EL SIGNE D'INTERROGACIÓ (CARTES DINS D’UNA AMPOLLA DES DEL VAIXELL PIRATA – I)

Cap a l'estiu del 2004 aquest gran artista que és el Jerry (El Galo) em demanà si volia participar col·laborant escribint un article "friki" per a una incipient revista. Aquell projecte no tirà endavant, però l'escrit sí nasqué. Aquest és el primer.

EL SIGNE D’INTERROGACIÓ
Per al meu estimat Petrus Resapiens;
qui em regalà aquesta intuïció.

La vida, la història de la humanitat no hagués sigut la mateixa sense el signe d’interrogació... sense el signe d’interrogació que coneixem. Sembla mentida, però aquesta línia corva acompanyada d’un punt, d’origen i final, una mica distant, és el millor, i únic posible, reflexe del dubte, de la necessitat de coneixement, de l’esperança d’abandonar la foscor devers un futur millor.
El signe d’interrogació s’inicia en un solitari punt, un origen fosc on neix el dubte, i la necessitat de cercar resposta. Cal travessar l’abisme, deixar-se caure en les fondàries ignotes del riu que, sense saber on ens portarà, sembla ésser el nostre nou destí. És una línea corva; surgeix com un segment rectilini, producte de la nostra primera intuició; però tomba com si fos una panxa engendrada. Com si fos una malícia de la natura, podem imaginar-nos un òvul sent qui cerca la resposta entre un garbuix d’ebojarrats espermatozoides.
A continuació grafiem el nostre anhel; el jou que s’extén per la nostra ànima com el no-res per Fantasia. I ho grafiem perquè des de que una nit aquell simi bípede descobrí que tenia les mans lliures i encara no podia entendre el llenguatge dels macabres déus que somien entre signes matemàtics; sabé que el dibuix és l’exorcisme per els focs que ens incendien.
Al final hi és el repte; entre el garbuix de posibilitats, bogeries, enamoraments, idees fortuïtes i furtives, anhels, desitjos, malsons, camins... hem de sortir de la cova amb fermesa, escrivint el nostre propi camí; dibuixant el nostre destí. Fins arribar a la destinació...
Però en aquest descriptiu camí hem oblidat el fet clau. No hem tingut present la fractura traumàtica, un arqué desafiant a l’encomi d’Helena... la distància que existeix entre els punts d’origen i destí del nostre dubte i el camí que cal recorrer. Un no-res absent i una absència de res i de tot i l’esperança de tot; la dimensió de l’espai-temps on el cosmos i el kaos s’entortolliguen. Això és aquest blanc, on la llum de tots els colors és reflexada; i és gràcies a la seva existència que el dubte va a gafar de la mà a la humanitat i l’ha guiada en el seu esdevenidor.
És en aquesta mitjanit, aquest espai entre el punt i el traç, el jardí on les hurís podran renàixer en forma de llavors amb infinits cotilèdons que podrien arribar a esdevenir en miltonians paradissos perduts, o en l’impressió de la matinada, o en un palau per a l’amor allunyant-se, com una dama de ferro, o el nihilisme gorgià, la relativitat d’un univers en una nou... és en aquest espai, aparentment ínfim, on tot dubte es nodreix. La pròpia discontinuïtat ens olbliga a cercar quelcom per no ofegar-nos en el nostre propi inventat oceà imposible. I com l’evolució i el temps ens prohibeixen lamarxa enrera; hem d’ésser capaços, i com a mínim amb l’intent, d’arribar a l’altre banda de la discontinuitat: el llarg camí per resoldre el dubte.
Sense aquesta infinita ínfimitat les preguntes de la vida, des de la aparentment més crucial fins la més mundana, no haguéssin sigut el mateix; i potser encara seríem dalt de l’arbre... o haguéssim baixat per sempre per ésser pols estelar dubtant entre l’humus...
És en aquest espai on convergeixen, des de la divergència de l’ànima, el dubte de l’amor, l’incògnita dels colors, la subtilesa de la paraula idònia per acaronar, l’intangibilitat del temps, la por a la mort, l’enigma de l’espill; i molt més de tot allò que mai podrem arribar a imaginar.
La discontinuitat és la frontera de la nostra ànima; i només en la confrontació de les diferents magnituts del dubte, en aquest aparentment espai buit, podrem seguir el nostre devenir en un univers que ningú sap cap a on esdevé...

MrTorture
BCN estiu 2004

27/III/2007

Des de fa quatre anys no hi ha celebració d’aniversari; perquè no l’he volguda, perquè és innecessària, perquè fa més mal que bé. Podríem preguntar-nos què són el bé i el mal; però, posiblement, només siguin estats mentals. Tot és qüestió temporal; i el temps és la mentida del Univers que encara no som capaços, no ja d’entendre, sinó de concebre. Cadascú de nosaltres és un ésser viu, és a dir, és una existència; un procès contradictori amb la Segona Llei de la Termodinàmica –perquè la Vida és físicament il·lògica i antinatural-. Aquest intent de viure que som tots i cadascun de nosaltres es regeix, no per les lleis de la Biologia, sinó per el Temps. I la pregunta seria: on comença, per a nosaltres –més enllà del Big Bang- el nostre temps? Pot semblar més interessant, quan acaba?; però crec que aquesta regunta no aporta cap resposta que poguéssim considerar mínimament satisfactòria. ...gairebé sempre és massa aviat... El temps és com l’amant que saps que sempre et serà infidel, fins que ja no hi hagi cap més motiu per continuar. Per tant, per què lligar les nostres mans a aquest mentider nocturn de cantonades plenes de somnis trencats? Deixem que el temps simplement sigui els cicles dels nostres telòmers; i oblidem la concepció quadritrimensional. ...En els llavis no hi ha temps... Fem i desfem, i no ens semtim obligats, ni obliguem ningú, a aferrar-se al temps; només lliguem-nos als sentiments que la nostra ànima i el nostre cor decideixin o sentin...

HOY NOS VAMOS DE CAMPING
prepara las luces,
hoy nos vamos de cámping;
veremos el cielo
sin ser nada el tiempo;
huiremos del hospital
para poder navegar
sin conciencia
ni autosuficiencia;
coge las velas,
quememos las discos
ahoguemos los cines,
secuestraremos estrellas
y nos divertiremos
en el fondo del estanque.
dejaremos que el sexo sólo sea una estatua...
prepara las luces,
hoy nos vamos de camping;
nos drogaremos
el uno del otro
y el otro del uno;
seremos la unicidad
de la multicidad;
correremos sobre las baldosas
de los ojos que nos miran mal,
secaremos el mar de las islas
y dejaremos que el sol sea luna,
todos seguirán sin entendernos;
seremos cristal que se inmola al fuego,
cubiertos de pan para degustar sinsabores;
colores sin sombra en el fondo de nosotros...
prepara las luces,
hoy nos vamos de camping;
celebraremos nada y todo;
no esperaremos
porque no creemos en el tiempo;
seremos nuestra canción
que nunca cantaremos
y siempre oiremos tararear;
nos convertiremos en ese mensaje
que siempre quisimos escribir en los árboles;
pintaremos acuarelas en la piel
de las torres que deseen ser fantasmas;
el humo en los cristales
nos aislará de los deambulantes;
los sueños se confundirán
y escogerán el camino equivocado,
los rescataremos a base de realidad
mutada por nuestras fantasías;
colmaremos el espacio de sentido
difuminaremos la nada;
nos miraremos a cada lado del espejo
sin cristales en medio,
túyyo...
prepara las luces, hoy nos vamos de camping...
verano 2003

Admiro a las brujas.
Vivían su vida
en la felicidad
de la naturaleza.
Sentían el amor
más allá de sus pieles;
comprendieron que el mundo
sólo puede existir
sin yugos.
BCN 24/II/2006

27/III DIA INTERNACIONAL DEL TEATRE

Des de l’any 1961, cada 27 de març es celebra als cinc continents una jornada que recorda a la humanitat el paper de les arts escèniques per acostar cultures diferents, despertar ments rovellades i seguir sent un medi de comunicació fonamental en la història de la cultura universal. L’organisme responsable de l’establiment d’aquesta significativa data va ser l’Institut Internacional del Teatre (IIT). Durant el 9è Congrés Mundial, el seu president Arvi Kivimaa va aprovar una proposta de la delegació finesa que suggeria la celebració. La seva decisió va ser aclamada per unanimitat. Creada el 1948 per la UNESCO, l’IIT constitueix l’organització no governamental més important en el camp de les arts escèniques. El seu objectiu des de llavors, segons el manifest fundacional, és “promoure l’intercanvi internacional de coneixements i pràctiques teatrals, estimular la creació, incrementar la cooperació entre la gent del teatre, fer palesa la importància de les arts en el desenvolupament de les societats i aprofundir en el vessant fraternal i pacificador que propicia el teatre”. L’IIT també és responsable de la celebració del Dia Internacional de la Dansa, que té lloc el 29 d’abril. Són molts els actes que coincideixen amb el 27 de març. A Bangladesh, per exemple, aquesta data ja s’ha convertit en tota una tradició. Cada any, tota la comunitat teatral de la ciutat de Dhaka surt al carrer guarnida amb el vestuari de les obres en què participen. Centenars d’actors, actrius i directors formen una desfilada que serveix per anunciar les funcions especials que es duran a terme el mateix vespre. A Catalunya, per posar un exemple més proper, se celebra per primer cop l’entrega dels Premis de l’Espectador Teatre BCN. Aquests són només dos dels milers d’esdeveniments que es convoquen per tot el món cada any, i tots es resumeixen en el que, potser, és la síntesi de la filosofia de l’IIT: el Missatge Internacional, un manifest tradicionalment escrit per una reconeguda personalitat del món del teatre en què plasma les seves reflexions sobre l’escena. El primer va sorgir de la ploma de Jean Cocteau i es va fer públic el 1962 sobre un escenari de París. Des de llavors, el Missatge es tradueix a més de 20 llengües, des de l’anglès al japonès, passant pel filipí, l’àrab, el croat i el català; es llegeix davant de milers d’espectadors abans de les representacions a teatres dels cinc continents i es difon a través de centenars de diaris, emissores de ràdio i televisió. Entre els firmants del Missatge Internacional destaquen Arthur Miller (1963), Peter Brook (1969), Pablo Neruda (1971), Maurice Béjart (1972), Luchino Visconti (1973), Antonio Gala (1987) i Edward Albee (1993). En llurs textos, els autors convidats han manifestat les seves conviccions sobre el fet teatral. Així, Laurence Olivier va escriure el 1964: "El poder essencial del teatre és deixar de banda tot allò que separa els homes: diferències de raça, d’educació religiosa o política i de llenguatge; en canvi, posa en relleu tot el que els homes tenen en comú: el riure i les llàgrimes, l’alegria i la tristesa, la felicitat i l’angoixa; en una paraula, tot allò que és domini del cor. El teatre fa aparèixer el cor comú de la humanitat, i per això és el vehicle de pau més eficaç". Eugène Ionesco, convidat a redactar el comunicat de 1976, va declarar: "Una persona que no somia és una persona malalta. Somiar és una funció essencial de la imaginació, i el teatre és una construcció de la imaginació sense traves". Per a la primera jornada teatral del segle XXI ha estat seleccionat el dramaturg grec Iakovos Kampanellis (Naxos, 1922), autor de més de 50 obres de teatre i figura capital de l’escena al seu país. No en va la dramatúrgia grega de la postguerra es coneix com generació Kampanellis. Actualment, aquest creador és membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Grega i del Centre Hel·lènic de l’IIT.


Missatge internacional de Sa Altesa, el xeic sultà Bin Mohammed al-Qasimi en el Dia Internacional del Teatre

UN RAIG D’ESPERANÇA
Va ser durant els meus primers anys escolars quan va començar la meva fascinació pel teatre, aquell món màgic que m’ha captivat des d’aleshores.Els inicis van ser modestos, una trobada casual que vaig considerar una activitat extracurricular per enriquir la ment i l’esperit. Però va ser molt més que això, ja que vaig arribar a estar seriosament involucrat com a escriptor, actor i director d’una producció teatral. Recordo que va ser una obra política que va fer enfurismar les autoritats de l’època. Tot va ser embargat i el teatre clausurat davant dels meus propis ulls. Però l’esperit del teatre no va poder ser aixafat pel pes de les botes dels soldats armats. Aquest esperit va buscar refugi i es va allotjar en el més profund de mi, fent-me totalment conscient del que el teatre pot fer en les vides de les nacions, particularment davant d’aquelles que no poden tolerar l’oposició o les diferències d’opinió.El poder i l’esperit del teatre van romandre profundament en la meva consciència al llarg dels meus anys d’universitat al caire. Àvidament llegia gairebé tot el que s’havia escrit sobre teatre i vaig poder reconèixer l’abast del que es representava als escenaris. Aquesta consciència s’ha aprofundit encara més en els anys següents mentre he tractat de seguir les darreres evolucions del teatre.Estic llegint sobre el teatre dels ancestrals grecs fins a l’actualitat. He arribat a ser profundament conscient de la màgia interior que el teatre pot exercitar. És així que el teatre arribà als llocs ocults de l’ànima i allibera tresors amagats en les profunditats de l’esperit humà. Això ha enfortit la meva impertorbable fe en el poder del teatre, en el teatre com a instrument d’unificació a través del qual l’home pot difondre amor i pau. El poder del teatre també permet obrir nous canals de diàleg entre diferents races, ètnies, colors i creences. Tot això m’ha ensenyat personalment a acceptar els altres tal com són i ha fet créixer en mi la convicció que, en el bé, la humanitat es pot mantenir unida, mentre que en la maldat la humanitat únicament es pot dividir.És veritat que la lluita entre el bé i el mal és intrínseca als codis del teatre. Finalment, en canvi, preval el sentit comú, i la natura humana en el seu conjunt s’unirà a tot el que és bo, pur i virtuós.Les guerres amb què s’ha afligit la humanitat des de temps ancestrals han estat sempre causades per instints malvats que, simplement, no reconeixien la bellesa. El teatre valora la bellesa i hom podria argumentar que cap forma d’art és capaç de captar-la amb més fidelitat que el teatre. El teatre és un receptacle que recull totes les expressions de bellesa, i aquells qui no la valoren no poden valorar la vida.Teatre és vida. Mai no hi ha hagut un moment com l’actual, en el qual ens incumbeix a tots denunciar les guerres fútils i les diferències doctrinàries que aixequen els seus horrorosos caps en absència d’una consciència real i responsable que les inhibeixi.Necessitem acabar amb les escenes de violència i matances. Aquestes escenes s’han convertit en fets quotidians, només empitjorats per les abismals diferències existents entre la perversa opulència i l’abjecta pobresa, i per malalties com la sida, que han depredat moltes parts del globus i derrotat esforços per eradicar-les. Aquestes malalties són, juntament amb altres formes de patiment causades per la desertificació i la sequera, calamitats provocades per l’absència d’un autèntic diàleg que segueixi un camí segur per convertir el món en un lloc millor i feliç.Gent de teatre, és quasi com si ens hagués abatut una tempesta i ens hagués cegat la pols del dubte i la sospita. S’ha eclipsat la nostra visió i les nostres veus estridents són poc audibles quan la divisió intenta mantenir-los allunyats. En realitat, si no fos per la nostra profunda fe al diàleg, tan excepcionalment manifestat per formes d’art com el teatre, hauríem estat escombrats i dividits per una tempesta capaç de voltejar pedres. Hem de fer-hi front, no per destruir-los, sinó per aixecar-nos per sobre de la contaminada atmosfera. Necessitem unir els nostres esforços i dedicar-nos a comunicar el nostre missatge i a establir vincles d’amistat.Nosaltres som mortals, però el teatre és tan etern com la vida.

Sa Altesa, el xeic sultà Bin Mohammed al-Qasimi
Membre del Consell Suprem dels Emirats Àrabs Units

LA MEUA LLUM

Pare
tenim molts somnis
que ja no sé
si podràs veure;
i cal que continuï
caminant,
quan encara
em fas falta...
Gràcies per tot;
i per ésser
per sempre
la meva llum
que em guia...

AN ANCIENT MUSE TOUR 2007

The educations of the self through travel can be a journey which knows no end. As I look at history and cultures through the prism of other eyes, it feels like a search, or even an escavationt, for some connection between the oast and present. Along this road, I have been the recipient of many people's kindnesses. Tonight's musical snapshot is anaother stop on the road. You are welcome. Loreena McKennitt

Així ens convidava a gaudir d'una nit meravellosa la canadenca Loreena McKennitt la nit del 18 de març de 2007 al Barcelona Teatre Musical.

Acompanyada per Tal Bergman, Ben Grossman, Brian Hughes, Tim Landers, Caroline Lavelle, Rick Lazar, Hugh Marsh, Donald Quan i Sokratis Sinopoulos; fou una vetllada màgica, com si un conte de fades es fes realitat al nostre voltant. Com si la Fantasia es fes corpòria gràcies a la seva música.

She Moved Through The Fair

The Gates of Istanbul

The Mummers' Dance

Penelope's Song

Marco Polo

The Highwayman

Dante's Prayer

The Bonny Swans

Caravanserai

The Mystic's Dream

Santiago

Bonny Portmore

Beneath A Phrygian Sky

Kecharitomene

The Lady Of Shalott

The Old Ways

Never-Ending Road (Amhrán Duit)

Huron "Beltane" Fire Dance

Tango To Evora

«Πες μου, Ω Μούσα, γι’ αυτούς που ταξίδεψαν πέρα μακριά» (Oh, Musa, cuéntame acerca de aquéllos que viajan a lo largo y a lo ancho) Homer

MEDINA AZAHARA

En la festividad de StPatrick's una casi sala llena de Razz II pudimos disfrutar de un maravilloso espectáculo a cargo de una de las mejores bandas del estado español.

En compañía de Isako, Miguel, su primo y Freddy -nuevo bajista de Phackner- disfrutamos de la banda que hoy en día es el mejor exponente de aquello que se llamó Rock Andaluz -por qué no, andalusí?-

MEDINA AZAHARA venía para presentarnos Se abre la puerta, su nueva entrega discográfica; un homenaje a las bandas del Rock Andaluz. En él podemos encontrar versiones de los temas:

Abre la puerta, Una noche de amor, Hijos del agobio, Amanecer en el puerto, Hacia ti, Dialogo, Luminosa mañana, Paseando por la Mezquita, El soldado, Tu frialdad, El lago.

La banda se mostró portentosa y supo hacer vibrar en todo momento al público que llenaba -sin sold out- la sala.

Nos dejaron como temas:

HIJOS DEL AMOR Y DE LA GUERRA , FAVORITA DE UN SULTÁN , EL VAIVÉN
DEL AIRE, SI TÚ NO ESTÁS EN ÉL , TIERRA DE LIBERTAD, SÉ , HIJOS DEL AGO-
BIO , CÓRDOBA , UNA NOCHE DE AMOR DESESPERADO ,PASEANDO POR LA
MEZQUITA , SE ME OLVIDÓ, NIÑOS , VELOCIDAD, EL LAGO, ABRE LA PUERTA, NECESITO RESPIRAR y TODO TIENE SU FIN.

Destacar de los grandes solos muy especialmente el de Manuel Reyes y por encima de todo el de Pepe Bao: al finalizar Sé, nos deleitó con un "fantabuloso" sólo de bajo eléctrico con el que interpertó una Bulería de ejecución perfecta.

Comentar que llevaban un corista impresionante que había sido el cantante de Aquí Babilonia, y que dentro de nada saca un disco con su nueva banda Al sur del edén.

Sólo añadir que escuchando Abre la Puerta de Triana las lágrimas prácticamente fluían...

21/III DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

De fet, mentre hi hagi persones hi haurà poesia, perquè poca o molta, hi haurà sensibilitat i aquesta es manifestarà en expressions convencionalment enteses com a poesia, sigui amb el suport dels llibres, sigui amb d’altres més sofisticats.
Cap bona lectura de poesia no és gratuïta, perquè sovint en un sol vers s’hi condensa més experiència i gairabé m’atreviria a dir més saviesa de la que nosaltres hem estat capaços d’atesorar amb anys d’activitat mental. A més a més, però el bon poema, la bona poesia, és una deu constant de reflexió.
Ara i aquí el poeta ha d’assumir la responsabilitat social que comporta el fet de tenir la possibilitat d’assajar de fixar els instants que viu.
No cal que la poesia i els poetes serveixin per res, perquè si servissin per alguna cosa algú se n’apoderaria per aprofitar-se’n.

Miquel Martí i Pol

21/III DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

De fet, mentre hi hagi persones hi haurà poesia, perquè poca o molta, hi haurà sensibilitat i aquesta es manifestarà en expressions convencionalment enteses com a poesia, sigui amb el suport dels llibres, sigui amb d’altres més sofisticats.
Cap bona lectura de poesia no és gratuïta, perquè sovint en un sol vers s’hi condensa més experiència i gairabé m’atreviria a dir més saviesa de la que nosaltres hem estat capaços d’atesorar amb anys d’activitat mental. A més a més, però el bon poema, la bona poesia, és una deu constant de reflexió.
Ara i aquí el poeta ha d’assumir la responsabilitat social que comporta el fet de tenir la possibilitat d’assajar de fixar els instants que viu.
No cal que la poesia i els poetes serveixin per res, perquè si servissin per alguna cosa algú se n’apoderaria per aprofitar-se’n.

Miquel Martí i Pol

RBS 6 NATIONS FINAL DAY

Avui St Patrick's Day és l'última jornada del 6 Nations.

13:30 GMT Italia vs Ireland
15:30 GMT France vs Scotland
17:30 GMT Wales vs England

Cap selecció pot endur-se el Grand Slam; però matemàticament, França, Irlanda, Anglaterra i Itàlia podrien endur-se el Sis Nacions.

Irlanda ja s'ha endut la Triple Corona, Anglaterra la Calcuta Cup; i Gales lluita per no endur-se la Cullera de Fusta. Itàlia ha aconseguit dues victòries seguides per primera vegada.

Un dels espectacles més grans del món és a punt de concloure...

300

La Història no seria la mateixa sense els pocs moments en que la humanitat ha set capaç d'exercir com a tal.

Al DIEC se'ns defineix hero, heroïna com:

heroi heroïna m. i f. Semidéu, semideessa. Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment; personatge principal d'una llegenda, d'una narració, etc.; persona prominent d'un acte, d'un esdeveniment, etc.

Al llarg de la Història podria dir que admiro dos grans personanatges: Μέγας Αλέξανδρος (Alexandre el Gran) i Λεωνίδας (Leónides I d'Esparta).

La llegenda -com a història real però només digne dels que són per sobre dels déus) la podem trobar als llibres d'Herodot, Robert Graves i Paul Cartledge.

Ara el cinema ens la porta de la mà del meravellòs comic-book que feu en Frank Miller.

"Viatger, vés i digues a Esparta que aquí hem mort en obediència a les seves lleis." Simonides.


links:

http://www.youtube.com/watch?v=wZm52UrkDpA

http://www.youtube.com/watch?v=9s7DAngKpM0&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=WrvO5a3Hjuc&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=9Dumb3gTjZQ

LABERINT D'HORTA

Aquest és un lloc molt maco de la ciutat de Barcelona. Un d'aquests llocs que cada x temps cal visitar de nou i perdre's en ell.

La meua intenció és visitar-lo, de nou, la setmana vinent; si alguna persona es vol apuntar que ho digui...

Si voleu llegir un "text" sobre un "laberint" al meu altre blog en trobareu un:

www.semirea.blogspot.com

+ info respecte al laberint d'Horta:
http://www.bcn.es/parcsijardins/pa_horta.htm
http://www.grec.net/home/grec/especia.ls/horta/menu.htm

DIA MUNDIAL DE LA DONA TREBALLADORA

En verdad en verdad les digo:
No hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.

Por eso nos persiguen.

Gioconda Belli

LABERINT

Los lechosos brazos desnudos de Ariadna descansan sobre la pétrea balconada. Ella es puro contraste en la negrura de la noche. Sus ojos, dos oscuras esperanzas, contemplan la soledad del laberinto a sus pies. Incluso Febe se ha escondido entre los zarzales celestes para espiar lo que acontece entre las intrincadas sendas del dédalo. Los labios, del color del vino a la luz de las antorchas de celebración, tejen y destejen una odisea de amor, una huida entre alas de algodón. En el artificio se esconde la locura de Escila; corneando a toda persona que se sumerja en el corazón, laberinto supremo donde no servirán ovillos para encontrar el camino, pues no hay camino. No hay luz más oscura que la sombra del amor. ¿Tendremos héroe si Ariadna supiese que la abandonará? Supremo sábat sagrado el de engendrar amor en nuestra alma; y perdernos en el laberinto de la vida... Las aguas de las orillas cercanas de la mar, se han detenido para saber cuál es el conocido desenlace. En un espejo Anankaia se recrimina la imperiosa necesidad del amor; la existencia del hechizo que haría perder los sentidos hasta a Dionisio. El pecho de Ariadna se levanta al penetrar en ella el frío aire de la noche. Hay caminos que parecen que no acabarán nunca; llamas que ni los océanos apagarían, amaneceres en los que eternizarías esos besos... pero Prometeo no nos salvó de que las Moiras sean las tejedoras más eficientes. ¿Qué beso, caricia o mirada hará a Ariadna caer al laberinto? ¿Encontrará un hilo con el que poder salvarse?

Laberint d'Horta:

http://www.bcn.es/parcsijardins/pa_horta.htm

http://www.grec.net/home/grec/especia.ls/horta/menu.htm

IT'S MUCH MORE IMPORTANT THAN THAT

When you walk through a storm,
Hold your head up high,
And don't be afraid of the dark.
At the end of a storm,
There's a golden sky,
And the sweet silver song of a lark.
Walk on through the wind,
Walk on through the rain,
Though your dreams be tossed and blown..

Walk on, walk on, with hope in your heart,
And you'll never walk alone.......
You'll never walk alone.

Walk on, walk on, with hope in your heart,
And you'll never walk alone.......
You'll never walk alone.

http://www.lfconline.com/news/loadfeat.asp?cid=EDY3&id=78213

http://www.youtube.com/watch?v=3t_qDT8GOR0&mode=related&search=

A LA MIERDA!!!

Esta semana me he cagado en la puta de dios en su puta madre y en todo lo que me pueda cagar.

why?

ha sido imposible conseguir una jodida entrada para el puto bolo de los Héroes en Saragossa.

por qué debo seguir viviendo en un jodido país más allá del tercermundismo?

bye bye DÉJÀ-VU

ayer por la noche fallecía el sueño de unos amigos. después de horas -años- de intentarlo; se vio que ahora mismo la magia, la química, ese-no-sé-qué-que-hace-que-las-cosas-funcionen, había desaparecido, como los besos de una noche de verano.

Álex, siempre nos quedará, cuando regreses, convertirnos en los señores del Metal Tibetano. Y alguna noche llegará tu bañera de nestea; aunque sea bajo otros influjos musciales, quizá.

Iván, aunque sigas siendo feo y futuro (en breve) calvo, siempre has tenido más de una banda; quizá en alguna llegue la noche triunfal. Siempre serás mi temporal preferido.

Tito, ahora quizá queda más lejos el sueño de llegar a ser como mi querido Míguel, quizá hay más tiempo para intentarlo. ¿Quién me provocará dolor de cabeza gracias al aporrear una bataka?

Luisito, poco has podido aportar a esta tolla de perras -porque no te han dejado tiempo-; pero quizá una noche descubras que -aunque no puedas ser como las excepciones Harris & DeMaio- se puede ser bajista y no vago. Siempre nos quedarán loas conejos con metralletas; y muchas birras por tomar.

Isako, por desgracia para ti sigo siendo tu Personal Manager, así que nos seguiremos encontrando por el camino. Los dos sabemos que la amistad va mucho más lejos de todo esto.

Chicos, fue bonito mientras duró. No hemos perdido una guerra, sólo una batalla; los sueños se materializan a base de muchas noches sin dormir. El esfuerzo habrá sido grande; pero no debemos olvidar los ingentes ratos de goce que nos llevamos, los temas y sus intentos. Y aunque no lograsemos tocar con Phacker en Mephisto, sí hicimos un bolo -y los que se nos cancelaron-; y nos quedan las ganas de seguir intentándolo aunque sea por otros senderos.

Chicos, gracias por hacerme partícipe del sueño.

Obviamente, también agradecer a todas y cadauna de las personas que alguna vez formaron parte, directa o indirectamente, del sueño; no olvideis nunca que siempre nos podremos encontrar en los bares.

P.S.: QUIERO VER EL PUTO DVD DEL JODIDO BOLO DE UNA MALDITA VEZ, COÑO, CABRONES!

NO TE OLVIDES DE MÍ

¡Ay que ver cómo amargan los besos!
que al final me perdí
cómo matan aquellos recuerdos
que se acuerdan de ti.
Luis Gómez Escolar





No tengo una familia que defender, ni una casa que habitar, ni un lugar en el mundo que desee convertir en eterno a lo largo del tiempo; pero lo más doloroso es un adiós cuando no hay nada que despedir, cuando no tenemos sinó sólo una amistad que no nos dejaron llevar mecida a nada más.

Mis ojos balancean las miradas entre los suspiros y los recuerdos; ahora que las olas de la playa me susurran que nadie sabe dónde estás. Quizá las florecientes mandrágoras a mis pies tengan razón; y la verdad es que no quieren decírmelo.

Es doloroso el adiós... Duele en lo más profundo del alma, al saber ésta que la falta de tiempo que nos están robando deja un vacío negro que hubiese podido ser un edén.

Los fantasmas arrastran sus condenas por no saber cómo calmar la sed de sus ánimas... pero creo que si el viento pudiese gemir entre mis dedos tus cabellos, ambos sabríamos que realmente queríamos escribir aquellas páginas entre las flores de nuestros cuerpos.

Es doloroso el adiós... Saber que las líneas de tus manos dibujan mi recuerdo; que mis pies deambulan buscando tu sombra. Que no existe cama en la que poder dormir si la respiración de la otra mitad no está acariciándonos.

Es doloroso recordar el adiós sabiendo que no lo deseábamos; pero que la noche más traidora de la vida nos obligó a ello, y todavía nos arrepentimos cuando el mar nos abraza y sentimos las lágrimas vertidas en soledad.

Todavía busco tus besos entre la vida, pero no sé en qué puerta debo llamar para encontrar tu chimenea...

Es doloroso el adiós cuando llega, siempre, demasiado pronto...