascun dels dos bàndols hegemònics) ens ofereixen constantment: la Liga és i es vol que continuï essent-ho cosa de dos.

De fet, els humans no són bons “triadors”, ens costa saber discernir entre les opcions (podeu preguntar-li, exempli gratia a Barry Shwartz), per això, tal vegada sempre es cerca en tots els aspectes socials la polaritat dual, el bipartidisme. Només cal fer una ullada a la nostra història i a la nostra realitat quotidiana per comprendre que aquesta existència absoluta del mètode dicotòmic no és gens positiva.

S'han argüit i esgrimit moltes consideracions per justificar la situació actual tractant de salvaguardar els dos clubs que representen l'actual situació oncològica per al futbol a Espanya. Hom se les pot creure, especialment si s'és seguidor d'una de les dues faccions, com si ens parlés Kennedy o Khrusxov de la Crisi d'Octubre; però quan ens ho mirem amb ulls crítics veurem que la realitat és una altra molt diferent.

En els meus trenta-un anys d'existència “he vist” cinc dels nou campions de la Liga. De fet, al nàixer l'any vuitanta, el primer campió fou el Real Madrid, tot i que la primera lliga sencera que vaig “viure” fou la primera de les quatre seguides de domini basc. Després d'aquelles, quatre edicions han escapat del domini merengue-culé, domini que s'ha exercit en el 65% del global de les edicions. Ara és el moment en que les hordes del poder m'ataquen de tergiversador per obviar els diferents clubs, setze, que han quedat en segona o tercera posició durant aquests anys (incloent el meu). Sí, d'acord, però el monopoli en tots els sentits ja sabem qui els gestiona. I tal monopoli només es pot mantenir amb connivències poderoses.

De fet es parla molt adduint que la gran gallina dels ous d'or són els drets televisius. És una part important del pastís, sense obviar certes gestions catastròfiques (això culpa certs equips de la seva situació, no exonera ningú d'altres delictes) i la connivència i màniga ample que es manté amb el poder bicèfal com si fos un concordat atàvic. Amb tots els poders i en tot moment històric, abans, ara i sempre; no us deixeu enganyar.

Tot i el comentari de dos paràgrafs superiors no serà aquest escrit un compendi de dades referents al repartiment televisiu i la seva iniquitat, ni dels títols de cada dominador imperial en comparació amb les altres lligues del continent o fins i tot amb les sud-americanes, tampoc vull fer ara una apologia de la història social espanyola i la seva incidència en la història del futbol de la seva lliga, si algú és mínimament intel·ligent i vol exercir la capacitat intel·lectual serà capaç d'adonar-se per què s'arriba a aquesta situació.

Una situació on dos equips de futbol, els diners del qual els permet tergiversar altres competicions esportives com si d'un procés metastàsic es tractés, aquests dos equips, més bessons que enemics reals es converteixen en l'opi, imposat, d'un poble. Anar contracorrent és anar contra el poder imperant, no pots no voler sortir del camí i tampoc t'ho permeten. Has de pertànyer a una d'ambdues faccions, no pots decidir tenir una altra ideologia o declarar-te ateu futbolístic: intentar-ho és pitjor que acceptar anar a un llatzeret voluntàriament en plena època medieval. Avui en dia o ets culé o ets merengue, no existeix altre possibilitat. No ho volen. No els interessa. Només existeixen ells, els altres són menystinguts sistemàticament. El seu únic motiu d'existència hauria d'ésser afiliar-se a un dels seus bàndols i servir d'sparrings per a les seves competicions privades.

Arribarà un dia, esperem que la bombolla del futbol esclatarà i potser serà tan destructiva com una guerra de trinxeres; tal vegada, abans, a la lliga espanyola la plebs s'aixecarà contra la tirania. L'alba llostrejarà un dia que els equips s'hauran cansat d'ésser meres comparses per aquests falsos heralds que afirmen constantment ésser els millors quan només són com les grans institucions bancàries que amassen fortunes de crisi en crisi. El futbol era un esport que avui en dia només es negoci per a grans corporacions amb les mans tacades.

Potser la solució comença perquè tots els altres divuit equips juguin els partits ja siguin en el Bernabéu o en el Camp Nou, i plantejar-se si fer-ho o no en les seves visites. Cal recordar-ho: ni sou tan bons, ni ens agradeu i no volem acceptar les vostres mentides. Mentre tot continuï igual aquesta lliga espanyola continuarà essent una #lligademerda.

P.S.: Com sembla que us agrada, continuarem parlant al respecte, malauradament.

P.S.II: Potser és cert que el futbol serà perfecte el dia que en un partit RM-FCB (o a l'inversa) perdin els dos.


divendres, 9 de desembre del 2011

Enxaneta 3D



Quina joia poder gaudir d'una pel·lícula com Enxaneta 3D.

Ahir la vaig visionar al cinema i cal afirmar que és un goig. Mai podrà ésser com viure-ho a plaça, però al tècnica cada vegada més permet experiències quasi extra-sensorials.



És cert que és un producte molt pensat per mostrar a l'exterior i per gaudi endogàmic del món casteller, però tota aquella persona que tingui una mica de sensibilitat artística fruirà amb les seves imatges.

Veient el documental hom entén que fossin reconeguts com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat (per què no abans?). Una de les virtuts és que pot ésser gaudida per experts i profans.

Els vuitanta minuts de metratge em sembla força ben triat i molt ben treballat tot i que tal vegada podríem haver aprofitat per fer més reflexions o mostrar altres aspectes, moltes de les imatges del viatge en el "Carro gros" em semblen supèrflues, així com algunes imatges que es mostren a la pantalla de la plaça de braus de Tarragona i es podien mostrat tal i com són. També és cert que no es podia haver cercat molta més vida més enllà del Concurs.

Tot i això, trobo un gran encert aquesta pel·lícula i esperem que serveixi per mostrar encara més i millor el nostre patrimoni cultural i popular d'arrel catalana.



Això sí: una vegada vista només existeix un dubte: Quan tindrem un documental així de tota la cultura popular i tradicional d'arrel catalana?


dimarts, 6 de desembre del 2011

Enhorabona a FOC




Avui vull felicitar els companys i les companyes de F.O.C. (Diables del Carmel, Drac Capallà d'Horta, Banyetes d'Horta, Drac Jussà) per l'obtenció de la Medalla d'Honor de la Ciutat.

Aquella singladura iniciada el mil nou-cents vuitanta-cinc i que ha donat tants fruits rep ara una distinció que reconeix tota la tasca duta a terme per totes i cadascuna de les persones que ha format part de la història de la colla. Enhorabona. Us ho mereixeu.

Tot i que la medalla fou entregada solemnement al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el dilluns 28 de novembre, la colla decidí que el següent divendres, el proppassat dia 2, l'oferiria a tota al ciutadania, especialment a la gent dels seus barris i al món del foc barceloní. Tot un detall que mostra la personalitat d'aquesta entitat absolutament imprescindible per la ciutat comtal.

Com comentàvem amb en Jaume Quiles i en Joan Mir, dues persones admirables i dignes d'elogi, potser no serien la primera entitat del món del foc que la rebia, però sí és cert que aquest tipus de reconeixement serveix per valorar positivament un fet no sempre ben vist com és el món del foc i la pirotècnia en la nostra tradició així com la importància de les nostres entitats dins del teixit associatiu de la ciutat i per extensió dins dels processos d'integració i de salvaguarda de la nostra cultura i tradició.

Moltes felicitats. Enhorabona i a continuar aquesta tasca tan ben realitzada i que tan bons fruits dona quan les llavors són tractades amb tanta cura.

Salut, Foc i Tabals!


dilluns, 5 de desembre del 2011

RIP Sócrates


Ahir quatre de desembre de dos mil onze ens llevàvem amb la tràgica notícia de la mort de Sócrates, un dels millors jugadors de la història del futbol.

Servidor, nascut l'any vuitanta, és massa jove per recordar el seu mundial del vuitanta-dos, el del vuitanta-sis, tot i haver-lo vist, els records són més provocats pels visionats ulteriors que també m'han permès descobrir aquell Brasil que féu meravelles al mundial espanyol.

Amb els ensenyaments de mon pare i mon germà vaig descobrir que aquell jugador amb nom de filòsof era un artista a la gespa com molt poques vegades es poden veure i gaudir.

Aprofito avui per recuperar un text que el periodista Quique Peinado publicava fa poc a la revista Mediapunta com a elogi de l'excels migcampista que acabava de superar una hemorràgia digestiva.

No te mueras nunca, Sócrates

Le llamaban El Doctor, por su elegancia en el campo y porque cursó la carrera de Medicina. Leía filosofía y creía que a la democracia se podía llegar también desde el vestuario.

Habrá quien piense que a Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira no lo vimos jugar, sino que lo soñamos. Es posible. Imaginen a un tipo que era jugador per defendía su derecho a fumar y beber sin tener que esconderse, daba patadas al balón para luchar por la democracia, leía filosofía y estudiaba medicina, componía canciones y tiraba penaltis de tacón. Enseñaba al mundo que el mejor equipo no es el que gana: es el que no se olvida.

Los grandes jugadores se construyen en la estadística y la telegenia, en los títulos y las imágenes bellas. Los mitos se construyen en el corazón de los hinchas. Y yo, cuando veo una imagen de Sócrates vestido con la camiseta de Brasil o la del Corinthians, revivo lo que ningún otro jugador me ha hecho sentir jamás, igual que cuando reviso al Brasil del Mundial de España de 1982: Sócrates no jugaba al fútbol. Era el fútbol.

El 5 de septiembre nos desayunamos con la noticia de que Sócrates estaba ingresado en cuidados intensivos por una grave hemorragia en el sistema digestivo. A sus 57 años, su cuerpo le hacía pagar sus excesos, aunque ya hacía tiempo que bebía cerveza sin alcohol atendiendo a su propio consejo de médico. Llegó a estar en cuidados intensivos. Por suerte se recuperó, como si le hubiera parecido poco poético morirse así, y al poco tiempo ya estaba tuiteando al mundo que se encontraba bien. En la red social sigue mostrándose como lo que es; un tipo a contracorriente. Recomienda canciones de ska, difunde mensajes muy a la izquierda de Lula y recoge el cariño que le profesa medio mundo. En cierta coasión se mostró estusiasmado por la cantidad de mensajes de españoles que recibía. Aquellas tardes de Sarrià en 1982 marcaron algunas mentes futboleras en la piel de toro.

Pero Sócrates es un icono global en lo futbolístico y lo artístico. Un ejemplo es el de Múm, un grupo de música experimental islandés. Unos tipos raros. Uno de sus dos miembros fundadores, Örvar Ƥóreyjarson, en un poeta y músico de 34 años que siempre sintió que Sócrates era su hombre en el césped, la representación de la poesía en pantalón corto. En 2009 cumplió el sueño de hacerle una entrevista. Juntos repasan su carrera y cada frase del ex futbolista es un pequeño tratado de filosofía aplicada al juego que llavó a otro nivel.

El fútbol se da el lujo de permitir ganar al peor. Nada más marxista o gramsciano que el fútbol.

En el Mundial de 1982, nadie jugó al fútbol como Brasil. Quizá, ningún otro equipo de la historia lo hizo, aunque sea una selección desterrada del Olimpo oficial por haber caído en la liguilla de cuartos de final contra el futuro campeón. Italia era peor que Brasil. Aunque ganase el Mundial. Y Sócraes lo sabía. Así, aplica a una derroto dolorosa la poética de la justicia marxista. Y de paso cita a Gramsci, padre del comunismo italiano. Que duele más.

Los futbolistas somos artistas, y los artistas son los únicos trabajadores que tienen más poder que sus jefes.

En 1982, el Corinthians estrenaba presidente: Waldemar Pires, que puso al mando de las decisiones deportivas a Adilson Monteiro Alves, un tipo de mentalidad abierta que abogaba por darle poder a los jugadores. Así, idearon un sistema de funcionamiento en el que todos los empleados del club, desde el mejor jugador al último utillero, tenían un voto que valía igual en las asambleas en las que se tomaba cada decisión del club. Sócrates era la cabeza pensante en el vestuario. Juntos decidían las contrataciones, los hábitos del equipo y hasta las horas del entrenamiento. El experimento funcionó: el equipo fue campeón paulista en 1982 y 1983.

Además, el apoyo del publicista Washington Olivetto hizo que el equipo se posicionara políticament de una manera muy original: en algunos partidos, llavaban impreso en la camiseta un mensaje político, a favor de la instauración de la democracia en un país que vivía bajo el yugo de una dictadura militar desde 1964. El lema de la Democracia Corinthiniana era “ganar o perder, pero siempre con democracia”.

Sócrates solía llevar una cinta para el pelo en la que escribía lemas reivindicativos contra la violencia, el Apartheid sudafricano o pidiendo comida para Etiopía.

En Brasil, los bebés con pañales ya quieren irse a jugar a Europa.

Sócrates jugó en la Fiorentina una temporada, pero nunca se adaptó a un fútbol que propugnaba la preparación física y la disciplina y señalaba el al hedonismo y la disidencia. Su carrera desmitifica el triunfo, el éxito y el dinero. El brasileño renegó de cualquier orfen que contradijera su conciencia. En el Mundial de 1986, el famoso gol que no le dieron a Míchel contra Brasil fue contrarrestado por uno de Sócrates que dio el triunfo a la canarinha. El mediocampista venció por su equipo, pero en la sala de prensa se negó a dejar tirado a un conjunto, en este caso el rival, que se sentía de verdad atracado. “Este Mundial está hecho para que nosotros y México lleguemos muy lejos”, reconoció, dando a entender que los colegiados iban a favorecer a su selección.

La historia quizá nunca haga justicfia a ese barbudo de metro noventa y un 38 de pie que la tocaba de tacón porque la puntera le parecía grosera. Su palmarés no es el de uno de los más grandes de todos los tiempos. Pero su huella, las sensaciones que provocó y lo que significa en la historia social del fútbol hacen de él una leyenda y un ídolo de otra pasta. Para muchos, para mí, es el mejor. No te mueras nunca, Sócrates.


Descansi en pau, Sócrates. Fes gaudir allà on ara siguis amb el teu futbol com ho feres aquí i duu la democràcia allà on encara no ha arribat.


P.S.: En el mateix article apareixia el següent requadre: Mundial de 2014: Otro Maracanazo. Preguntaron a Sócrates sobre el Mundial de fútbol que en 2014 volverá a jugarse en su Brasil. El país vive a contracorriente de la profundísima crisis europea y norteamericana, en una especie de nurbuja que eleva la autoestima de sus compatriotas. Aunque aún resdta tres años para que empiece a jugarse y todavía la canarinha anda buscando su magia perdida, muchos confían en que esa Copa se quede en casa. Sócrates no. dijo en una entrevista con el portal Gazeta Esportiva: “El Mundial será una vergüenza en términos organizativos y la final será Argentina 2-Brasil 0, con dos goles de Lionel Messi. Escribiré un libro sobre eso”.


divendres, 2 de desembre del 2011

La USAització del nostre Nadal?

Cal un comentari previ a aquesta entrada: He decidit utilitzar el terme "USAització" perquè, tal i com demostrà en una sublim narració d'un viatge apoteòsic Pedro Guerrero, cap gentilici dels utilitzats per a designar la ciutadania dels USA (EEUU) sembla correcte.






Aquest és el moment en que l'alcalde de Barcelona encén l'enllumenat nadalenc a la ciutat de Barcelona (tuit a les 6:23 pm del 30 de novembre). Podríem dir que amb aquest acte simbòlic, el #NadalBCN ja queda inaugurat.

Un Nadal on la Fira de Santa Llúcia i la Fira de Nadal han començat encara abans: el vint-i-sis de novembre i seran fins el vint-i-dos de desembre. Un Nadal on tindrem avets gegants escampats per la ciutat. On podrem gaudir d'una segona edició de la Shopping Night. I la podria ésser l'estrella: la pista de gel a la plaça Catalunya. Sense obviar els concerts de nadales a la Font Màgica ni el pessebre de Sant Jaume. Podeu esbrinar tot el que succeirà aquest Nadal a la nostra ciutat en aquesta web.

Ara bé, tot i les moltes proclames des de l'Ajuntament per assegurar que la despesa en enllumenat és inferior i que cal tractar de gaudir d'aquestes dates i pensar que Barcelona té moltes oportunitats per sortir-se'n d'aquesta crisi, hom pot trobar certa recança per part de la ciutadania. Hi ha qui parla que es fan coses que no calen, que cada vegada el Nadal arriba abans... i tot això, la gent ho acaba relacionant amb un concepte: consumisme. I sembla que qui més qui menys s'adona que aquella festa amb les seves tradicions, espiritualitat i significat ha esdevingut una gran oportunitat per consumir i consumir pel pur plaer de fer-ho (no parlem ja del sentit de la Setmana Santa).

Cada vegada sento més allò de "El Nadal és una merda! Només comprar, comprar i comprar. Si hi ha nens encara es pot celebrar perquè ells ho gaudeixin, però és un fàstic". Ups. Crec que hi ha quelcom que no rutlla. I a més a més, cada vegada més, se senten coses de l'estil, "Cada vegada més, el Nadal sembla una festa com la que foten els americans, se'ns estan carregant les tradicions. Tot ho volen fer com ells".

Segur que al vostre voltant heu sentit expressions similars més d'una vegada.

Respecte el consumisme és cert, però som el que som: una societat de consum, qualsevulla altra consideració és una fal·làcia per amagar aquesta veritat (incòmode?). I respecte "l'USAització"? Tal vegada. Però potser el problema és que com sempre acostuma a succeir per aquestes contrades, mai copiem el que pertocaria: (Primer un aclariment: afortunadament, tot i la tendència a valorar tot allò que procedeix dels EEUU com a negatiu, no és cert.) per què no copiem el Black Friday i fer les rebaixes al desembre? (Per no parlar dels cada vegada més il·lògics horaris de vida al nostre entorn!).

Clar que potser si demanem copiar coses dels Estats Units d'Amèrica potser l'any vinent ens "incentiven" a celebrar el ThanksGiving Day per estimular el consum de gall dindi...


Bé, sigui com sigui, la idea era preguntar-vos: us agrada el Nadal? Us agrada aquest Nadal "nostre"?

P.S.: les fotografies estan extretes del compte de twitter del Sr. Xavier Trias.

Attack the block

En la passada edició del Festival de Sitges una de les pel·lícules que no vaig poder veure fou la premiada Attack the block. Afortunadament, ahir vaig poder assistir a una preestrena.




Attack the block és una recomanable pel·lícula. Un interessant film per passar una bona estona davant una pantalla de cinema.


Ens arribava com una pel·lícula freak i com una proposta estranya. Una vegada visionada, no és ni tan freak ni tan estranya. És una bona cinta d'aventures, una mica en la línia de mítiques pel·lícules del anys vuitanta però amb aconseguida factura dels anys actuals.

En un barri suburbial de Londres, en una nit de celebració, un grup de "pandillers", després d'un cop, es trobarà amb el que sembla ésser un alienígena. Poc després descobriran que sembla que s'està produint una pluja d'alienígenes al seu barri.

Amb un inici directe i sense concessions ens submergim en una pel·lícula d'aventures i acció. Si cerques una comèdia o fer-te un fart de riure, millor canvio d'opció o de xip. La cinta presenta una factura correcte a nivell fílmic. Els monstres són visualment interessants tot i no ésser les criatures més intel·ligents de la història del cinema. També en aquesta línia es podria argumentar que els personatges semblen plans, però crec que estan perfilats suficientment perquè et creguis els diferents rols de cadascú.

Attack the block sembla una pel·lícula destinada a un públic adolescent, que comparteix edat amb els protagonistes, però crec que no és ben bé això; crec que qualsevulla persona que vulgui gaudir amb una pel·lícula d'aventures i acció pot passar una molt bona estona amb aquesta pel·lícula britànica. A més, encara no ho sembli, porta una càrrega de crítica social força interessant.

Si barregem Critters amb Goonies i afegim certs tocs de Skins o Misfits podrem obtenir aquest combinat que sense ésser una cinta de sèrie B, veu en gran part de les seves qualitats i amb imaginació i intel·ligència es pot fer una entretinguda pel·lícula que et manté enganxat a la cadira durant 80 minuts.