Acte Dia de la Dona 2011

The Oscars 2011

Aquesta passada matinada ha sigut l'entrega dels premis de l'acadèmia americana de cinema, els oscars. Ahir us deixàvem la nostra travessa (aquí) i ara us diem el resultat:

Millor pel·lícula: El discurs del rei

Millor director: Toom Hooper (El discurs del rei)

Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)

Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)

Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)

Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)

Millor actriu secundària: Melissa Leo (The fighter)

Millor guió original: David Seidler (El discrus del rei)

Millor guió adaptat: Aaron Sorkin (La red social)

Millor pel·lícula documental:Exit through the gift shop (Banski i Jaimie D'Cruz)

Millor curtmetratge documental: Strangers no more (Karen Goodman i Kirk Simon)

Millor banda sonora original: Trent Reznor i Atticus Ross (La red social)

Millor cançó original: We belong togheter (Toy Story 3)

Millor muntatge: Angus Wall i Kirk Baxter (La red social)

Millor fotografia: Wally Pfister (Origen)

Millor direcció artística: Robert Stromberg i Karen O'Hara (Alícia en el país de las maravillas)

Millor disseny de vestuari: Collen Atwood (Alícia en el país de las maravillas)

Millor maquillatge: Rick Baker i Dave Elsey (Hombre Lobo)

Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i de Novick (Origen)

Millor muntatge de so: Richard King (Origen)

Millors efectes especials: Paul Franklin, Chris Corbould, Andrew Lockley i Peter Bebb (Origen)

Millor pel·lícula l'animació: Toy Story 3

Millor curtmetratge de ficció: The confession

Millor curtmetratge d'animació: Día y noche

Premi honorífic: Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Elli Wallach.

Una nota, aquells que són en cursiva són els que hem encertat, aconseguint un 13/24, és a dir, un 54,17%.

La travessa dels Oscars 2011

Arriba la nit dels Premis de l'Acadèmia (quins records de les nits a casa la Carol!) i pertoca fer la travessa. Aquí us la deixo, demà sabrem si ens mantenim en el 50% o no. Què dieu vosaltres?

Millor pel·lícula: El discurs del rei

Millor director: David Fincher (La red social)

Millor actor: Colin Firth (El discurs del rei)

Millor actriu: Natalie Portman (Cisne negro)

Millor pel·lícula parla no anglesa: In a better wolrd (Dinamarca)

Millor actor secundari: Christian Bale (The fighter)

Millor actriu secundària: Jacki Weaver (Animal Kingdom)

Millor guió original: David Seidler (El discrus del rei)

Millor guió adaptat: Debra Granik i Anne Rosselini (Winter's bone)

Millor pel·lícula documental:Exit through the gift shop

Millor curtmetratge documental: The warriors of Qiugang

Millor banda sonora original: Hans Zimmer (Origen)

Millor cançó original: We belong togheter (Toy Story 3)

Millor muntatge: Tariq Anwar (El discurs del rei)

Millor fotografia: Matthew Libatique (Cisne negro)

Millor direcció artística: Robert Stromberg i Karen O'Hara (Alícia en el país de las maravillas)

Millor disseny de vestuari: Collen Atwood (Alícia en el país de las maravillas)

Millor maquillatge: Edouard F. Henriques, Gregory Founk iYolanda Toussieng (Camino a la libertad)

Millor so: Lora Hirschberg, Gary A. Rizzo i de Novick (Origen)

Millor muntatge de so: Richard King (Origen)

Millors efectes especials: Ken Ralston, David Schaub, Carey Villegas i Sean Phillips (Alícia en el país de las maravillas)

Millor pel·lícula l'animació: Toy Story 3

Millor curtmetratge de ficció: The confession

Millor curtmetratge d'animació: Día y noche

Premi honorífic: Jean-Luc Godard, Francis Ford Coppola, Elli Wallach.

El tiempo entre costuras

És una sentència poderosa: el temps entre costures. Té una força màgica considerable. Si tanques els ulls i amolles amarres podràs sentir com el temps es corporifica i et bressola mentre ressegueix la teva pell i dibuixa les cicatrius que la vida t'ha regalat.

I sí, El tiempo entre costuras és una bona novel·la on se'ns narren uns records viscuts, perquè la vida de Sira és una vida viscuda, una vida digne d'ésser narrada com a novel·la o fins i tot com les grans obres mestres del cinema americà de la meitat del segle passat.

Una màquina de escribir reventó mi destino. Una de les més grans virtuts d'aquest llibre és que t'atrapa des de l'inici i no et deixa escapar en cap moment. L'anterior és la seva primera frase. Oi que vols saber quin era i quin acabà essent aquest destí? Doncs sols cal que agafis la novel·a de María Dueñas i et deixis seduir; i el més fàcil és que siguis seduït.

Un breu apunt, ma mare havia llegit el llibre demanant-lo, i esperant-lo mesos, a la biblioteca. En acabar em va dir que sí, que li havia agradat i que podria intentar llegir-me'l, per una sèrie de circumstàncies tenia una setmana per fer-ho. En cinc dies i mig ja l'havia devorat; o, tal vegada, havia sigut el llibre qui m'havia devorat a mi?

Potser sou d'aquelles persones que agafeu certa mandra a un llibre per l'únic fet d'haver esdevingut un best-seller. Potser caldrà recordar que no sempre vendes i qualitat han set renyides, exempli gratia les novel·les de Dickens. O tal vegada recordar com fa anys i anys que els novel·les de Dumas han enganxat lectors i ho continuaran fent. És cert que moltes vegades sí han sigut renyides i en d'altres que hom no acaba d'entendre com i per què s'ha produït el fenomen. En aquest cas jo l'únic que puc dir és que la novel·la es mereix l'èxit aconseguit; si més no, jo l'he gaudida.

La Sira Quiroga comença la història que ens narra com una jove costurera de vint anys al Madrid previ a l'esclat de la guerra civil espanyola i l'acaba essent una dona totalment diferent. Una dona que ha viscut no una senzilla vida sinó una convulsa vida digna d'ésser narrada.

Poca cosa més es pot explicar de l'argument si no volem desvetllar res més. Així que a partir d'ara si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, vés al final del text.

Us semblen creïbles els canvis que porten la Sira fins a l'Arish? A mi sí. La història pot ésser una ficció i potser hi haurà qui afirmarà no podria ésser verídica, però per a mi és creïble com la joveneta que sols viu per cosir al taller i somniar amb la seva futura, imminentment, vida amb l'Ignacio acabi esdevenint una membre del Servei Britànic.

Potser les descripcions dels personatges no són exhaustives però serveixen per descobrir com són i com van essent modelats per les vicissituds que els assolen. Així podem entendre com la Sira feliç amb l'Ignacio cau sota l'embruix del Ramiro i acaba en un rampell esbojarrat deixant-ho tot per seguir-lo fins a la fi de l'Infern. Quantes vegades no ha passat això?

I la marxa de l'Ignacio, totalment cinematogràfica, que tan “tramposament”, com en els millors fulletons, es recupera en el moment de sentir-se perseguida. Brillant metàfora respecte que les nostres pròpies pors i els nostres propis records poden ésser els pitjors fantasmes i el més perillosos dracs.

M'agraden les recreacions de les ciutats. Pots sentir la vida desinhibida a Tànger, l'exotisme africà a Tànger, la misèria de la negra Espanya a Madrid i sentir Portugal en la seva visita a l'empresari Da Silva.

Podria dir moltes coses que m'agraden. Des dels personatges: la Sira és per enamorar-se,;el surrealista, però real, personatge de Rosalinda; sorprenent com aconseguir que un ministre franquista, com en el cas del poc conegut Beigbeder, se'ns faci amable a la vista;el perfecte funcionament del servei britànic i el flegmàtic Hillgarth; la parella que acabarien formant sa mare i la Matutera; fins els ambients: les descripcions dels vestits; les situacions surrealistes i gairebé irreals de les festes i certs modus vivendi; els diàlegs...

D'altres poden semblar tan irreals que tot i que et diguin que hagi sigut recreacions d'actes reals et semblen massa increïbles com per ésser reals, però tot i això te'ls arribes a creure: com la trobada inicial amb el pare, el bon tracte inicial del comisari Vázquez, la confecció del Delphos i especialment la marxa amb les armes. Però tot i això, en tot moment la novel·la és creïble i la devores amb fruïció. Potser tampoc m'acaba de convèncer la constant traducció que fa la Rosalinda, sublim personatge, de les seves paraules en altres llengües (tot i que entens que cal pel fàcil desenvolupament de la lectura).

Un altre aspecte que m'ha agradat molt és l'epíleg. Aquesta forma de tancar la història en la que recorda què fou després dels personatges reals i com ens deixa en el suspens de què fou de la parella Sira-Marcus. L'últim paràgraf em sembla genial:

Nuestros destinos pudieron ser éstos o pudieron ser otros del todo distintos porque lo que de nosotros fue en ningún sitio quedó recogido. Tal vez ni siquiera llegamos a existir. O quizá sí lo hicimos, pero nadie percibió nuestra presencia. Al fin y al cabo, nos mantuvimos siempre en el envés de la historia, activamente invisibles en aquel tiempo que vivimos entre costuras.

Avui sí us demano la vostra opinió respecte la novel·la.

Si algú havia abandonat la lectura pot reincorporar-se ara.

Per tancar i resumint, m'agrada la novel·la: l'he gaudida. La trobo creïble; és una molt interessant barreja entre història d'amor, narració històrica, certa dosi de novel·la negra. Una novel·la que enganxa des del primer moment (a més sap jugar a deixar-te falsament penjat al final de cada capítol perquè continuïs llegint). Sense que te n'adonis l'hauràs encetat com la idea per un patró i l'hauràs acabat vestit per una nit especial. Us la recomano, i si ja l'heu llegida feu-nos partícips de la vostra opinió.

Us deixo l'enllaç al blog del llibre amb comentaris i fotografies molt interessants.

Vimbodí vs. Praga

Trobo una molt bona pensada el concepte T6 del TNC. Som un país que estima el teatre i que gaudeix veient-ne, una demostració é

s com continuen, tot i la tant fotuda crisi, obrint-se sales de petit format que permeten mantenir viu i amb bona salut (tal vegada sigui aquell concepte de la mala salut de ferro) el teixit de la nostra dramatúrgia. Sé que hi ha molta gent crítica amb la direcció i gestió

del TNC, però en general, ara per ara, sóc bastant benèvol amb la seva trajectòria. I, tornant al concepte T6, trobo interessant l'existència d'aquest grup seleccionat d'autors-directors amb una companyia amb una base actoral estable. Òbviament, sorgiran coses millors que d'altres, però això és part intrínseca del procés creatiu. Genis sempre n'hi ha pocs, el que cal és tractar de donar vies per mantenir viva la nostra flama creativa.

La història [com el comentari s'escriu una vegada ja han acabat les funcions programades al TNC no hi ha risc, ara mateix, qui sap en un futur, d'spoilers] ens la narra l'Ariadna (una correcte Maria Molins molt creïble en el seu paper). Ha sigut el seu any feliç (tot i que ens mostrarà, que la vida és com Jano, i sempre té dos rostres; així que no podem oblidar el costat amagat -per què fosc?- de la Lluna). Una vegada acabada les festes majors, és el moment de plantejar què fer cara l'any vinent. Ara bé, els poulidors del carrer Praga volen guanyar, d'una maleïda vegada els eterns vencedors del carrer Duero; però topen amb un petit gran problema: el torn rotatiu de tria de temàtica recau en l'Ariadna, qui no gaudeix de la confiança manifesta dels seus companys; especialment vist el gran premi que suposa guanyar aquesta nova edició. Però ja sabem que com diu la rumba, molt arrelada també al barri de la vil·la de Gràcia: sorpresas te da la vida... I sí, Paf, era un drac màgic...

Els poetes és possible que sols siguin uns mentiders empedreïts, però tal vegada, les seves paraules no siguin únicament castells a l'aire... Per tant, podria ésser cert que els nostres dracs estiguin esperant esdevenir princeses; o, potser, dormen un son no etern del que despertaran per dur-nos a la victòria...

Però cal creure en el poder de la màgia per deixar que esdevinguin reals els seus somnis. I de vegades els descreguts acaben creient. Semblava que les pors es dissoldrien com la boira quan bufa el vent.

Paral·lelament, ens apareixerà la Pilar (una magnífica -per què ja no és novetat?- Anna Moliner) per tractar d'engalanar el carrer Vimbodí. La Pilar és una malalta terminal de càncer a qui la seva família tracta de donar-li un últim regal.

Els anhels. Són els veritables motors de la nostra existència? Són aquests desigs la nostra diferència respecte la resta d'éssers vius? La possibilitat de plantejar-nos, i arribar a contestar, la pregunta de Què voldries fer si sabessis propera l'hora de la teva mort? De fet, com a animals que tenen consciència de la seva mortalitat, la nostra és una existència basada en la resposta diària a aquesta pregunta; tot i que sense saber quan caurà l'espasa de Damocles. Qui sap si per poder fer front a la por inherent a la solitud de la mort o per desitjar poder perpetrar aquests anhels, som necessitats d'éssers propers i estimats.

Dos mons aparentment distants convergeixen en la realització d'un somni. I amb elles podrem veure els fantasmes que tothom amaga sota la pell. El desig desfermat de guanyar, ara sí, al preu que sigui, farà que els companys de l'Ariadna la traeixin pel aconseguir el disseny de la Pilar, aquell que ells, per desconeixement i manca d'esperit creatiu, havien rebutjat. No és coincidència qui entén el significat de la proposta de la Pilar.

M'agradà com és l'exposició dels personatges. Amb breu pinzellades aconsegueixes descobrir com són, en termes generals, tot i les seves mil corbes amagades, els seus caràcters.

Abans de solcar cap el comentari del desenllaç de l'obra, critiquem-la:

A mi em va agradar. Vaig gaudir amb la seva representació. Crec que el text és força bo i no es fa pesat, així que l'hora cinquanta minuts passen agradablement. És una comèdia molt agradable per fruir una estona i, que si volem cercar-li les voltes, podem trobar unes reflexions per poder fer; i el punt tràgic crec que està força ben tractat. És una ficció que tot i que saps que no és certa et resulta perfectament creïble.

L'escenografia trobo que és encertada: aquest espai (gairebé) únic on passa tot ens introdueix en el familiar món associatiu d'aquestes persones. Un espai ple de detalls a cercar com amb aquella mà groga dient adéu, ens va sentir realment dins del temps i l'espai de l'obra. Així com força aconseguit el vestuari per referenciar cada personatge. Així com les diferents “parles” dels mateixos (tot i que això són figues d'un altre paner: hom entén que, afortunadament, hi ha parles diferents dins el català, però algunes no són parles sinó “malparles”...).

M'agradà el personatge de la Pilar (impressionat Anna Moliner), amb una caracterització perfecta. Els malalts terminals volen viure el temps que els resta, no morir-lo en vida abans de temps. Ella, la malaltia de la qual és el macguffin que ho genera tot, podríem consider-la de tornada de tot, pel fet de marxar aviat, és el motor ocult d'aquesta història de l'Ariadna. Ambdues són pols oposats, potser per això seran capaces d'entendre's entre elles, tot i que el veritable fet sigui la sinceritat que aconsegueixen mostrar-se.

Una menció especial mereixen les actrius i els actors que doblen paper i que no sols han de mudar de pell sinó d'esperit diverses vegades en l'obra. Més enllà de les realitats imposades, i de la tradició de representar diferents papers, ho trobo un encert ja que ens mostra com en un joc d'espills que mai ningú no és un personatge pla, sinó que tenim arestes que no sempre es mostren.

M'agradà la Mercè Boher en el personatge de la Berta, especialment en l'escena que espera girada cap a la paret que acabi una discussió de la família de la Pilar. Els que podíem veure-li la cara podíem veure l'expressió de qui pateix aquestes situacions. A més, la seva defensa per un català correcte és una joia. Gràcies pel moment Heu de! Aquest Heu de! hauria de passar als annals de la història del teatre. És necessari fer una defensa de la nostra llengua i recordar que la millor defensa és tractar de mantenir-la viva i cuidar-la i demanar respecte envers ella.

No sols la Berta, sinó tot el grup de Praga, exceptuant l'Ariadna, ens mostren que ens movem pels nostres egoistes, No ho eren també així els gens?, interessos. El David (molt correcte en els seus dos papers, tot i que potser m'agradà més com a Mario) ens mostra com podem ésser molt comprensius, però fins el límit d'allò que ens toca realment les nostres línies vermelles. A més, la seva pèrdua d'estreps ens permet recuperar les ¿sinceres? crítiques a la Berta per parlar “dels del càncer”. Mentre mantenim els tabús a la parla i seguim fent ús d'eufemismes demostrem que no volem acceptar les realitats tal i com són. Vivim entre les mentides i les mitges veritats... I, com la Pilar, no cerquen llàstima i compassió, cerquen poden viure.

Voldria fer esment també de la Rosa Bolanderas com a Mònica (Com no es mata amb aquells talons?) un paper que no és tan fàcil com pot semblar i que dota d'una comicitat molt interessant. Del Joan Negrí com a Fidel, un personatge entranyable i necessari i ben resolt. I no podria obviar l'Oriol Genís com a Ciscu.

I arribem al desenllaç. I sí, Paf era un drac màgic... És cert que, possiblement tot, és força previsible, però això no li resta ni credibilitat, veracitat ni autenticitat a l'obra. I de fet, m'agradà molt, moltíssim, l'instant final: el moment en que l'Ariadna ens narra des de la gairebé foscor (un artefacte molt ben trobat per aquesta veu narrativa) el final de la història i de la Pilar (punt àlgid de la tragèdia que podria trencar la pau de la comèdia) és un instant de tremolor d'ulls (potser perquè alguns hem viscut tristes situacions que es corporifiquen a la memòria en aquell moment); però que la pluja de càrregues de cafès dota d'una felicitat final deliciosa.

Resumint i per tancar: Felicitats i gràcies!

P.S.: M'agradaria saber què els va dir l'Anna Lizaran al acabar l'obra?

Totes les fotografies són realitzades i tenen © de David Ruano i TNC, excepte la primera només de TNC. Són extretes de la pàgina de premsa de l'obra. En la mateixa pàgina podeu veure el tràiler i petits fragments.

Els arbres a la poesia catalana antologia per Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Sorgí la possibilitat de participar en el Club de Lectura del Museu de Ciències de Barcelona i no podia deixar passar la possibilitat. L'obra triada per enguany era Els arbres a la poesia catalana.

L'obra s'inicia amb una encertada introducció que ens palesa la necessitat d'aquell recull, així com dels seus orígens; volent mostrar l'arbre com un símbol de la Vida, i de les seves meravelles, i de la seva dificultat per entendre-la, tot fent un paral·lelisme amb el poema com l'estructura més complexa de la literatura.

A continuació del corpus poètic s'addicionen dos breus annexes: unes biografies dels poetes antologats així com la relació dels arbres poetitzats.

Tal i com vàrem comentar les persones que participàrem en el club de lectura, la poesia no sempre, més aviat al contrari, és fàcil; i, si a més a més, la fas tan centrada en un àmbit temàtic pot ésser fins i tot feixuga. Tot i això, trobo que el llibre és tot un encert necessari i, cercant-ne utilitats, quelcom impossiblement més allunyat de l'objectiu de la poesia, podem dir que pot ésser una eina d'educació transversal molt interessant. Com tota antologia, sempre hi trobarem a faltar autors i poemes, així com potser en faríem caure d'altres, però trobo que és un formós viatge botànic per la nostra literatura.

Trobo que és un molt adient llibre per dur de passeig i gaudir-ne de la seva lectura, contemplativa, no necessàriament en soledat, a l'ombra d'un arbre durant les aturades del caminar per gaudir de la vegetació de la nostra pàtria. En el fons, ja ens ho va dir el gran Ramon Margalef: «el bosc és l'ecosistema terrestre d'estructura més complexa. La peça cabdal del bosc és l'arbre, i cal un poeta per descriure apropiadament la complexitat d'un arbre».

Us trio tres poemes, obviant, voluntàriament, els majestuosos, també inclosos a l'antologia, Lo pi de les tres branques de Jacint Verdaguer i Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera.

VORA LA MAR, ELS PINS

Muntanya avall, vora la mar, els pins

davallen fins la sorra

tan desitjosos d'entrar mar endins,

que en ells veiem el moviment de córrer;

i oïm la veu de llur desig ardent

com una torrentada,

muntanya avall cridant sobre el pendent

que s'esllangueix on se desfà l'onada.

Josep-Maria lópez Picó

EXILI

Si vull combatre,

no vull combat;

contra qui estimo

qui m'ha girat?

Poc em movia,

que ha estat el vent;

el vent, amb cara

de malcontent,

que se m'enduia

fora camí:

fugint, corria

pel meu destí.

Enfredorida

cerco redós:

sóc estrangera,

com tu, com vós.

Lluny de la vinya,

lluny de l'oliu,

no sóc covarda.

Si res ho diu,

és que no em resta

prou força al cor

per a amargar-hi

l'escampadissa

i l'enyorança

del meu tresor.

La mar, tan fina,

qui la veiés,

i aquella estesa

del meus carrers!

Barcelonina

sóc més que mai;

¿què se me'n dóna

del clar desmai,

de les arbredes

vora el corrent?

De l'aigua dòcil

del riu, ¿què en faig,

sense la ufana

d'abril i maig

i l'aire tebi

del meu jardí?

Tu la primera

ja deus florir,

bella glicina

vora del mur;

el pi que et vetlla

callat i obscur,

sé que sospira

pel teu fulla,,

mentre dins l'aire,

com en un clam,

totes les branques

visen el cel.

I la figuera,

arbre de mel,

antic i nostre

i amic del mar,

veig que brotona

adelerada

per no fer tard.

Tremoladisses

clapes de sol

per tot el volt

de la palmera!

Jo la vetllada

com un infant;

cada any em deia:

«Com es fa gran!»

I m'abellia

que prosperés

amb les regades

entorn copsades

pels violers.

Gronxa, palmera,

l'aire subtil!

Ara la casa

ja m'és hostil.

T'he ben perduda!

Per sempre? No.

Em veig, un dia

de gran claror,

per l'ampla costa

dels pins pujant,

la que jo veia

de casa estant.

A mitja altura

m'he de girar:

la bella estesa

de Sarrià,

amb la cintura

des deus jardins

i tanta rosa

negada a dins,

voldrà aparèixer

davant dels ulls.

«Hola, palmera,

veges si culls

l'adéu que et llanço

del fons de mi!»

Les teves palmes

diran que sí.

Clementina Arderiu

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques, una a una, va rompre la tempesta,

i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de ma soca resta;

cremar he vist ma llenya; com un fumerol de festa,

al cel ha vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,

i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alvcover

És tan difícil avisar de l'hora de tancament?

El passat dijous 27 de gener érem de visita a Montserrat.

La veritat és que havia sigut un dia formidable: tots dos feia temps que volíem regalar-nos una passejada pels terrenys de la patrona de Catalunya. Essent un dia laborable d'hivern, núvol i amb previsió de fred, hi havia poca gent, fet que també ajudava a gaudir millor de l'abadia i del seu privilegiat entorn.

Durant el matí vàrem visitar el recinte principal de l'abadia (amb la seva bona dosi de fotografia) i vàrem fer el passeig del Via Crucis així com la passejada fins la Mirada de Fra Garí per retornar i escoltar l'actuació de l'Escolania. En havent dinat i després de prendre un té calentó vàrem fer camí envers la Santa Cova.

Vàrem decidir tornar per fer una visita a la botiga (aquí teniu la versió virtual) per tenir algun record físic del nostre primer dia junts a Montserrat. I aquí ve la història que volia explicar-vos.

A les 17:10 hores, com a molt tard, entràvem a la botiga. Al fer-ho no vàrem veure cap indicador de les hores d'obertura i tancament. Vàrem anar fent una volta per les tres parts de la botiga comparant preus i fent comentaris d'allò que podíem regalar a diferents persones i anàvem agafat aquells productes que ja havíem decidit que compraríem. Mentrestant, a la botiga

pràcticament no hi havia cap altra comprador però les dependentes mantenien alegres converses. Al cap d'una estona, quan ja estàvem a punt de donar de tancada la nostra "visita" a la botiga, l'home de seguretat, des d'una de les portes ens espetega: "Está cerrado!" El primer pensament podria ser pensar que li diu a alguna persona que vol entrar, però al aixecar el cap comprovem que ens ho diu a nosaltres. "Está cerrado. Ya no se puede comprar." Ens mirem estupefactes i només articulem un "A quina hora tanqueu?" "A las cinco y media" Mires el rellotge i veus que són les 17:33. "Las cajeras ya están haciendo caja y no pueden cobrar."

La cara de babaus que vàrem fer demostrava la frustració interna. No ens podien haver avisat? Les caixeres davant de les que passàrem al deixar al gènere al seu lloc (suposo que el sentir-te tan derrotat o deixes caure les coses -tens educació i no les llences- o les duus a la seva posició original) apartaven la vista com si no ens veiessin.

Fou tal el desànim que no vàrem caure ni a demanar un full de reclamacions, sols ho pensàrem quan la oficina d'informació ja era tancada, uns deu minuts més tard.

El fet que realment ens molesta no és la impossibilitat de comprar unes figures, alguna postal, alguna menja o algun altre record; és la desídia total i absoluta de vàries persones que foren incapaces, per abúlia total, d'avisar que eren a punt de tancar i que féssim les compres que volguéssim ràpidament.

És una trista forma de tancar una visita que havia sigut meravellosa. Afortunadament som capaços de gaudir dels bons records

(tot i que veient quina educació reben algunes persones, no ens hauria d'estranyar segons quins comportaments).

font de les imatges: Viquipèdia