Durant molts dies d'aquesta tardor m'he deixat seduir pels versos continguts en aquest llibre. És pràcticament tota l'obra poètica de Maria-Mercè Marçal. (faltaria la compilació
Raó del cos publicada pòstumament).
És una de les més grans poetesses europees del segle XX; i podríem afegir que la seva és una de les obres que més m'ha arribat al cor i l'ànima, que m'ha colpit ja que és totalment corprenedora.
En els seus textos es destil·la la bellesa i l'amor de i devers la llengua; els setiments -des de l'amor, la devoció, la solitud, etc- floreixen des de l'arrel de la terra albirant arribar a l'horitzó més blau -del dia o de la nit- dels nostres cels. La seva paraula et captiva i sols vols fer el viatge amb ella.
Al respecte de Maria-Mercè Marçal us deixo les paraules de
http://www.escriptors.cat/ :
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. (llegir més
aquí)
Us encoratjo a que us deixeu seduir per la seva meravellosa obra. Els seus versos són per ésser llegits en soledat, redescoberts en bona companyia i somiats sota un cel estrellat entre la muntanya i la mar.
per saber més, visiteu la pàgina de la seva FUNDACIÓ.
A continuació us deixo alguns dels seus versos, triats al vol; perquè fossin quins fossin serien intensos i preciosos:
Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentins que amanti tot el món.
de Cau de Llunes
LA FESTA DE LA SAL
Tu i jo som aire que estalona el foc.
Som aigua oberta que esmola la terra.
Som terra espessa que s'allera en l'aire.
Som foc que imanta amb arrels noves l'aigua.
Tu i jo, amor, avui som tot el món
congrat en la festa de la sal.
Han trobat el seu lloc el pa i la sal
i la por no ens allunya de cap foc.
Rebem, com a penyora, tot el món:
fora del nostre abast, ni un pam de terra,
ni un bri de verd, esgarriat en l'aire,
ni un bri de blau, dissolt al clar de l 'aigua.
Ni un ram de nit, perdut pel fosc de l'aigua,
ni un glop de mar, colgat sota la sal.
L'urc del desig fa el ple al grat de la'ire
i torna lívides herbes i foc.
Amants, parem el jaç damunt la terra
i ens fan de cambra boscos d'aquest món.
Som d'aquest món, però encetem un món
que endevinenm amb els sentits de l'aigua.
Ens creixen arbres com si fóssim terra
i se'ns arrapen vives flors de sal.
Cremem i alhora transformem el foc
en energia dolça i en bleix l'aire.
Veus de desig fan que es capgiri l'aire
i escampen tretze vents arreu del món.
Ens abracem amb les plomes del foc
i mesclem l'ona com si fóssim d'aigua.
Ens batega a la boca un cor de sal
que obre finestres noves a la terra.
Quan fem l'amor, se'ns assembla la terra.
S'espiguen, altes, les branques de l'aire.
Cristal·litza la pena de la sal
i una alegria d'heura pren el món.
No hi ha paranys en el sexe de l'aigua
ni tirania en la farga del foc:
Som amb el foc al centre de la terra,
brollem amb l'aigua i alenem amb l'aire.
Fem rodar el món a l'era de la sal.
de Terra de Mai dins La germana, l'estrangera
I en tu trio la meva desmesura.
Aquest era el senyal i la paraula,
salconduit viu per a la meva sang.
Entra, doncs, ja, hoste del meu desig.
En tu, per tu, sóc jo qui em posseeixo,
triomfant en la teva desmesura.
de Desglaç
A voltes el desig se'ns torna mut
i és un dard retardat a l'aljava
que els enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l'absència.
I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant.
I t'abraço com si jo fos tu
que m'abraces com si fossis jo.
ídem
Perquè t'estimo, estimo les teves cicatrius.
La meva carn les sent, ara que les renova
la pluja, i em fan mal. Estimo, sobretot,
aquella que defenses del meu amor, lacrada
per un vell urc de tigressa ferida
que arremeté, ferotge,
no pas contra la bala del caçador nocturn
-ombra emboscada en l'alta jungla d'ombres-
sinó contra l'escut tan frèvol de la pell,
contra l'ull que fendia inútilment la fosca,
contra la dent encesa que sols cremava l'aire,
contra l'interrogant que no trobà resposta,
contra el doll de la sang que li digué vençuda,
contra el mirall atònit que reflectí l'estrall.
ídem
Com peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
de Cau de Llunes
