
text inspirat en el quadre L'Amor sedueix la Innocència de Pierre Paul Prud'hon (1808-1810).
N.B.S. BCN julil 2008.
NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES. I am just going outside and may be sometime. Que la prudència no ens faci traïdors. There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Al matí següent, després de comprovar com anava el procés de pintura del pis, vai' aconseguir les fotos del casori del Jordi i la Montse -en breu crònica i fotos-.
Per la vesprada havia pensat 'nar cap al passeig marítim i/o la platja a llegir i/o escriure. Però, al final vai' decidir, gran pensada!, passar per l'assaig de tabalers...
En Pau demostrant quin era l'esperit... tot i que per esperit bo, el del vi:
Després acabaríem al bar fent unes birres, més; i amb una sèrie d'acudits més o menys enginyosos...
i fins i tot faríem alguna més al carrer on vàrem veure que l'Ori sap fins i tot girar en bici i possar-se dempeus!!!
i com a reflexió final:
" si ellos plantan oferta, qué es lo que están cultivando y esperan cosechar?:
Direcció: Anna Alarcón, Álvar Triay, Ramón Garrido.
La veritat és que fou bastant interesant, vàrem riure bastant i permeté fer una sèrie de reflexions durant l'hora que després esperàrem per 'nar tots a prendre quelcom. (els actors i la claca que portava l'Anna).
Hi hagué alguns diàlegs molt divertits. Tant en l'obra com durant la conversa ulterior.
A més de comprovar que l'Anna és un animal de l'escenari; ens podríem quedar amb les següents reflexions:
Després de prometre -veritat absoluta- que 'nirem al TNC per vore l'Anna a Aloma de Dagoll Dagom la Raquel, l'Aleix i jo vam fer una birra a l'ovella on vàrem seguir xerrant i xerrant. Quan l'Aleix marxà, xino-xano acompanyí la Raquel a ca seu i vai' seguir caminat (quin maco plaer és caminar de nit per Barcelona quan no hi ha gairbé ningú!) fins casa meva.
Una nit molt interessant; tant per l'obra com per la companyia, tot i que els quatre ens dedicàrem al nostre molt entusiàstic esport i art de llençar-nos "puies" els uns als altres.
imatge: A Silent Greeting by Lord Alma-Tadema (Tate Gallery)
el Gazpacho com el feia la meua àvia:
un pebrot verd, un bon tros de cogombre, dos tomàquets, dos o tres dents d'all, una micona més de mig got d'oli, tres o quatre llesques de pa del dia anterior que acabes de possar en remull, un bon rajolinet de vinagre, entre mitja i una ceba sencera (depenet del tamany), salar...
tot la batedora, es barreja bé, s'afegeix aigua, es mira si fa falta fer algun retoc de gust i a gaudir...
sempre és bo acompanyar-ho de bones amanidetes:
d'això tracta aquesta pel·lícula; de la necessitat que tothom té d'ésser trobat... potser el que no sabem és si l'ordre és primer per noltros mateixos i després per qualcú altre... o l'errada és en el qualcú i cal que sigui algú molt concret...
Hi ha qui criticà el film per lent i gairebé insubstancial; bajanades! és una peli per estirar-se al sofà, tenir tots els llums apagats i la porta de l'ànima ben oberta... si has viscut, i has sentit el que això significa sabràs identificar-te... camins? on són els camins? com saber si la vida és allò que estem construint o el riu que vam deixar marxar pel costat...
potser és que mai he sabut cercar el meu camí; potser és que tinc por de crèixer; potser sé que la meua fada encara és per arribar; o potser és la por d'arribar a ésser un Bill Murray qui necessitarà al Japó massa tard per trobar la meua Scarlett Johansson; potser són els meus eterns dubtes...
sols afegir que tant l'script, com la direcció són molt encertats, que les actuacions són excel·lents; i per damunt de tot la fotografia, superba; el so i la música molt encertades.
P.S.: per si algú té interés en vore què pot "fer" el doblatge per una peli... aquí
Avui fa un any que ho varem deixar,
després d’una llarga relació.
Encara recordo quan et vaig conèixer,
t’havia vist anant amb altre gent,
Però no t’havia tocat mai.
Feies una estranya olor,
em feies sentir diferent,
més gran,
més atrevida.
Recordo el primer petó,
tan desagradable,
però, alhora, tant intens.
Amb el temps em van agradar més,
els teus petons, la teva olor.
I pensar; que al principi tot era un joc,
només ens veiem de tant en tant,
quan a mi em venia de gust,
jo controlava la situació.
De fet, la vaig controlar durant molts anys,
fins que em vaig adonar
que ja no podia viure sense tu,
m’havia convertit en la teva esclava
i no podia deixar-te.
Per tu hauria estat capaç de tot,
si podia tenir-te al meu costat,
estava tranquil·la.
Però tu no m’estimaves,
crec que no m’has estimat mai,
volies matar-me de mica en mica
i em feies creure que no era prou valenta
per abandonar-te.
Doncs bé, ja veus que no era així,
ja fa un any que visc sense tu
i, encara que sovint recordo
els nostres moments compartits,
ja no controles la meva vida.
Aquest escrit el penjà ella al seu bloc el 15 de juliol de l'any passat; quan feia el seu primer any sense fumar...
i, sí, jo avui també fai' el primer any com a fumador que no fuma... [que ningú oblidi que qui ha sigut junkie ho és per tota la vida; i que la rehabilitació és la rendició del jo]. -el paquet de la paret és el que contenia l'últim piti que em vai' fumar, ara fa un any, 'nant cap a la feina al Prifysgol Cymru Bangor-.
així que gaudim de la vida, i celebrem que encara som vius!!!
P.S.: ahir desrpés de la bomba H de concert que ens regalaren els The City's Last Noise, vàrem viure un tongo monumental en putu festi... Ens queda el consol que a cada bolo que karden ho foten millor!!!
Juana La Loca pel Mestre Joan de Flandes
Fa unes setmanes vai' acabar la lectura d'aquesta molt interessant novel·la de la meua admirada -cada vegada més- Gioconda Belli.
Ens narra mitjançant el personatge de Lucía i l'historiador Manuel la història de Juana Trastàmara I de Castilla, la més coneguda com Juana la Loca. Viurem com la narradora, Lucía, una noia de 17 anys, va descobrint i desxifrant els misteris que envolten la història d'una dona envoltada de voltors masculins. La prosa, sempre poètica, de Gioconda Belli ens permet tancar els ulls i convertir-nos nosaltres mateixos en Juana Trastàmara... sentirem i ens apassionarem amb ella, sentirem i patirem amb ella, sentirem i ens trairan...
Una molt i molt recomanable, tant per la bellesa de les paraules com de la narració: la desconeguda història d'un personatge molt interessant.
Aquí us deixo algunes frases del llibre:
(molt breu) apunt històric sobre Joana Trastàmara:
La que passà a la llegenda història degut a una suposada follia d'amor, i que en realitat fou una dona assetjada per les traicions masculines i les lluites de poder. No oblidem que fou reina de Castella, Comtessa-Reina de Barcelona i Aragó -mai succeí el seu pare, de fet-, (això suposava ésser senyora de Castella, Lleó, Galícia, Granada, Sevilla, Múrcia, Jaén, Gibraltar, Canàries, Índies Occidentals, Navarra, Barcelona, Aragó, València, Nàpols i Sicília, així com Bizkaia), arxiduquessa d'Àustria, duquessa de Borgonya i Brabant i comtessa de Flandes.
Declarada boja per les Cortes i no reconeguda com a tal a posteriori, i senyora dels Comuneros...
El seu marit fou Felip d'Habsburg dit el Bell (casada a Lieja el 12 de novembre de 1496); amb qui engendrà la infanta Elionor qui casarà amb Manel I de Portugal i Francesc I de França, el príncep Carles I de Castella i V d'Alemanya, futur rei de Castella i Aragó i Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, la infanta Elisabet que casarà amb Cristià II de Dinamarca, el príncep Ferran I, emperador del Sacre Imperi, la infanta Maria casada amb Luís II d'Hongria i la infanta Caterina casada amb Joan III de Portugal.
Tot i això, Juana passarà a la història pel seu amor per Felipe el Hermoso; i la seva supossada follia que anirà més enllà de la mort d'ell -i de les connivències polítiques del seu marit i el pare d'ella: Ferran II el Catòlic-. Acabarà els seus dies tancada al castell de Tordesilles, Valladolid, des del 1509, quan la reclou son pare, fins a la seva mort el 1555. Els seus fills es desentengueren d'ella.
Juana la Loca por Pradilla; en el Casón del Buen Retiro, Madrid.